La dona de tots (La signora di tutti) (1934)

Únic film de Max Ophüls (1902-57) rodat a Itàlia, és el seu setè llargmetratge. El guió, del propi Ophüls amb la col·laboració d’Hans Wilhelm i Curt Alexander, adapta amb nombroses llicències la novel·la “La signora di tutti” (1933), de Salvator Gotta (1887-1980), l’escriptor italià de més relleu del moment. Se roda entre maig i juny de 1934 en escenaris naturals de la província de Como (Llombardia, Itàlia) i en els platós de Cines Studios (Roma), dotats d’excel·lents equips, però mal insonoritzats. Nominat al Lleó d’or, guanya el premi al film de major qualitat tècnica. Produït per Angelo Rizzoli per a Novella Films, se projecta per primera vegada en públic el 13-VIII-1934 (Festival Venècia).

L’acció dramàtica té lloc a Paris (estudi de rodatge, apartament d’un hotel i quiròfan d’un hospital), on l’actriu Gaby Doriot, nom artístic de Gabrielle Murge (Miranda), és intervinguda d’urgència després d’un intent de suïcidi. Sota els efectes de l’anestesia, recorda els fets més destacats de la seva vida des dels 15 als 22 anys (moment actual). La història que rememora té lloc a Milà, Paris i en un casal rural de Como (Llombardia). Gaby, filla d’un coronel jubilat i vidu, és seriosa, reservada, tímida, encisadora, alegre, elegant i molt atractiva. De cabells rossos, captiva la mirada dels homes, que se senten fascinats. La seva única germana, Anna (Corraldi), és oberta, comunicativa, decidida, simpàtica i morena. El pare (Picasso) és autoritari, aficadís i donat a coartar la llibertat de les filles, malgrat que depèn emocionalment d’elles. Gaby se relaciona amb Roberto Nanni (Benfer), que estudia a Roma, la seva mare Alma (Pavlova) i el seu pare Leonardo (Benassi).

El film suma drama, drama psicològic, història d’amor i crítica social. Essencialment és un melodrama de grans passions. Acusa influències del drama nord-americà que se posa de moda arran de la Gran Depressió i que dóna lloc a la producció d’obres de gran dramatisme destinades a satisfer un públic desitjós d’emocions fortes. En aquesta línia sobresurten alguns films com “La Venus rossa” (1932), de Josef von Sternberg. D’altra part, el film que comentem anticipa elements argumentals i estilístics que assoleixen la seva plenitud en la magnífica vacuïtat de Danielle Darrieux a “Madame de...” (1953) i en el desfermat romanticisme de Martine Carol a “Lola Montes” (1955).

La pel·lícula ha merescut sempre elogis per l’excel·lència tècnica, que se concreta en un treball de càmera diligent i de gran elegància; uns diàlegs ràpids i breus; un pols narratiu potent; un ritme sostingut i intens; l’absència de temps desaprofitats; la reiteració de preses llargues molt pulcres; la creació de complexos travellings resolts amb inesperada naturalitat; jocs nets de plans paral·lels en moviment (el cotxe de Leonardo i l’embarcació de patins de Gaby) i el dinamisme espontani d’escenes rodades amb la càmera en mà.

El realitzador deixa a l’obra mostres de gran part del que seran les constants de la seva obra. Revela la seva afecció als trens, les manifestacions de modernitat (viatges comercials en avió), les noves tendències de l’arquitectura (racionalisme de la sala de cinema de Milà), els darrers models de cotxes, les rotatives de darrera generació, la vida al camp, els jardins, etc. Mostra la seva fascinació per les dones rosses (Gaby); les dones independents, autònomes, decidides, actives i resolutives (Anna); el protagonisme de la dona, etc. Deixa constància de la seva aversió a l’autoritarisme, la restricció de les llibertats i les sanciones. Demostra el seu interès per les relaciones de pares i fills i per les rivalitats que sovint les informen. Li agrada explorar el món dels amors contrariats, el pes de l’atzar en les relaciones sentimentals, l’associació freqüent d’amor i conductes destructives, etc. L’obra posa de manifest la tendència del realitzador a considerar que la dona està destinada a sofrir i no ser feliç, i la inclinació que mostra a associar bellesa i maledicció. El realitzador denuncia la falsa glòria dependent de la fama i de l’èxit en el món de l’espectacle. També denuncia la dissociació entre fama, èxit i felicitat. Li preocupa el pes de la fatalitat i del destí.

Malgrat la seriositat del drama i del tractament rigorós que li dóna Ophüls, un humor subtil se fa present en alguns passatges, com a l’escena del cor de les noies, en l’estrafolària discussió per diners entre l’empresari Veraldi (Coop) i el productor de cinema (Ferrari) i en altres passatges.

La banda sonora, del rus exiliat a Itàlia Daniele Amfitheatrof, aporta melodies de fons que acompanyen l’acció amb tons tènues i lleugers. En tres ocasiones la música passa a primer pla: a l’Scala, a l’escena de la ràdio d’Alma i a l’audició de la cançó “La signora di tutti”, a càrrec de Nelly Nelson, gravada en disc de pasta, que té gran èxit en el seu moment. La fotografia, de l’italià Ubaldo Arata, en B/N, composa un discurs visual que es un prodigi d’elegància i virtuosisme. Combina reflexos en miralls, projeccions d’ombres (de la cadira de rodes), imatges deformades (pla anterior al final), superposició d’imatges i enquadraments singulars. Explica amb imatges i sense paraules, però amb eloqüència corprenedora, com la diva esdevé només una imatge sobre paper a l’abast de tothom.


Referències

- Jean A. GILI, “Max Ophüls in Italie: La Signora di tutti (1934)”, ‘Revista 1895’, núms. 34-35, pàg. 207-215, França 2001.
- ANSWERS, “La signora di tutti”, answers.com.