Daisy Kenyon (1947)

Singular i atípic melodrama del realitzador Otto Preminger (1906-86). El guió, de David Hertz, adapta la novel·la “Daisy Kenyon” (1945), de la novaiorquesa Elizabeth Janeway (1913-2005). Se roda en escenaris reals de Cape Cop (Provincetown, MA) i en els platós de Fox Studios (Century City, L.A.). Produït per Otto Preminger per a la Fox, s’estrena el 25-XII-1947 (EUA).

L’acció dramàtica té lloc a NY, Washington i Cape Cop (MA), tot al llarg d’uns quants mesos de 1945-46. Daisy Kenyon (Crawford) és una atractiva dissenyadora que treballa a NYC per a una revista de modes. Des de fa temps manté una relació amorosa amb Dan O’Mara (Andrews), advocat de renom, casat i pare de dues xicotes. Poc després de la finalització de la IIGM coneix el sargent Peter Lapham (Fonda), que lluità a Normandia (França). Daisy, d’uns 35 anys, és independent i honesta. Viu sola i és fadrina. Dan, de gairebé 40 anys, gaudeix de bona posició i de prestigio professional. És competent i dominant. Peter, d’uns 40 anys, viudo des de fa 5 anys, és tolerant, comprensiu, honest, sincer i senzill.

El film suma drama i història d’amor. La versatilitat de Preminger, acreditada pel seu hàbil maneig del cinema negre, el western, la comèdia, el musical i el drama, li permet resoldre amb solvència i eficàcia una obra melodramàtica, a la qual imprimeix el segell de la seva forta personalitat, la seva potent capacitat narrativa i la seva originalitat. Davant les soluciones habituals del gènere, Preminger opta per un discurs exempt de sobresalts, excessos i exageracions. Adopta un estilo contingut i equilibrat, per bé que no per això està mancat de profunditat i expressivitat. El to madur i serè del relato se basa en la contemplació distant dels fets i l’absència de judicis morals. El film aporta tota la informació necessària perquè l’espectador pugui definir la seva posició lliurement i, a l’empara d’aquesta, se deixi dur en la mesura que vulgui pel corrent de sentiments i emociones.

Com és habitual en el realitzador, el seu treball delata l’interès que sent pels temes complexos i durs, i per les posicions transgressores. L’anàlisi que desplega de les relacions afectives d’home i dona en els temps de maduresa, vist amb ulls actuals, resulta correcte i pertinent. En el moment de l’estrena, aquest era vist per molts com una incursió en una qüestió que entrava en conflicte amb grans prejudicis i amb actituds generalitzades d’intolerància, intransigència i ruptura. Preminger se situa en posicions avançades i arriscades, però com en altres ocasions ho fa amb elegància i sobrietat. Rossa els límits d’allò que està permès i en l’àmbit dels sobreentesos els supera, però aquesta vegada no té problemes amb la censura. No els té, malgrat algunes escenes de besades i aferrades apassionades i a pesar, també, del fet que una de les noies durant un temps conviu amb dos homes. Les interpretacions del tern protagonista, Crawford, Andrews i Fonda, són convincents.

Per primera vegada el realitzador presenta en pantalla una escena judicial, a les que dedica gran atenció en el futur. El film ofereix un dels seus primers plans de detall del realitzador, amb el qual construeix una seqüència en la que alterna plans d’aproximació creixent amb l’objecte observat amb primers plans del rostre humà. És un dels pocs films en els qual Joan Crawford no supera i oculta les interpretacions dels seus companys de repartiment. No hi manquen apunts crítics de la societat nord-americana del moment, de la qual mostra els seus prejudicis racistes, casos de maltractament infantil, bregues de parella que arriben a les mans, desmesurada afecció a l’oci i al luxe per part de persones benestants, etc.

Dedica un gest de simpatia a la comèdia romàntica “Mr. Lucky” (Potter, 1943), protagonitzada per Cary Grant i Loraine Day. No hi manquen manifestacions de les seves actituds crítiques amb el nazisme. En aquest sentit s’han d’interpretar els cameos que John Garfield i Walter Winchel protagonitzen en les escenes de l’Stork Club. John Garfield havia mantingut posicions explícites i clares de rebuig de l’autoritarisme nazi. Poc després és una de les principals i més desgraciades víctimes de la caça de bruixes. Winchel era el periodista més llegit del país i havia estat el més crític amb Hitler i la seva ideologia.

La banda sonora, de David Raksin (“Laura”, 1944), ofereix una partitura jazzística, amb predomini de saxofon i acompanyaments de piano i cordes. amb els seus ritmes pausats, ambienta adequadament l’acció. La fotografia, de Leon Shamroy (“Cleopatra”, Mankiewicz, 1963), en B/N, a pesar de la manifesta preferència de la Fox pel color en els primers anys de la postguerra. El B/N serveix per crear atmosferes d’introspecció, reflexió, frustració i tensió interior. La llum és abundant en les escenes d’estiu a Cabe Cop, en les quals la parella viu la felicitat dels casats de fa poc.


Referències

- Juan Carlos VIZCAÍNO MARTÍNEZ, “Daisy Kenyon”. Llibret del DVD, 32 pàg., Notorious Ediciones, Madrid 2010.
- Antonio GARCÍA-BERRIO HERNÁNDEZ, “Otto Preminger”, Cátedra ed., Madrid 2009.