Si la cosa funciona (Whatever Works) (2009)

Comèdia dramàtica de l’actor, guionista i director Woody Allen (N.Y. 1935), rodada a NYC, després d’uns quants treballs produïts a Europa per raó de costs. Situa l’acció en escenaris reals de la gran ciutat (Chinatown, East Village, Greenwich Village, Queens, Manhattan...). Produïda per Letty Aronson i Stephan Tenenbaum per a Sony Pictures i altres, se projecta per primera vegada en públic el 22-IV-2009 (Festival de Tribeca, EUA). L’acció dramàtica té lloc a NYC, tot al llarg d’uns 9 mesos, entre la primavera de 2008 i Cap d’Any.

El relat gira a l’entorn d’un home gran, jubilat, malavesat, rondinaire i excèntric, i d’una joveneta del Sud que ha fugit de casa seva en busca d’aventures, felicitat, llibertat i amor. Ell, de nom Boris Yellnikoff (David), és un antic professor de mecànica quàntica de la Universitat de Columbia (NYC), solitari, càustic, asocial, presumit, pessimista i infeliç. Ella, de nom Melody St. Ann Celestine (Wood), té entre 18 i 20 anys, procedeix d’una localitat rural de Mississippi, té poques llums i escassa formació, i és loquaç, extravertida, vitalista, optimista e ingènua.

Amb un nombre relativament escàs de personatges, el film construeix un relat que suma embolics, absurds, despropòsits, debilitats i una visió summament pessimista i desesperançada de la condició humana. Les interpretacions són fresques i naturals, en gran part gràcies a la llibertat que Allen dóna als actors, al predomini de preses úniques per raó d’estalvi de costs i al bon treball d’un experimentat Larry David, que està encertat (par a mi, encertadíssim) en un paper que exigeix ser antipàtic i graciós alhora. De manera similar Evan Rachel Wood lliura un atractiu paper de xicota beneïteta i cap buit, graciosa i entranyablement divertida.

La pel•lícula ofereix un humor lleuger i fi, capaç de divertir i satisfer un públic que busca somriure i riure sense caure en la frivolitat i la banalitat absolutes. La mordacitat del realitzador és possiblement més corrosiva i més agosarada que en treballs anteriors. Pràcticament tot el que és diví i humà resta sotmès a les envestides de les seves burles, per bé que les llances més verinoses van adreçades a la cobdícia, la hipocresia, el dogmatisme, la intransigència, la mentida, la repressió sexual i el doctrinarisme. Poques vegades havia exposat Allen tan clarament posicions relativistes, utilitaristes i nihilistes, com ho fa aquesta vegada. No manquen les seves habituals referències cinèfiles (Fred Astaire, “Rocco i els seus germans”, “Abyss”...).

La fotografia és clara i lluminosa, tant en exteriors com en interiors. Construeix escenes extenses, que se veuen amb gust per la correcta elaboració i l'acurada presentació que les caracteritza. La banda sonora incorpora temes jazzístics de diversos autors i solemnes talls de música clàssica, presos de Beethoven (9ena i 5ena simfonies), el més solemne dels compositors.

Referències

- Carlos REVIRIEGO, "Woody Allen, Larry David", "El cultural", pàg. 46-47, Madrid 2-X-2009.

- Aurélien LE GENISSET, "Schopenhauer no tenía razón", 'Dirigido por', núm. 392, pàg. 42-43, setembre 2009.

- Gabriel LERMAN, "Woody Allen" (entrevista), 'Dirigido por', núm. 392, pàg. 44-47, setembre 2009.