dimecres, 21 d’abril del 2010

Un toc de distinció (1973)

Film dirigit, escrit en col·laboració i produït pel realitzador nord-americà Melvin Frank (1913-1988). El guió és original de Melvin Frank i Jack Rose. Es roda en escenaris naturals de Londres (Hyde Park, Regent Street, Royal Albert Hall...) i de Marbella (España) i als platós de Lee Internacional Studios (Wembley, Londres). Nominat a 5 Oscar (guió original, pel•lícula, banda sonora, cançó i actriu principal), en guanya un (actriu principal). Produït per Melvin Frank per a Joseph E. Levine Productions, s’estrena el 20-VI-1973 (NYC, NY).

L’acció dramàtica té lloc al llarg d’una setmana de vacances a Marbella i vàries setmanes a Londres, el 1972/73. Wicki Allassio (Jackson) i Steve Blackburn (Segal) es coneixen casualment a Hyde Park el matí d’un día de festa de l’estiu. Posteriorment coincideixen a l’hora de cercar un taxi, que decideixen finalment compartir. Ella és divorciada i mare d’una nina i un nin. Ell està feliçment casat i és pare d’uns nins. Ella és anglesa i ell nord-americà. Ella treballa com a dissenyadora de modes d’una firma que imita els models de les grans firmes (Givenchy, Christian Dior...) i ell dirigeix una empresa de venda d’assegurances ubicada a la City.

El film desplega una comèdia romàntica, que explica les complicacions i desventures d’una parella que decideix compartir les mels d’una aventura sexual clandestina. Ella la necessita perquè duu mesos sense practicar sexe i ell la desitja perquè li atreu la potent sexualitat de Wicki, les seves idees lliberals, el seu singular sentit de l’humor i la ironia i l’aversió d’ambdós a l’adquisició de compromisos. Comparteixen la mateixa visió de l’amor lliure i una valoració tolerant del que consideren com a episodis d’infidelitat lleu. Són dos personatges propis dels primers anys 70, quan als EEUU i a Europa s’havien generalitzat àmpliament entre els joves els valors de la revolució sexual dels 60, l’alliberació de la dona i l’amor lliure com a pràctica normal i no transgressora. La modernitat dels personatges es veu reforçada pel treball directiu de Wicki, l’afecció dels dos al turisme de sol i platja, el seu interès per les destinacions turístiques espanyoles, la facilitat dels trasllats en avió, la utilització del 600, etc.

L’humor i la comicitat es basen en la transgressió de normes convencionals, la suplantació d’identitats (l’amant per l’àvia), les invasions de la intimidat de la parella (amics Walter i Patty), episodis de lluita de sexes, absència d’ascensors a l’hotel de platja, els estereotips nacionals (personatges indolents, grups nombrosos d’amics, afecció a las apostes...), estereotips masculins, inversió de rols (susceptibilitat i vulnerabilitat de l’home davant la serenitat i fortalesa de la dona), etc.

La base de la farsa ve donada per la successió interminable de calamitats que afecten la parella i li dificulten la pràctica tranquil·la de sexe, objectiu central del viatge de la parella i tema bàsic de la primera part del film. La segona part, que té lloc a Londres, se serveix de nous recursos còmics, com ara l’estrès de l’home, l’acumulació d’imprevistos, la impossible combinació de compromisos amb l’esposa i l’amant, sorpreses inesperades (aparició de l’amor), etc.

La pel•lícula conserva una part de la força còmica inicial, si bé part d’ella s’ha perdut a causa dels canvis haguts en les concepcions de temes com l’amor clandestí, sexe sense amor, amor sense compromís, alliberament sexual de la dona, etc. Les antigues definicions alimenten “gags” explícits i implícits del film. S’ha de dir que ha caducat la hilaritat y la correcció, present en els anys 70, de l’homosexualitat. Les interpretacions de Jackson i Segal són magnífiques. El film ret homenatge al britànic David Lean i a la seva obra “Breu encontre” (1945).

Són escenes destacades la brega de la parella a l’habitació de l’hotel amb llançament de roba de vestir, llenceria, coixins i altres objectes, la piràmide d’amics i cosins del cady Enric, la dificultat de trobar una habitació amb vista a la mar, la marxa ranquejant del 600 avariat, la lluita aferrissada entre una persona major i un menor en el camp de golf, etc.

La banda sonora, de John Cameron (“Més enllà del deure”, Cunningham, 2001), aporta una encertada selecció de composicions que creen una adequada i convincent ambientació musical. Ofereix, a més, diverses cançons originals, com “A Touch of Class”, “All That Love Went to Waste” (nominada a l’Óscar) i altres de B. Berrie y S. Cahn. Afegeix alguns fragments de la Simfonia núm. 7 de Beethoven. La fotografia, d’Austin Dempster (“Al diable amb el diable”, Donen, 1967), treballa amb una càmera que passa desapercebuda. Subratlla la comicitat visual (salt del trampolí), capta el tipisme de llocs (Soho), de personatges (cady Enric), de begudes (sangria), de jocs urbans (Hyde Park), d’espectacles singulars (corregudes de braus), etc. Es complau a oferir perspectives àmplies, espais oberts i paisatges esplèndids.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada