Adaptació realitzada per Richard Brooks de l’obra “Cat on a Hot Tin Roof”, de Tennessee Williams, guanyadora del Pulitzer de teatre de 1955. Se roda a MGM Studios (Culver City, CA), amb un pressupost d’uns 3 milions USD. Va obtenir 7 nominacions als premis de l’Acadèmia. Produït per Lawrence Weingarten per a MGM, el film s’estrena el 20-IX-1958 (EUA). L’acció dramàtica té lloc a la mansió d’una gran finca rural de Mississippi, tot al llarg d’una única jornada de 1957 o 1958.
L’obra reuneix una actriu consagrada, acreditada i de moda en aquells moments, un actor novell que encara no havia aconseguit imposar-se (les seves darreres interpretacions no havien convençut tothom) i un actor veterà que havia interpretat el mateix paper, el de l’avi, al teatre. L’elecció dels tres protagonistes principals és encertada i eficaç, com ho demostra la força i intensitat dels treballs que lliuren. Elizabeth Taylor crea un personatge que transmet una potent sensualitat, especialment en alguns passatges culminants. Paul Newman dota el seu personatge de fragilitat, indecisió i frustració, d’acord amb les necessitats de la història. Burl Ives composa un paper fort i brillant que fa que l’actor es mengi la pantalla en gairebé totes les seves intervencions. Newman guanya la seva primera nominació a l’Óscar i Taylor la seva segona nominació.
El film recrea amb pulcritud i precisió el clima mòrbid i insalubre del Sud dels EUA, reconstruït amb mestria per Tennessee Williams a les seves obres de teatre. Analitza temes diversos i complexos, com la família, l’amor i l’afecte, i contravalors com la cobdícia, l’enveja, la hipocresia, el culte a les aparences i l’engany. Reflexiona, a més, sobre les relaciones de pares i fills i d’home i dona dins la parella. Afegeix un apunt sobre el desig, la passió i el pas del temps. De manera implícita, però clara, aborda el tema de l’homosexualitat masculina.
L’acció, ajustada a una posta en escena brillant i rica en recursos, se desplega a tres ubicacions d’interior: el saló de la planta baixa, un dormitori del primer pis i el soterrani dedicat a magatzem. La pluja i el vent que baten el jardí, junt amb els trons que se senten, composen l’ atmosfera densa i angoixosa que envolta els personatges. El film no oculta la seva condició de teatre adaptat al cinema, però l’acompanya d’un moviment diligent de càmera, una fotografia esplèndida de William H. Daniels (creador de la imatge de Greta Garbo) i uns diàlegs ben construïts, no exempts de detalls d’humor.
La banda sonora recull composicions d’arxiu de la MGM. El “Tema d’amor”, de Charles Wolcott, és el leitmotiv de la pel·lícula. Se serveix de diversos temes d’André Previn (“Lost in a Summer Night”) i d’altres i d’un fragment de la Simfonia núm. 5 de Beethoven.
Per la intensitat que desplega el film i pel seu interès com a reflex d’una època i d’un tipus de cinema de moda en els 50 i 60, crec que la pel·lícula és atractiva i recomanable.
Referències
- Jorge de COMINGES, “La gata sobre el tejado de zinc “, ‘El Noticiero Universal’,9-VIII-1983, Barcelona.
- Carlos LÓPEZ-TAPIA, loqueyotediga.net, 17-X-2009.
- VIVOLEYENDO, “La gata sobre el tejado de zinc”, Filmaffinity.com, 26-II-2010.
dimarts, 19 d’octubre del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)