La finestra ("The Window") (1949)

Petita obra mestra de sèrie B, realitzada pel Ted Tetzlaff (1903-1995). El guió, de Mel Dinelli (“L’escala de cargol”, Siodmak, 1945), adapta el relat breu “The Boy Who Cried Murder” (1947), de Cornel Woolrich, més conegut pel pseudònim de William Irish. Aquesta narració breu és una versió moderna de la faula “El pastor bromista”, d’Isop (segle VI a.C.), també coneguda pel títol de la peça musical russa “Pere i el llop”, deguda a Sergei Prokofiev. Es roda en escenaris naturals de la ciutat de Nova York, amb un pressupost modest, de sèrie B. És nominada a un Oscar (muntatge) i l’actor infantil rep un Oscar especial de l’Acadèmia. Produïda per Frederic Ullman Jr. i Dore Schary per a la RKO, s’estrena el 6-VIII-1949 (Nova York).

L’acció dramàtica passa al Lower East Side de NY, el barri obrer per antonomàsia de la ciutat, durant una jornada que no arriba a les vint-i-quatre hores d’un dia d’estiu calorós de 1949. Tommy Woodry (Discoll), de nou anys, és fill únic d’Ed (Kennedy) i Mary Woodry (Hale). Son pare treballa els vespres i sa mare s’encarrega de la casa. L’infant és a les vacances d’estiu, per la qual cosa disposa de molt de temps per jugar amb els nins del barri i, també, tot sol. Li agrada anar a un edifici proper, buit, abandonat i en runes. Hi té un racó muntat a la seva manera devora una finestra que li permet veure quan els nins es reuneixen per jugar. Tommy és extravertit, vivaç, desimbolt, bromista i fantasiós.

El film suma drama, cinema negre, suspens i thriller. Consta de dues parts diferenciades: a la primera s’actualitza la faula d’Isop i a la segona es crea una acció trepidant que mostra una fugida i dues persecucions. Uns criminals persegueixen al que tracta de fugir i la policia va darrere els delinqüents. El ritme narratiu és fluid, sostingut i intens. El punts d’acció s’entrellacen sense interrupció i sense donar peu a la distracció.

La narració es presenta ben construïda i estructurada amb coherència i eficàcia. No res del que es mostra és gratuït: tot hi té sentit o l’adquireix durant la pel•lícula, fins i tot l’edifici en runes. L’estil és precís, sobri, concís i clar. El film adopta els punts de vista de l’infant, que mira les coses i els fets amb una ingenuïtat i innocència, pròpies d’aquesta edat, que captiven l’ànim de l’espectador i el converteixen en còmplice del protagonista. La identificació amb el nin implica, en aquesta ocasió, que l’espectador farà seus els sentiments, emocions i desitjos de Tommy, que són molts i molt forts. Està mostrat especialment bé l’ambient d’incomprensió, soledat, inseguretat i desemparament que embarga l’ànim de Tommy en la segona part del film.

La pel•lícula està relacionada amb les conseqüències de l’impacte que provoca a Hollywood l’estrena del film “Germania anno zero” (Rossellini, 1947). “The Search” (“Àngels perduts”, Zinnemann, 1948), “El noi dels cabells verds” (Losey, 1948), “The Window i altres es produeixen en aquesta anys com a resposta plural i diferent de Hollywood a l’obra de Roberto Rossellini. D’altra banda, el film es relaciona també amb la producció “La finestra indiscreta” (Hitchcock, 1954): els guions d’ambdós films es basen en relats breus del mateix autor (Cornel Woolrich), les dues pel•lícules creen situacions de suspens i trhriller, el realitzador de “The Window” va ser col•laborador de Hitchcock i coincideixen parcialment els títols de les dues obres.

La interpretació de Booby Driscoll (1937-1968) en el paper de nin és encertat i convincent. Són notables les intervencions de Paul Stewart i Ruth Roman, en un aconseguit paper de bella i enlluernadora dona fatal. Hi fa un paper curt Arthur Kennedy, que més endavant arribarà a ser un secundari famós.

Ted Tetzlaff, format com a càmera i acreditat com a director de fotografia, entre moltes d’altres, a “Encadenados” (Hitchcock, 1946), arriba a dirigir catorze llargmetratges. “The Window” és el títol cinquè de la filmografia d’aquest director i està considerat el seu millor treball. Hi conjuga encerts de guió, fotografia, interpretacions, banda sonora, intensitat, ritme, metratge i estil, que el converteixen en una petita joia cinematogràfica.

En són escenes destacades la persecució per les escales, les accions paral•leles en el mateix edifici en que hi ha Ed Woodry i Joe Kellerson sense que s’arribin a topar, la declaració espontània de Tommy a la comissaria del barri, el pacte de Tommy amb son pare, la discreta i intel•ligent presència d’Ed i Mary a l’escenari final, la intervenció dels bombers, la seqüència inicial, etc.

La banda sonora, dirigida per Roy Webb (“L’escala de cargol”), ofereix una partitura de composicions funcionals que combinen ritmes accelerats, pauses i desacceleracions. Hi predominen les notes greus i profundes de vent, contrabaix i piano. La fotografia, a càrrec de Robert De Grasse i William O. Steiner, en blanc i negre, construeix una eficaç, acurada i gratificant narració visual, amb un ús ben ordenat de moviments de grua, plans picats i contrapicats, enquadraments de detall i generals, desplaçaments i plans fixos, etc. En destaca la curosa i imaginativa il•luminació, que denota clares influències expressionistes.


“Temps moderns”, núm. 153, pàg. 6-7, maig 2009.