Primer llargmetratge del debutant Steven Soderbergh (Atlanta/Geòrgia, 1963). El guió és del propi Soderbergh, qui després de donar voltes a la història durant un any, l’escriu en 8 dies. El roda tot al llarg d’octubre i novembre de 1988, durant 5 setmanes, en escenaris reals de Baton Rouge (Luisiana), amb un pressupost ajustat d’1,2 M USD. Guanya la Palma d’or, el premi al millor actor (Spader) i el premi Fipresci (Cannes). Produït per John Hardy (“Baixos fons”, 1995) i Robert F. Newmyer (“Training Day”, 2001) per a Outlaw Productions i Virgin, se projecta per primera vegada en públic el 20-I-1989 (Sundance, EUA).
L’acció dramàtica té lloc a Baton Rouge (Luisiana) durant uns quants dies de la tardor de 1988. Ann (McDowell), el seu marit John Millaney (Gallagher), Cynthia Bishop (San Giacomo), germana menor d’Ann, i Graham Dalton (Spader), amic de joventut de John, fan un quartet de joves de trenta anys, lliberals i amb problemes emocionals, de relació i afectius, propis de la seva edat. Inseguretats, temors, dubtes, repressions sexuals, immaduresa, indecisions i alguns complexes, presideixen les seves vides i afecten les seves relacions interpersonals. Ann és maca, freda, melindrosa, angelical i fràgil. John, advocat prestigiós i competent, és egocèntric, doner i ambiciós. Cynthia, extravertida i impulsiva, desprèn sensualitat, erotisme i desimboltura. Graham té una personalitat complexa i enigmàtica, creu que és sexualment impotent i practica el voyeurisme. La ruptura fa temps amb la seva antiga parella, Elizabeth, li ha deixat ferides que encara no han cicatritzat.
El film suma drama, anàlisi social, cinema independent i pel·lícula de culte. Obra d’un realitzador de 26 anys, aborda temes de la seva generació, que explica amb notable maduresa, elegància i delicadesa. La narració se basa en l’ús intens de subtileses, suggerències i detalls d’escàs relleu aparent, que comuniquen a l’espectador molts extrems rellevants. El color de la camisa de Graham, la variació de vestits d’Ann, el corbatí de John, la pluja, l’obsessió de les escombraries, etc., són elements que defineixen matisos que enriqueixen el relat, descobreixen aspectes ocults de la personalitat, els desitjos i les intencions dels protagonistes i revelen característiques especials de l’acció i l’argument. De la mateixa manera que la comunicació requereix la presència de algú disposat a escoltar, la reflexió racional se veu estimulada i potenciada per l’ús de cintes de vídeo que posen els actors davant d’ells mateixos.
El principal tema objecte d’anàlisi i reflexió ve donat per les relacions interpersonals dels quatre protagonistes, especialment pel que fa a les relacions sexuals de les dues dones amb els dos homes. L’enfocament del tema se concreta en un conjunt d’afirmacions correctes, oportunes i lúcides. Sense afanys de ser exhaustius les podem resumir en els punts següents: els problemes sexuals dels éssers humans són sobretot en el cervell, les relaciones sexuals són necessàries tant des del punt de vista físic com psíquic, l’ésser humà necessita també relacions d’afecte, amor i comunicació, el recurs a la mentida i l’engany com a mitjà d’autoprotecció en les relaciones amb altres persones no solament no resol els problemes, sinó que els agreuja.
El film explora els conceptes de sexe i no sexe, soledat i companyia, amor i desamor, compatibilitat i incompatibilitat, funcionalitat i disfuncionalitat i altres que plantegen les relaciones humanes. Els problemes que analitza, se formulen en termes de gran sobrietat i contenció. Se presenten animats per pulsacions aparents de baixa intensitat, la qual cosa permet la seva anàlisi reposada i tranquil·la, exempta d’ensurts i d’estats emocionals alterats. Els diàlegs són abundants, fluids, concisos i realistes. El ritme del relato és pausat i equilibrat. La posta en escena és imaginativa i funcional. El conjunt del treball posa de manifest l’enginy i el talent del realitzador. L’humor, present amb reiteració, se basa en la ironia i la sàtira. Les interpretacions de James Spader i Andie McDowell (en un dels seus primers papers protagonistes) són encertades i convincents.
La banda sonora, de Cliff Martínez (“Traffic”, 2000), ofereix una partitura original molt breu, de 8 talls, interpretats amb flauta i altres instruments de vent de fusta. Afegeix com a música adaptada la cançó “Garbage”, de Mark Mangini (autor i intèrpret). Les composicions són tènues, suaus i emotives. Acompanyen moments culminants, com la seqüència inicial o la conversa d’Anna i Graham. La fotografia, de Walt Lloyd (“Vides creuades”, Altman, 1993), en color, crea plans llargs, nets, senzills i de gran bellesa visual. La sobrietat dels decorats i el nombre escàs de protagonistes contribueixen a dotar de mesura i equilibri la visualitat i el relat.
Referències
- Joanna BERRY, “Sexo, mentiras i cintas de video”, ‘1.001 películas que hay que ver antes de morir’, pàg. 780, Grijalbo ed., Barcelona 2010 (10ena edició, actualitzada).
- Augusto M. TORRES, “Sexo, mentiras i cintas de vídeo”, ‘Cine mundial’, pàg. 821, Espasa ed., Madrid 2006.
- Oti RODRÍGUEZ MARCHANTE, “Sexo, mentiras i cintas de vídeo”, ‘Antología crítica’, TyB ed., Madrid 2002.
dissabte, 26 de juny del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)