dimecres, 21 d’abril del 2010

Senso (1954)

Quart llargmetratge de Luchino Visconti (“Obsessió”, “La terra tremola”, “Bellíssima”), el primer en color i el primer de la llarga col•laboració de Visconti amb la guionista Suso Cecchi (Giovanna Cecchi). El guió, de Suso Cecchi d’Amico i L. Visconti, amb la col•laboració de Tennessee Williams i Paul Bowles (diàlegs en anglès), adapta el relat breu “Senso” (1883), de Camilo Boito (1836-1914). Se roda en escenaris naturals de Venècia, Verona, Vicenza (Villa Godi Valmarana), Teatre La Fenice (Venècia), Solferino (Llombardia) i en els platós de Titanus Studios (Roma). Nominat al Lleó d’or (Venècia), guanya el Nardo d’Argento/Silver Ribbon de fotografia. Produït per Claudio Forges Davanzati per a Lux Film, es projecta per primera vegada en públic el setembre de 1954 (Fest. Venècia).

L’acció dramàtica té lloc a Venècia, Verona, la finca familiar d’Aldeno (Trentino-Alto Adige), el camp de la batalla de Custoza i els voltants, el 1866, al llarg de 2/3 mesos de la primavera, perllongats fins al 24 de juny. La comtessa Llívia Serpieri (Valli), d’uns 22 anys, sent un gran afecte pel seu cosí, el marquès Roberto Ussoni (Girotti), patriota, organitzador de la manifestació popular en el Teatre La Fenice. Vol evitar per tots els mitjans el dol desigual d’aquest amb el tinent austríac Franz Mahler (Granger), a qui prega que desisteixi del desafiament. Ella és garibaldina, atractiva, jove, apassionada i gelosa. Franz és ben plantat, seductor, femeller, oportunista, irresponsable i mancat de principis.

El film suma drama, història, història d’amor i guerra. Cronològicament se situa en els darrers mesos de l’ocupació militar per part de l’Imperi Austro-húngar de la Llombardia i el Veneto i en l’inici de la creació del nou estat d’Itàlia sota el lideratge de Giuseppe Garibaldi (1807-1882), heroi de la unificació juntament amb Giuseppe Mazzini, Cavour i Victor Manuel II. Exalta l’acció dels patriotes garibaldins, les manifestacions d’afirmació patriòtica i anti-austríaca, l’òpera, la figura de Verdi com a icona del patriotisme italià i la música del compositor austríac Gustav Mahler (1860-1911). Mostra l’agonia i la decadència de la aristocràcia com a classe dominant, a causa de la seva insolidaritat, l’individualisme, la cobdícia i el col•laboracionisme amb l’enemic. La decadència de la aristocràcia dóna l’oportunitat perquè s’imposin els sentiments del poble pla, els treballadors del camp i la ciutat, a favor de la independència, la justícia, la llibertat i la solidaritat.

La pel•lícula desplega un melodrama clàssic de passions arravatades, sentiments desbarrats, relacions mogudes per la crueltat i el despit, emocions exasperades i frustracions doloroses. El fil conductor ve donat per una passió auto destructiva, no sotmesa a control, que engendra deslleialtats, traïcions i venjances.

Visconti concep el melodrama com un espectacle complet por tal com, en la seva opinió, compendia i explica el que és la vida. El melodrama no és per a ell la finalitat de la representació, sinó el mitjà més eficaç i significatiu per evocar el drama de la vida de les persones i els pobles. Amb el seu ajut construeix una metàfora dels fets històrics que donen pas al Risorgimento, dels desitjos d’unificació del país (Itàlia) i de la reivindicació dels ideals de llibertat, igualtat i solidaritat presos de la Revolució Francesa. Els sentiments del poble italià en lluita contra els austríacs troben la seva millor expressió en “Il Trovatore”, de Verdi, que obre el film.

L’obra no obté cap premi en el Festival de Venècia a causa de les pressions polítiques de la dreta, que contribueixen a elevar el prestigi del film. Anticipa “El gatopardo” (1963), el segon treball de Visconti sobre el Risorgimento.

Són escenes memorables la batalla de Custoza (Sommacampagna, Verona), l’afusellament en la nit de la celebració de la victòria austríaca a la batalla de Custoza, la dramàtica trobada dels amants a Verona, la passejada nocturna inicial de Llívia i Franz, el tumult patriòtic en el Teatre La Fenice, l’emotiva atenció que dedica a la presència dels serveis humanitaris de la Creu Roja en el camp de batalla i el record que evoca de la seva creació arrel de la batalla de Solferino (1859) en la qual s’havien enfrontat, vuit anys abans, tropes austríaques i franco-piamonteses. La filmació de la batalla de Custoza es fa en escenaris reals de Solferino (Mantua, Llombardia).

La banda sonora ofereix passatges reiterats de la Setena Simfonia d’Anton Bruckner que donen sentit èpic i operístic a les escenes culminants. S’ofereixen, a més, diversos talls de l’òpera “Il Trovatore”, de Verdi (actes III y IV). La fotografia, d’Aldo Graziati (G.R. Aldo), Robert Krasker i Giuseppe Rotunno, en color (technicolor), s’inspira en la pintura italiana de 1860-70 i en autors com Francesco Hayez (1791-1882), Giovanni Fattori ( 1825-1908) i altres. Fa ús de plans seqüència, d’una estètica sobrecarregada i refinada, que s’expressa des del realisme crític, i d’un moviment de càmera intens i complex. Visconti fa ostentació de la fascinació que sent pels uniformes militars.


Bibliografia

- Aldo VIGANÒ, “El Risorgimento según Visconti”, ‘Dirigido por’, núm. 392, pàg. 64-67, setembre 2009.
- José Enrique MONTERDE, “Senso, un film polémico”, ‘Dirigido por’, núm 392, pàg. 68-69, setembre 2009.
- Augusto M. TORRES, “Senso”, ‘Cine mundial’, pàg. 815-816, Espasa ed., Madrid 2006.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada