dissabte, 17 d’abril del 2010

Pell de serp (1959)

Quart llargmetratge de Sydney Lumet (Filadèlfia, 1924). El guió, de Tennessee Williams i Meade Roberts, adapta l’obra de teatre “Orpheus descending” (1957), de Tennessee Williams, nova elaboració de la seva peça anterior “Battle of Angels” (1940). Se roda en escenaris exteriors de Milton (NY) i en estudi (NY). Guanya la conxa de plata (Lumet) i el premi Zulueta (Woodward, actriu de repartiment) del Festival de San Sebastián. Produït per Martin Jurow i Richard Shepherd per a United Artists, se projecta per primera vegada en públic en sessió de preestrena el dia 1-XII-1959 (EEUU).

L’acció dramàtica té lloc a New Orleans (pròleg) i en la petita localitat de Two Rivers (Mississippi), tot al llarg d’unes quatre setmanes. Valentine “Pell de serp” Xavier (Brando), de 30 anys, ha abandonat New Orleans i la seva vida desordenada d’animador d’un club nocturn. S’instal·la en una tranquil·la i apartada localitat, on se relaciona amb Lady Turrance (Magnani), esposa del propietari del magatzem general, amb Carol Cutrere (Woodward), una jove de vida alegre, i amb Vee Talbott (Stapleton), esposa del sheriff (Armstrong). Valentine, o Val, és ben plantat, inconformista, cau bé a les dones, té un passat obscur i és afeccionat a la guitarra. Ella és sensual, fràgil i necessita sentir-se apreciada i estimada. Jabe M. Turrance (Jory), el seu marit, està molt malalt i és autoritari i opressiu. Carol, d’uns 19 anys, és rossa, maca, atractiva i inexperta. El sheriff és gelós i venjatiu.

El film suma drama, història d’amor i crítica social. En el marc d’una comunitat petita i tancada del profund sud, explica una història de passions que tendeixen a desbordar-se en topar amb els prejudicis i la intransigència de la gent de la localitat. Se produeixen situacions de gran dramatisme, que permeten el lluïment d’actors i actrius. Els personatges es veuen enfrontats per passions d’amor, odi, gelosia, rancor, ràbia continguda durant anys, enveja i venjança; prejudicis masclistes, misògins i racistes; malalties físiques i psíquiques (histèria, psicopaties, sadisme, piromania...); addicions (alcoholisme...); i per l’ús de la violència.

El marc rígid d’una societat ancorada en el passat, condicionada per la presència de contravalors com la intolerància, la intransigència i el dogmatisme, i sense hàbits de solució civilitzada de conflictes, engrandeix la força del drama i l’eleva a extrems que porten la inquietud a l’ànim de l’espectador. La presència oculta de les amenaces i el seu origen impersonal contribueixen a incrementar la tensió dramàtica. Malgrat la intensitat de l’obra i la seva qualitat notable, aquesta no arriba als nivells de fascinació i seducció de films com “Un tramvia anomenat desig” (Kazan, 1951), “La gata sobre la teulada de zinc” (Brooks, 1958), “Qui tem Virgínia Woolf?” (Nichols, 1966) i altres drames teatrals duts al cinema en els anys 50 i 60 del segle passat. Tot amb tot, se tracta d’un film entretingut, interessant i absorbent.

És el segon treball de Brando en un paper creat per Tennessee Williams i també és el segon d’Anna Magnani. Pel seu treball Brando va cobrar un milió de dòlars. Els diàlegs, abundants i fluids, són escrits amb claredat i contundència. Malgrat el component teatral del relat, la seva transformació en obra cinematogràfica està aconseguida en bona mesura, gràcies a una adequada fotografia i una oportuna posta en escena, que aconsegueix salvar obstacles i crear solucions encertades. El relat constitueix una evocació lliure del mite clàssic d’Orfeu i Euridice, amb una solució sorprenent per a la inevitable referència a la serp i al seu significat.

Són escenes per a el record la primera visita de Val a la casa del sheriff i la conversa que allà sosté amb la seva esposa, l’acalorada confessió de l’autoria d’un crim del passat per part d’un personatge, l’interrogatori de Val per un jutge de New Orleans (que es manté fora de pantalla), l’escena final i altres.

La banda sonora, de Kenyon Hopkins (“Dotze homes sense pietat”, 1957), ofereix una partitura de gran lirisme, que combina eficaçment tons dramàtics i malenconiosos. Fa ús de formes tan pròpies del sud com són el jazz i el blues. Incorpora una cançó creada per a l’ocasió, d’intens sabor del sud, amb música de Hopkins i lletra de Tennessee Williams, titulada “Blanket Roll Blues”.

La fotografia, de Boris Kaufman (“L’Atalante”, Vigo, 1934), en B/N, reprodueix el magnetisme de Brando, la sensualitat de Magnani i l’erotisme d’una jove Joanne Woodward, de 29 anys. A través d’imatges s’aporta a l’espectador més informació del que sembla sobre aspectes generals del relat. Les gàbies de reixa que se veuen a la casa del sheriff i al jutjat de New Orleans presenten el protagonista com a un pres del seu passat i del seu destí. Les imatges de la pluja torrencial que acompanya l’arribada de Val a Two Rivers constitueix un presagi del clima opressiu i incòmode que hi trobarà. La deixadesa i el descuit dels cotxes de Val i Carol expliquen trets del caràcter i del tipus de vida d’ambdós. Brando és presentat com un personatge fatigat, desmoralitzat i conscient del pas inexorable del temps. De Carol s’explica la vida descuidada i descontrolada que dur. La pell de serp anticipa fets tràgics.