Lluny de la terra cremada (The Burning Plain) (2008)

Primer llargmetratge dirigit per Guillermo Arriaga (Mèxic DF, 1958). El guió, del propi Arriaga, és el cinquè que l’autor duu al cinema (“Amores perros”, “Babel”, “21 grams”...). Se roda en escenaris naturals de Nou Mèxic i Oregon (Depoe Bay, Portland...), a partir del 5-XI-2007, amb un pressupost estimat de 20 M USD. Nominat al Lleó d’or (Venècia), guanya el premi Marcello Mastroianni (Lawrence). Produït per Laurie MacDonald i Walter F. Parkes, se projecta per primera vegada en públic el 29-VIII-2008 (Festival Venècia).

L’acció dramàtica té lloc en un moment indeterminat proper al present (c. 2007) i uns 15 anys abans, a Nou Mèxic (Las Cruces, Moroma i rodalies) i a Oregon (Portland, costa del Pacífic i rodalies). L’acció se perllonga durant uns quants mesos el 1992 i durant unes setmanes el 2007. Sylvia (Theron), d’uns 30 anys, gerent d’un restaurant de luxe, situat devora un penya-segat amb vistes espectaculars al mar (Oregon), oculta darrera d’una aparença de serenitat i equilibri un trebolí de sentiments. Se relaciona solament amb empleats del restaurant, com Laura (Tunney), John (Corbett), el cuiner (McGrath), Sophie (Romero), etc. Una noia de 12 anys, Maria (Ia), veu amb preocupació com el seu pare, fumigador, evoluciona amb l'avioneta. Gina (Basinger), d’uns 40 anys, inicia una relació extra matrimonial amb Nick, un immigrant mexicà. Sylvia fuig d’ella mateixa, Gina cerca alleugerir la seva soledat i el seu avorriment, Maria viu amb angoixa l’evolució del pare. Les vides dels personatges s'entrecreuen amb elles i amb les d’altres, en el temps i l’espai.

El film suma drama, drama psicològic, crim, història d’amor i misteri. La narració se presenta fragmentada, des construïda i descomposta en fragments solts com les peces d’un trencaclosques, destinats a situar l’espectador davant uns quants nusos dramàtics, el desplegament dels quals li ha de permetre profunditzar en ells, en les seves causes, relacions, efectes i seqüeles. El plantejament inicial de vàries situacions dramàtiques pretén generar en l’ànim del públic un impacte emocional intens que desperti el seu interès i capti la seva atenció. Les diferències temporals que se donen entre cada un dels fils argumentals impedeixen de fer previsions fonamentades, cosa per la qual contribueixen a disminuir la previsibilitat del relat. Cap el final del metratge tots els elements del trencaclosques encaixen i donen lloc a una suma intel·ligible, coherent i clara.

Els diàlegs són senzills i breus. Recullen el llenguatge corrent, natural i sense artificis. Els personatges parlen de manera directa, càlida, transparent i sense afectacions. El guionista solament millora la precisió, claredat i propietat del que es diu. La narració és elegant, sòbria, fluïda i eficaç. Els talls, les costures, les juxtaposicions i els canvis de fil, se resolen amb netedat, pulcritud i sense les dureses de cintes anteriors (“Babel”).

S’ofereixen nombrosos plans magnífics, com els del vol de l'avioneta, contemplat des de diferents punts de vista i acompanyat d’un pla emocional: el vol de la manada d’aus. Són excel·lents les envestides de la mar contra les roques: l’estatisme d’aquestes contrasta amb la força desbordant d’unes ones vigoroses, que evoquen la força dels sentiments que pertorben la pau d’un personatge. No són menys emotius i captivadors els enquadraments generals del pla immens que s’estén prop de la frontera. S’insereixen plans breus de fets tan commovedors com el vol en formació de les grues, que a partir d’octubre emigren des de Canadà a Sudamèrica per hivernar. Són esplèndides les imatges de les "chollas" silvestres, que al vespre cremen com a focs artificials. Mira amb amorositat guàtleres i orenetes.

El realitzador demostra la seva habilitat cinematogràfica, en deixar sovint el relat en mans d’elements visuals, com el rellotge de paret, el rosari que penja del retrovisor, les referències al foc, les gallines del corral, el cromatisme blau marí que acompanya la protagonista i la barreja d’ocres, verds, grocs i rojos de la pradera desèrtica. Ret homenatge a Buñuel, Zinneman, Truffaut, Kalatozov, Malick, etc. Es magnífica la tendresa que dedica als infants (Bobby, Monnie...). La pel·lícula celebra la vida, l’esperança, la redempció, el perdó, el penediment, l’amor adolescent, l’amor madur, l’amor de parella, l’amor furtiu, l’amor ocasional, les segones oportunitats, el desig, la lleialtat, l’amistat, la natura, la família, etc. Parla de les cicatrius físiques (pit, braç, front) i de les del cor.

La pel·lícula, molt ben interpretada per Charlize Theron, aporta intensitat dramàtica, una gran densitat emocional, un desvasall de sentiments i una demostració de cinefilia que enamora. Els personatges femenins (Sylvia, Gina i Mariana), sobre els que descansa la major part del pes de l'obra, m'han semblat ben construïts, ben definits i convincents. Penso que el film és bastant més que un complex i reixit exercici d'estil.

La banda sonora, d’Hans Zimmer i Omar Rodríguez, recull composicions senzilles i breus, a mitjan camí entre la tradició afroamericana i el jazz. Combina acordió, tambor, flauta i banjo. Destaca el tema final (“End Credits”). Afegeix cançons hispanes (“Las golondrinas”), populars angloamericanes (“No More”, “Falling Star”) i melodies futuristes (“Transcontinental, 1:30 A.M.”). La fotografia, de Robert Elswit i John Tall, en color (technicolor) i panavisió, se distribueix entre els dos responsables: Elswit roda les imatges del desert i John Tall les dedicades a Sylvia. El treball de Tall s’inspira en la ferma pintura simbolista d’Arnold Böcklin (1827-1901).


Referències

- Carlos LOSILLA, “Lejos de la tierra quemada”, ‘Cahiers du cinéma. España’, núm. 21, pàg. 38-39, març 2009.
- Miguel A. DELGADO, “Lejos de ...”, ‘La Butaca’, labutaca.com, març 2008.