Llargmetratge escrit i dirigit pel realitzador Agustí Villaronga (Palma 1953), que adapta la novel·la “Pa negre” (2003), d’Emili Teixidor, amb algunes escenes inspirades en la novel·la “Retrat d’un assassí d’ocells” (1988), del mateix autor. Se roda a les comarques catalanes d’Osona i Berguedà. Obté 9 premis Goya i la conquilla de plata del Festival de Sant Sebastià. Produït per Isona Passola per a Massa d’Or Produccions, se projecta por primera vegada en públic el 21-IX-2010 (Festival Sant Sebastià).
L’acció dramàtica té lloc a un mas de la comarca d’Osona (Barcelona) i rodalia durant uns quants mesos de 1944 i 1945. El drama està ambientat en temps de l’etapa més dura i obscura de la postguerra espanyola i en un espai rural, que se recrea amb encert i notable riquesa de detalls. El protagonista és Andreu (Colomer), un noi, fill de republicans, que sent fascinació pel pare, Farriol (Casamajor), i devoció per la mare, Florència (Navas). El relat explora el procés d’aprenentatge del noi i l’evolució interior (emocional, psicològica, afectiva...) que experimenta a mesura que passa el temps i pren consciència del que s’esdevingué en el passat recent i del que s’esdevé ara a la comunitat de veïns de la localitat. El noi, d’uns 10 anys, mira, escolta, busca, pregunta i observa el món dels adults i comparteix experiències amb la seva cosina Núria (Comas), el seu cosí Quirze (Pla) i els amics. El film presenta el noi mirant des de finestres, darrera les portes, des de posicions elevades en el bosc, des de la teulada, etc. És el narrador de la història, que explica des de el seu punt de vista infantil i fantasiós.
La narració és lineal i objectiva en la mesura que explica el que veu i entén el xicot. Mostra un món de fets, situacions, relacions i persones en el qual són presents amb una brutalitat que fa calfreds el crim i l’assassinat, la prepotència i els abusos de poder, la misèria i la desgràcia dels vençuts, la falsedat, l’explotació del dolor dels altres, el treball infantil, una furiosa homofòbia, la pedofília, l’enveja i els odis, la follia, secrets inconfessables, la lluita per la supervivència.
El bosc domina la vida de la localitat, la condiciona i la determina. Hi habita el misteri, la mort, la traïció, l’assassinat. Allà es refugien els proscrits i els exclosos, als quals ofereix refugi a coves, cavernes, grutes i desnivells. És símbol del poder d’allò que és desconegut, superior i inaccessible. No és l’únic símbol que usa el realitzador. També ho són la fotografia escolar, la bicicleta, el tic-tac del rellotge de pèndul, la fàbrica de teixits, les campanades de l’església, les joies i els pastissos dels Manubens, el dol, el Renault Stromberg, la caseta del cucut, la festa de matajueus, etc.
La desolació que envolta la vida de la localitat se presenta de manera suggerida, explicada en veu baixa i insinuada a través dels escenaris domèstics interiors, humits, opressius, aclaparadors, sòrdids i obscurs. També compleixen aquesta funció els quadres estàtics, les figures immòbils, els escenaris claustrofòbics. L’ambient d’opressió se representa mitjançant freqüents imatges de barrots, gàbies, tancats, reixes, cortines, cortinetes, portes tancades, balustrades, la visió fugaç del garrot vil i el record dels que s’absentaren.
L’atmosfera amenaçadora que envolta la vida de la localitat es manifesta a través del servilisme, la presumpció dels poderosos, els insults de la xicota llengueruda, les expressions de l’alcalde, l’altivesa dels rics, la compravenda de silencis, l’imperi de la mentida i la simulació. La narració avança fent ús d’una visualitat excel·lent. Els enquadraments mostren moltes coses, però l’argument se concentra en uns pocs temes. No és un film dispers i desordenat. Ben al contrari, és compacte i consistent. Compensa la densitat dels mitjans de representació amb l’ús intensiu de suggeriments i indicacions sigil·loses. Parla d’un estat de coses corromput i corruptor, que existí en un temps passat i en un lloc ignot, símbol de tots els llocs del món on ha regit o regeix l’horror totalitari del despotisme i la impunitat.
L’obra suscita emoció, commou i estremeix. El relat s’adreça directament a les emocions i als sentiments. A través d’aquests, s’acosta al món de les idees, el coneixement i la raó. Reclama la mirada i la contemplació, mentre deixa en un segon termini el discurs i la paraula.
La banda sonora, del suís José Manuel Pagán (“Aro Tolbukhin”, 2002), ofereix un tema principal que combina cordes clàssiques, flautes, guitarra elèctrica, teclats, oboè i bateria. Les melodies semblen murmuris, laments, planys. Llur intensitat augmenta gradualment. Abunden les notes llargues, lentes, suaus i profundes. Afegeix sons d’ambientació rural, com bels d’ovelles i cabres, l’escainadissa de gallines ponedores, el parrupeig de coloms, piulades d’ocells, tocs de picarol. La fotografia, del mexicà Antonio Riestra, crea composicions esplèndides, que sedueixen i captiven la mirada. Rodada amb la càmera a la mà, hi predominen els escenaris obscurs que es fan més obscurs a mesura que avança el temps. Juxtaposa imatges fugaces, plans de detall (caragol bover, quadern de cal·ligrafia…), plans picats i contrapicats, símbols visuals (de difícil comprensió per als que no coneixen el mitjà rural). Són moltes les representacions que projecta, però totes il·lustren un tema central. Vers el final dedica a Kurosawa i a la pel·lícula que el donà a conèixer a Occident un superb pla contrapicat que posa justament en relació el bosc de “Pa negre” i el de “Rashomon”.
dissabte, 7 de maig del 2011
diumenge, 3 d’abril del 2011
Casablanca (Michael Curtiz 1942)
Realitzat per Michael Curtiz (1886-1962), el film adapta l’obra teatral "Everybody Comes To Rick's", no publicada i no representada aleshores, escrita (1940) per Murray Burnett i Joan Alison. Els guionistes són Julius i Philip Epstein, juntament amb Howard Koch. Se roda en exteriors del Metropolitan Airport i del Van Nuys Airport (L.A.) i en 12 platós de Warner Studios (Burbank, CA), un dels quals és muntat a l’aire lliure amb carrers, establiments, circulació rodada, rètols, etc. El rodatge comença el 25 de maig i acaba el 3 d’agost de 1941, amb un pressupost de 950 mil USD. Nominat a 8 Oscar, en guanya 3 (pel·lícula, director i guió adaptat). Produït per Hal B. Wallis per a la Warner, s’estrena el 26-XI-1942 (NYC).
L’acció té lloc a Casablanca, ciutat portuària marroquina, cruïlla de refugiats, exiliats, emigrants, espies, contrabandistes, lladres, carteristes, traficants, nazis i membres de la Resistència, el desembre de 1941, al llarg de dos dies, amb un flashback situat a París en els dies anteriors a l’ocupació nazi (10-VI-1940). Richard "Rick" Blain (Bogart) és un exiliat americà aventurer, que el 1935 subministra armes a Etiòpia durant la invasió italiana i el 1936 participa amb les brigades internacionals a la Guerra Civil espanyola, ha regentat un bar ("La belle Aurore") a Paris i és propietari del club nocturn més freqüentat de Casablanca. Antic mercenari, dur, desil•lusionat, cínic, solitari, enigmàtic i perspicaç, se mou amb soltesa en els ambients corruptes i oculta ferides d’un passat de fracassos, derrotes i abandonaments. Ilsa Lund (Bergman), noruega, és idealista, romàntica, inexperta, dolça, reservada, indecisa, elegant i summament atractiva.
La pel•lícula combina drama, intriga, propaganda antinazi, exaltació patriòtica, referències ètiques i elements de comèdia, sobre una historia d’amor triangular de final incert. Els personatges principals i alguns dels secundaris evolucionen al llarg del film, canvien i se renoven. L’atmosfera que embolcalla l’obra transpira dramatisme, inseguretat i un to de melangia molt ben aconseguit, que s’imposa amb naturalitat i versemblança. Situades cronològicament en el començament de la IIGM, les històries de la trama principal i les addicionals duen trajectòries carregades d’incerteses. La complexitat dels personatges, les tempestuoses circumstàncies que els rodegen i la volatilitat d’aquestes, emmarquen la narració en una atmosfera absorbent d’ambigüitat, provisionalitat i inestabilitat.
La música, de Max Steiner, aporta una partitura rotunda i vibrant, d’aires dramàtics i romàntics, que enriqueix amb una adequada selecció de les cançons que acompanyen el film. El tema principal ve donat per la cançó "As Time Goes By" (1931). A aquesta s’afegeixen altres, com “Perfídia” (ball a la sala de festes de Paris) i “Parlez-moi d’amour” (primera aparició d’Ilsa i Víctor en el Rick’s). Altres composicions afegides són "Knock On Wood", "Crazy Rhytm" (conversa de Rick i Ugarte), "Tango delle Rose" (a càrrec de Corinna Mura), etc. És memorable la batalla d’himnes entre el "Deutschland Uber Alles" (Haydn) i "La Marsellesa".
La fotografia, d’Arthur Edeson, combina composicions de gran bellesa, magnífica il·luminació i moviments de càmera excel·lents. Acarona el rostre d’Ilsa amb emocionants primers plans de front i de perfil, que algunes vegades es mostren de manera sostinguda. Sobresurten per la seva emotivitat el pla en el qual el major Strasser avança enfurismat a l’interior del Rick’s, mentre la càmera se li aproxima des de l’esquerra, i l’entrada parsimoniosa de la càmera a l’interior del Rick’s sense que ningú no se n’adoni.
El guió presenta uns personatges ben definits, crea uns diàlegs fluids i contundents, fa ús de nombroses frases i expressions que s’han fet famoses i aconsegueix travar trama i subtrama en un combinat vistós, equilibrat i potent. La interpretació de protagonistes i secundaris, eloqüent i convincent, suma equilibri i brillantor. Victor Laszlo (Henreid) és un carismàtic líder de la Resistència. El capità Louis Renault (Rains), prefecte de la policia francesa de la ciutat, és oportunista, corrupte, ambigu i bisexual. Ferrari (Greenstreet) és propietari d’un club de nit i líder del crim organitzat de la localitat. Guillermo Ugarte (Lorre) és trampós, estafador, lladre i criminal. Sam (Wilson) és pianista i "crooner" de Rick a Paris i Casablanca. Joy Page encarna el paper d’Annina Brandel, la jove búlgara que necessita ajuda. Madeleine Lebeau lliura una interpretació vigorosa del paper de la prostituta Yvonne.
El final, ambigu, provisional i més obert del que sembla a primera vista, deixa les coses entre interrogants, amb un toc insuperable d’emoció continguda. Citada amb freqüència, famosa com poques, altament valorada per molts, amb el pas del temps ha esdevingut pel·lícula de culte, icona del cinema i mite.
Referències
IMDB, “Casablanca” (1942)
Kim NEWMAN, “Casablanca”, ‘1.001 películas que hay que ver antes de morir’, 10ena edició, actualitzada gener 2010, Grijalbo ed., Barcelona 2010
Ann LLOYD et al., “501 películas que no puedes dejar de ver”, Libros Cúpula, Scyla Editores, Barcelona 2010
Claude BEYLIE, “Casablanca”, ‘Películas clave de la historia del cine”, Rainbook Ediciones, Barcelona 2006.
Philipp BÜHLER, “Casablanca”, ‘El cine de los 40’, pàg. 92-99, Taschen ed., Colònia 2005
Roger EBERT, “Casablanca”, 'Las grandes películas', pàg. 101–104, Robinbook, Barcelona 2003
Diego GALÁN, “Casablanca”, El País, 20-V-1983.
L’acció té lloc a Casablanca, ciutat portuària marroquina, cruïlla de refugiats, exiliats, emigrants, espies, contrabandistes, lladres, carteristes, traficants, nazis i membres de la Resistència, el desembre de 1941, al llarg de dos dies, amb un flashback situat a París en els dies anteriors a l’ocupació nazi (10-VI-1940). Richard "Rick" Blain (Bogart) és un exiliat americà aventurer, que el 1935 subministra armes a Etiòpia durant la invasió italiana i el 1936 participa amb les brigades internacionals a la Guerra Civil espanyola, ha regentat un bar ("La belle Aurore") a Paris i és propietari del club nocturn més freqüentat de Casablanca. Antic mercenari, dur, desil•lusionat, cínic, solitari, enigmàtic i perspicaç, se mou amb soltesa en els ambients corruptes i oculta ferides d’un passat de fracassos, derrotes i abandonaments. Ilsa Lund (Bergman), noruega, és idealista, romàntica, inexperta, dolça, reservada, indecisa, elegant i summament atractiva.
La pel•lícula combina drama, intriga, propaganda antinazi, exaltació patriòtica, referències ètiques i elements de comèdia, sobre una historia d’amor triangular de final incert. Els personatges principals i alguns dels secundaris evolucionen al llarg del film, canvien i se renoven. L’atmosfera que embolcalla l’obra transpira dramatisme, inseguretat i un to de melangia molt ben aconseguit, que s’imposa amb naturalitat i versemblança. Situades cronològicament en el començament de la IIGM, les històries de la trama principal i les addicionals duen trajectòries carregades d’incerteses. La complexitat dels personatges, les tempestuoses circumstàncies que els rodegen i la volatilitat d’aquestes, emmarquen la narració en una atmosfera absorbent d’ambigüitat, provisionalitat i inestabilitat.
La música, de Max Steiner, aporta una partitura rotunda i vibrant, d’aires dramàtics i romàntics, que enriqueix amb una adequada selecció de les cançons que acompanyen el film. El tema principal ve donat per la cançó "As Time Goes By" (1931). A aquesta s’afegeixen altres, com “Perfídia” (ball a la sala de festes de Paris) i “Parlez-moi d’amour” (primera aparició d’Ilsa i Víctor en el Rick’s). Altres composicions afegides són "Knock On Wood", "Crazy Rhytm" (conversa de Rick i Ugarte), "Tango delle Rose" (a càrrec de Corinna Mura), etc. És memorable la batalla d’himnes entre el "Deutschland Uber Alles" (Haydn) i "La Marsellesa".
La fotografia, d’Arthur Edeson, combina composicions de gran bellesa, magnífica il·luminació i moviments de càmera excel·lents. Acarona el rostre d’Ilsa amb emocionants primers plans de front i de perfil, que algunes vegades es mostren de manera sostinguda. Sobresurten per la seva emotivitat el pla en el qual el major Strasser avança enfurismat a l’interior del Rick’s, mentre la càmera se li aproxima des de l’esquerra, i l’entrada parsimoniosa de la càmera a l’interior del Rick’s sense que ningú no se n’adoni.
El guió presenta uns personatges ben definits, crea uns diàlegs fluids i contundents, fa ús de nombroses frases i expressions que s’han fet famoses i aconsegueix travar trama i subtrama en un combinat vistós, equilibrat i potent. La interpretació de protagonistes i secundaris, eloqüent i convincent, suma equilibri i brillantor. Victor Laszlo (Henreid) és un carismàtic líder de la Resistència. El capità Louis Renault (Rains), prefecte de la policia francesa de la ciutat, és oportunista, corrupte, ambigu i bisexual. Ferrari (Greenstreet) és propietari d’un club de nit i líder del crim organitzat de la localitat. Guillermo Ugarte (Lorre) és trampós, estafador, lladre i criminal. Sam (Wilson) és pianista i "crooner" de Rick a Paris i Casablanca. Joy Page encarna el paper d’Annina Brandel, la jove búlgara que necessita ajuda. Madeleine Lebeau lliura una interpretació vigorosa del paper de la prostituta Yvonne.
El final, ambigu, provisional i més obert del que sembla a primera vista, deixa les coses entre interrogants, amb un toc insuperable d’emoció continguda. Citada amb freqüència, famosa com poques, altament valorada per molts, amb el pas del temps ha esdevingut pel·lícula de culte, icona del cinema i mite.
Referències
IMDB, “Casablanca” (1942)
Kim NEWMAN, “Casablanca”, ‘1.001 películas que hay que ver antes de morir’, 10ena edició, actualitzada gener 2010, Grijalbo ed., Barcelona 2010
Ann LLOYD et al., “501 películas que no puedes dejar de ver”, Libros Cúpula, Scyla Editores, Barcelona 2010
Claude BEYLIE, “Casablanca”, ‘Películas clave de la historia del cine”, Rainbook Ediciones, Barcelona 2006.
Philipp BÜHLER, “Casablanca”, ‘El cine de los 40’, pàg. 92-99, Taschen ed., Colònia 2005
Roger EBERT, “Casablanca”, 'Las grandes películas', pàg. 101–104, Robinbook, Barcelona 2003
Diego GALÁN, “Casablanca”, El País, 20-V-1983.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)