dimecres, 21 d’abril del 2010

Apunta l'alba, que no és poca cosa (1989)

Comèdia desbaratada de José Luis Cuerda (Albacete 1947). El guió, del propi J. L. Cuerda, adapta un conjunt de treballs per a una sèrie de 13 episodis de televisió. Quan TVE rebutja el projecte, el realitzador decideix adaptar-lo al cinema. El film es roda durant els mesos d’estiu de 1987 a les localitats d’Ayna, Liétor i Molinicos, de la província d’Albacete. Produït per Jaume Borrell, José Miguel Juárez i Antoni Oliver per a Aventuras Comerciales S.A. i Paraíso, es projecta por primera vegada en públic el 17-I-1989 (Albacete).

La acció dramàtica té lloc en un poble castellà d’interior i de muntanya, molt retirat, tot al llarg de diversos dies de l’estiu d’un any de la segona meitat dels 50 del segle passat. El film s’emmarca en l’Espanya del subdesenvolupament, la autarquia, el nacional catolicisme, les misses en llatí i d’esquena als assistents, l’analfabetisme, la ignorància i les primeres motos “scooter” de la casa Vespa (1954). Presenta una línia argumental ben prima, que embasta una llarga sèrie de gags, de comicitat surrealista i absurda, que exagera la singularitat dels personatges i de les situacions, i que construeix un discurs embogit, forassenyat, deliciosament irònic i lúcidament crític. Combina surrealisme delirant, explicacions basades en el sentit contrari o invers al directe, en sentits paral•lels a aquest, o bé en crítiques burlesques exposades en forma de falsos desbarats. La acció gira a l’entorn d’un enginyer (la professió de més prestigi aleshores a Espanya), anomenat Teodor (Resines), professor de la Universitat d’Oklahoma (EUA), que dedica el seu any sabàtic a recórrer el país en una vespa amb “sidecar”, en companyia de son pare, Jimmy (Ciges), vidu de fa poc. Arriben al poble per recomanació de l’amic Pepe. La narració es fa des del seu punt de vista i amb la càrrega de subjectivitat extravagant dels dos personatges.

El film suma comèdia desbaratada, crítica social i surrealisme. Els gags se presenten oberts a la lliure interpretació de l’espectador. A parer meu, denuncia temes col•lectius i polítics, com l’aïllament del país a través dels deliris autàrquics del règim i els temors obsessius amb els quals són vistos els visitants de fora, siguin americans, europeus, espanyols o veïns del poble de dalt. Se’ls considera, sense excepcions, com a invasors amb afanys d’ocupació, domini, espionatge i subversió. Satiritza l’aparent fervor religiós i els seus excessos: dirigisme social del capellà (Cassen), la seva participació en el control dels processos electorals, proliferació d’actes religiosos col•lectius i públics, etc. Fa burla de las eleccions franquistes municipals i a Corts i dels referèndums. Denuncia el seu caràcter de mascarades. Se’n riu dissimuladament del Cap de l’Estat, el Cabdill o “Caudillo”, al qual identifica com la hibridació d’una imitació en miniatura de Napoleó i una inversió o imitació grotesca del general Eisenhover, encarnació de la victòria de la llibertat i la democràcia sobre les dictadures nazis i feixistes.

Mostra la duresa del treball en el camp i l’alegria dels pagesos que van a la feina cantant com els set nans del conte de “Blancaneus”. Denuncia amb sarcasme l’alt índex de l’alcoholisme rural, la indolència endèmica, la proliferació de l’adulteri amagat, la descurada higiene personal (queixes de la prostituta), la força del desig, la violència masclista, la freqüència del bestialisme o zoofilia (amb cabres), els amors ocults del batlle (Alonso) amb Susan (Llorente), la xenofòbia que condemna a la pitjor marginació social imaginable aleshores (l’exclusió del baptisme) el fill “il•legítim” i mulat, Ngé Ndomo (Claxton), d’una veïna del poble (Lampreave), la negació i desatenció del plaer sexual de la dona, el dol, el culte a las aparences, la hipocresia social, etc.

M’ha semblat particularment emocionant el patetisme de l’ensenyament, a càrrec del professor Roberto (Hernández), basat en càntics patriòtics que se senten a través de versions orquestrals impossibles, les quals evoquen el “Cara al sol” (himne de la Falange), “Isabel y Fernando” (himne de les JONS), “Venid y vamos todos” (himne marià), “Perdón, oh Dios mío” (himne penitencial), etc. Els temes d’estudi són d’un bizantinisme aclaparador, d’absurda irrellevància (tema de l’examen) i d’un ranci anacronisme, ben simbolitzat per la abundància d’animals dissecats distribuïts per l’aula.

Recorda diversos temes d’importància principal per a la societat dels 50, com la “bona mort” o mort en gràcia de Déu, la santedat com a virtut cívica primera i les seves manifestacions (la levitació de Paquito, pare del capellà, pregoner municipal o saig, escolà major i mestre campaner), la sempre justa repressió de les alteracions de l’ordre per la Guàrdia Civil sota el comandament del caporal Gutiérrez (Sazatornil), aclamat com “el caporal sant”, etc. Que a un li diguessin sant era l’elogi més alt que es podia dir en aquells temps d’una persona. Són escenes destacades el diàleg amb la carabassa, la detenció del plagiador de la versió a l’espanyol de Faulkner, la interessant lliçó pràctica de la besada a càrrec d’una sàvia i jove pagesa (Vega), la feliç sortida del sol per l’indret que imposa la natura, al marge de la voluntat dels que ho governen tot i reaccionen amb un natural i just enfadament quan les coses no es fan com ells volen, la extravagància de la processó de les lletanies dels àngels, amb tornades en les quals es demanen dons inesperats i sorprenents, etc. Film de culte, especialment indicat per als que varen viure els anys obscurs del subdesenvolupament, la misèria i la repressió de la postguerra. És divertit, refrescant, hilarant i captivadorament intel•ligent.

La banda sonora, de José Nieto (“Beltenebros”, Miró, 1991), ofereix una partitura original burlesca, irònica i de trets surrealistes. Com a música afegida adapta temes tradicionals(“València”), música coral antiga (madrigals de Monteverdi), talls festius i cançons dels dos països aleshores més poderosos del món (URSS i EEUU). La fotografia, de Porfirio Enríquez (“Martín”, Aristarain, 1997), és realista, burlesca i colorista. Crea encertades composicions surrealistes pures, a les quals afegeix tocs de surrealisme màgic.


Bibliografia

- María ADELL CARMONA, “Amanece, que no es poco”, ‘Español de cine’ (Antxon Salvador, coordinador), pàg. 170-171, Blume ed., Barcelona 2009.
- José Antonio LÓPEZ, “Amanece, que no es poco”, 32 pàg., Notorious ed., Madrid 2009.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada