dimecres, 21 d’abril del 2010

Elena i els homes (1956)

Film del realitzador Jean Renoir (1894-1979), corresponent a la seva segona etapa francesa i darrera de la seva filmografia. El guió, lliurement inspirat en la vida del general Georges Boulanger (1837-1891), és del propi Renoir amb la col·laboració de Jean Serge. Es roda en els platós de Boulogne-Billancourt Studios (Paris). Produït per Louis Wipf per a Franco London Film, Les Films Gibé i Electra Compagnia Cinematografica, s’estrena el 12-IX-1956 (Paris).

L’acció dramàtica té lloc a Paris durant la Belle Époque (1871-1914), en el quinquenni 1886-91. L’aristòcrata polonesa Elena Sokorowska (Bergman), vídua, arruïnada, elegant, jove i ben plantada (la més maca de Paris), viu acollida a la casa d’una tia, mentre tres pretendents li fan la cort: el fabricant de sabates Martin-Michaud (Bertin), el comte Henri de Chevincourt (Ferrer) i el rude general François Rollan (Marais).

El film suma comèdia, història d’amor i drama. Compon una farsa que ridiculitza i critica el món de la política i dels polítics, el militarisme, el patriotisme, el culte de las aparences, la hipocresia, l’arribisme, la diligència, la feneria, etc. Exalta l’alegria de viure, la passió per la vida, la frivolitat, l’hedonisme, els plaers del desordre, la peresa, l’ociositat, la festa, el ball, la música lleugera, etc. El relat se desplega en un to aparentment superficial, lleuger i vodevilesc, que oculta la profunditat, densitat i agudesa de les seves propostes.

El realitzador fa ús d’un nombre elevat d’extres, figurants i secundaris, que creen sensacions de saturació humana de les escenes, en les quals els protagonistes s’han d’esforçar per ocupar les posicions centrals. Abunden les persecucions, fuites, encontres i desencontres, en el marc d’una delirant mobilitat dels actors, que creen situacions d’execució molt ràpida, moviments ininterromputs, creuaments, aparicions i desaparicions, tan grates a Renoir.

La narració fa ús de sortides de to, exageracions gestuals, inversemblances, sense deixar d’apostar sempre per la subtilesa, el refinament, l’elegància, l’estilització i l’atenció al detall. Situa l’acció en pocs escenaris: la casa de la tia, els carrers de Paris, el palau de l’acabalat Martin-Mechaud i la casa de barrets de Madame Rosa. Es serveix de comparacions, símbols, al·legories i paral·lelismes: el bordell i el món de la política, les multituds i la sinceritat, Elena i la representació, la margalida i la sort, etc.

Al servei de la comicitat juga amb l’ocultació (personatges amagats darrera d’un sofà), la inversió dels estereotips dels rols de gènere (el militar que prefereix el sexe a l’ambició), les suplantacions, els canvis i els intercanvis d’identitat (disfresses), les confusions (maniobres militares per guerra), etc. Glosa la irrellevància i la inutilitat de les grans empreses personals o missions de suport a les grans causes i els grans personatges. Proposa que l’única veritat certa i objectiva és la il·lusió que genera en l’espectador la representació teatral o cinematogràfica. El film forma part de l’anomenada “trilogia de l’espectacle” del realitzador, juntament amb “Le carrosse d’or” (1953) i “French can can” (1954).

La banda sonora, de Joseph Kosma (“La gran il·lusió”, 1937), ofereix una partitura festiva, alegre i lleugera, molt encertada, a la qual afegeix dues cançons originals: “Elena-Polka” i “Miarka”, ambdues de J. Kosma. Com a música adaptada aporta dues cançons més: “Mefiez-vous de Paris” i “O Nuit”, aquesta a càrrec de la misteriosa gitana que interpreta Juliette Gréco. La fotografia, de Claude Renoir (“El riu”, 1950), nebot del realitzador, aporta un esplèndid cromatisme (technicolor), intercala plans fixos teatrals, administra amb habilitat la profunditat de camp i presenta un reiterat ús del fora de pla. Acarona la bellesa i l’atractiu del rostre i la figura d’Ingrid Bergman.


Bibliografia

- Christopher FAULKNER y Paul DUNCAN, “Jean Renoir”, Taschen ed., Colònia 2007.
- Àngel QUINTANA, “Elena y los hombres”, ‘Jean Renoir’, Càtedra ed., Madrid 1998.
- Carlos LOSILLA, “A propósito de Elena y los hombres”, Nosferatu, març 1995.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada