dissabte, 2 d’octubre del 2010

Max i els ferrovellers (Max et les ferrailleurs) (1971)

Segon lliurament de la trilogia de Claude Sautet sobre l’amor en situacions de crisi i primer film de l’autor que duu al títol el nom del protagonista principal. El guió, de Claude Sautet, Claude Néron i Jean-Loup Dabadie, adapta la novel•la del mateix títol de Claude Néron. El film se roda en exteriors de Paris i Lille (França) i en estudi. Produït per Raymond Danon i Roland Girard, s’estrena el 17-II-1971 (França).

El realitzador explica un drama psicològic basat en obsessions, antigues frustracions i posicions intransigents d’un personatge misteriós, solitari i reservat. El turmenta la manca d’eficàcia de la justícia davant la proliferació de la delinqüència professional que se dóna a França i a altres indrets a finals dels anys 60 i principi dels 70 del segle passat.

La historia està ben pensada i és substanciosa i entretinguda, per bé que críptica a estones. Compon uns personatges principals definits amb intel•ligència, agudesa i riquesa de matisos, cosa per la qual resulten convincents i esdevenen pols d’atracció del interès del públic. La part final del film constitueix, en opinió de qui escriu, una excel•lent descripció de l’estat de desolació d’un personatge quan se n’adona dels errors que ha comès i de les seves conseqüències. Se presenta construït amb afecte i tendresa el personatge de Lily (Schneider), la prostituta independent, que omple la pantalla d’encís i d’esplèndida sensualitat.

El film esdevé una crítica del puritanisme, la manipulació i les propostes segons les quals el fi justifica els mitjans. Mostra com darrera la façana de l’austeritat i els bons desitjos s’oculten de vegades la fragilitat i la debilitat humana.

L’acció té lloc a Nanterre (França) el 1970. La narració és intensa, fluida i contundent, si bé es fa densa i espessa en alguns passatges i excessivament carregada de detalls. L’exposició se desplega mitjançant plans curt i enquadraments precisos i rics en significat. El cromatisme sobri romp la seva tònica general per destacar amb colors saturat (roig, cel, blau marí...) la figura de la protagonista. La música, de Philippe Sarde, aporta un tema principal inquietant i malenconiós, a to amb l’atmosfera del film.