dimecres, 23 de juny del 2010

Retrat en negre (Portrait in Black) (1960)

Últim dels tres melodrames que protagonitza Lana Turner entre finals dels 50 i principis dels 60. El dirigeix el realitzador Michael Gordon (1909-1993), inscrit a les primeres llistes negres del senador MacCarthy. El guió, d’Ivan Goff (“Al roig viu”, Walsh, 1949) i Ben Roberts, adapta l’obra de teatre “Portrait in Black” (1947), escrita per ells dos i estrenada a Broadway. Produït per Ross Hunter (“Imitació a la vida”, Sirk, 1959), s’estrena el 27-VII-1960 (EUA).

L’acció dramàtica té lloc a la ciutat de San Francisco i voltants (Carmel, Devil’s Slice ...), al llarg d’uns quants dies de l’hivern de 1960. Sheila Cabot (Turner), d’uns 40 anys, és casada amb Matthew S. Cabot (Nolan), pròsper armador d’una companyia pròpia de transport marítim internacional de mercaderies. Tenen un fill, Peter, d’uns 10 anys. Viuen a una mansió elevada que domina la boca del port. Ella és atractiva, seductora, dominant, manipuladora i apassionada. Ell, de poc més de 60 anys, està postrat en el llit des de fa 5 anys a causa d’una malaltia dolorosa que demana atenció mèdica diària. És despòtic, desconsiderat, no suporta la seva situació i és intractable. El seu metge és el doctor David Rivera (Quinn), administra les seves empreses Howard Mason (Basehart) i la seva secretària és la Srta. Lee (Grey). Té una filla del primer matrimoni, Cathy, d’uns 18 anys, que manté estreta amistat amb el jove Blake Richards (Saxon), titular d’una empresa de remolcadors del port de San Francisco. Entre el personal domèstic es troba el xofer Cobb (Welston) i la cuinera xinesa Tawny (Wong).

El film suma drama, crim, thriller, suspens, història d’amor i anàlisi social. Fa part del conjunt de tres melodrames que protagonitza Lana Turner (Wallace/Idaho 1920 – Los Angeles 1995) en el trienni 1958-1960. El componen l’obra que comentem, “Vides borrascoses” (1958) i “Imitació a la vida”. És el més obscur i maliciós dels tres i el que presenta més clars reflexes de la vida personal i familiar de l’actriu. Coneguda popularment com la dona fatal d’ “El carter sempre toca dues vegades” (Garnett, 1946) i com la malvada d’ “Els tres mosqueters” (Sidney, 1948), a partir d’aleshores és coneguda també com a protagonista melodramàtica d’èxit entre els seus admiradors, per als quals encarna el tipus de bellesa que agrada a la classe mitjana nord-americana de l’època.

L’obra inclou tots els elements del melodrama: deslleialtats, enganys, traïcions, xantatges, amor interessat, odi, egolatria, despreci, burles, capricis, masclisme, etc. El mòbil principal de l’acció no és ni la cobdícia, ni els afanys de poder, sinó el batec del desig, la passió, la concupiscència i l’amor físic com a fi en ell mateix, sense manifestacions d’afecte i tendresa.

Al mòbil principal s’afegeix com a recurs instrumental, la dominació de persones, fet que prova l’existència de tendències desordenades, malaltisses i sàdiques, que projecten sobre el relat un aire de perversitat i maledicció. No incorpora els trets afinats de crítica social que Sirk elabora en els seus treballs, sobretot a “Imitació a la vida”, de la qual aquesta vol ser una continuació en el temps i en el favor del públic. Tot amb tot, el film compon un retrat de l’alta societat nord-americana, que caracteritza per la sobrevaloració que fa dels diners, la priorització que estableix de les aspiracions de confort i benestar físic, i la pràctica del materialisme. No hi regeixen ni l’afecte desinteressat, ni l’amistat disposada a donar sense rebre res a canvi, ni la confiança en els col•laboradors més acostats. Aquests són valorats en funció de la utilitat que presten i de les seves capacitats per generar beneficis econòmics. El retrat és tan desolador com el de Sirk, però a diferencia del d’aquest, no és crític. Consegüentment, l’obra és més ruda, desmoralitzadora i dolorosa, que les que habitualment se comparen amb ella, com “Des de la terrassa” (Robson, 1960), “Madame X” (Rich, 1966), “Imitació a la vida”, etc. No fa ús de l’humor com vehicle d’allunyament del relat: l’humor se limita al sarcasme i les burles que s’intercanvien els protagonistes entre ells amb malevolència i gairebé sempre amb ràbia. Se mouen entre l’humor i el patetisme les figures del xofer Cobb i la cuinera xinesa.

El film respecta l’espectador, al qual proporciona totes les claus de la intriga i del misteri i al qual manté més i millor informat que al conjunt dels actors. Addicionalment, tracta de satisfer els desitjos voyeuristas de bona part del públic, al qual introdueix en els espais d’intimitat de l’aristocràcia econòmica i financera californiana. Es veuen la mansió, les dependències, les relaciones personals, debilitats i misèries. En la mesura que se creu convenient se fan concessions a la inversemblança d’alguns personatges i d’algunes situacions. Construeix amb eficàcia les escenes culminants de tensió i suspens. Combina amb habilitat i efectivitat el melodrama amb el marc punyent de cinema negre que l’envolta.

La banda sonora, de Frank Skinner (“Obsessió”, Sirk, 1954), ofereix un polit tema principal, creat per Buddy Pepper i Inez James. Acompanya els enamorats amb una subtil i elegant melodia de violins. La partitura és melòdica, variada i de ressonàncies romàntiques. Els passatges de tensió se basen en composicions de baixos profunds, de metall i cordes. La fotografia, de Russell Metty (“Set de mal”, Welles, 1958), en color (eastmancolor), llueix un cromatisme intens i lluminós que combina amb escenes d’il·luminació escassa i siluetes a contrallum, que evoquen les composicions del cinema negre clàssic.