Drama polític i ideològic, realitzat per Frank Capra (1897-1991) i escrit per Sidney Buchman a partir d’una història inèdita, titulada “The Gentleman from Montana”, de Lewis R. Foster. Se roda entre el 3 d’abril i el 7 de juliol de 1939 en escenaris reals de Washington (Union Station, Capitoli, Lincoln Memorial...), escenaris que reprodueixen els reals (Club de Premsa, Hemicicle del Senat, Sala de Comissions...) i en platós de Columbia Studios (Culver City, L.A.), amb un pressupost estimat d’1,5 M USD. Produït pel propi F. Capra per a Columbia, se presenta en públic en sessió de preestrena el 17-X-1939 (Washington). L’acció dramàtica té lloc a una petita localitat de Montana i a Washington D.C. tot al llarg d’uns quants dies.
L’obra està pensada i dirigida com un instrument de defensa i exaltació del sistema democràtic, únic que garanteix les llibertats públiques i privades, mitjançant el govern del poble, pel poble i per al poble, segons paraules de Lincoln. Pensat amb clares intencions pedagògiques i apologètiques, se posiciona contra els règims totalitaris, que tants de defensors tenen un mes i mig després de l’esclat de la IIGM a Europa (1-IX-1939). La pel•lícula és prohibida a Alemanya, Itàlia, Rússia, Portugal i Espanya. En alguns d’aquests països és aleshores delicte castigat amb presó el fet de manifestar opinions contràries al totalitarisme.
Escrita en un to pessimista, àcid i descoratjador, allunyat del vibrant optimisme al qual Capra és addicte, l’obra composa un drama potent, que s’explica com un conte moral dissenyat a la manera de faula popular. Exalta la innocència dels nins, l’autenticitat dels vells ideals, els valors de la natura en estat pur, la bellesa dels paisatges rurals, la força de la senzillesa, el poder de la sinceritat, la capacitat de convicció de la generositat, l’encís de la infància. Enfronta el món alegre i transparent dels nois, amb els seus jocs, afanys, desitjos, accions, ocurrències i preferències, amb el món obscur, opressiu, complicat i corrupte dels grans, que ha perdut la innocència a mans de la cobdícia, l’egoisme, l’ambició i l’absència d’escrúpols.
El protagonista, Jefferson Smith (Stewart), és agent forestal, cap d’exploradors, director de la publicació infantil “Coses de nois”, director de l’orquestra dels Boy Rangers i líder dels nois i noies del poble, que l’estimen amb bogeria. És idealista, innocent, íntegre, honest i valent. Els seus models són Thomas Jefferson, Abraham Lincoln i Daniel Webster. L’heroïna és Clarissa Saunders (Arthur), que encarna la figura de la dona moderna: decidida, independent, intel•ligent i integrada en el món laboral. El malvat és molt més complex i maligne que els models convencionals del cinema fins aleshores. Maneja el poder econòmic, el polític i el mediàtic. Els seus aliats són la corrupció, la manipulació de la veritat, la compra de voluntats i el crim organitzat.
La fotografia, de Joseph Walker (“La dama de Shanghai”) se basa en un treball de càmera que respira transparència, claredat i veritat. Excel·leixen dues escenes nocturnes: la del recorregut per la ciutat en cotxe i la conversa en el Lincoln Memorial. La banda sonora, de Dimitri Tiomkin, ofereix una partitura emotiva que acompanya i reforça els sentiments que Capra crea amb la paraula i la imatge. Afegeix composicions tradicionals, marxes populars i himnes patriòtics, com “Yankee Dodle”, “For He’s a Jolly Good Fellow”, “When Johnny Comes Marching Home” i “Battle Hymn of the Republic”. Pel·lícula deliciosa que, malgrat al pas del temps i alguns anacronismes, conserva la seva vigència, gràcia i interès.
Referències
- Guillermo BALMORI, “Caballero sin espada”, ‘Columbia, los 30 y 40’, pàg. 34-36, Notorious Ediciones, Madrid 2006.
- R. Barton PALMER, “Caballero sin espada”, ‘1.001 películas que hay que ver antes de morir’, pàg. 147, Grijalbo ed., 10ena edició, actualitzada gener 2010, Barcelona 2010.
- Ramon GIRONA, “Caballero sin espada”, ‘Frank Capra’, Càtedra ed., pàg. 256-270, Madrid 2008.
dimecres, 3 de novembre del 2010
dilluns, 1 de novembre del 2010
Esmorzar per a dos (Breakfast For Two) (Alfred Santell, 1937)
Entretinguda comèdia d’Alfred Santell (1895-1981). El guió, de Charles Kaufman, Viola Brothers Shore i Paul Yawitz, desplega un argument de David Garth, que després aquest converteix en la novel·la “A Love Like That” (1938). Se roda en els RKO Studios (Hollywood, CA). Produïda per Edward Kaufman per a RKO, s’estrena el 22-X-1937 (EUA). L’acció dramàtica té lloc a NYC al llarg d’uns quants dies de l’hivern de 1937.
Se tracta d’un film de 67 minuts, realitzat amb el propòsit d’entretenir, divertir i fer riure. Pertany al gènere de l’screwball comedy, tan en voga en els anys 30 del segle passat. Per garantir l’èxit de públic, la productora contracta una actriu i un actor que gaudeixen del favor del públic i de gran popularitat. Barbara Stanwyck assumeix un paper còmic poc habitual en ella, que resol amb encert, tot demostrant la versatilitat del seu talent. Treballa amb ganes, convicció i un clar afany de convèncer. Li dóna rèplica un voluntariós Herbert Marshall, que compleix amb correcció i discreció, acceptant la funció que se li ha assignat de servir al lluïment de la protagonista.
Constitueix un dels trets singulars del film el protagonisme que tenen els secundaris a les escenes còmiques, en les quals demostren gràcia, oportunitat i talent. Excel·leixen quatre secundaris: el majordom Butch (Blore), el jutge de pau (Meek), el secretari de l’empresa naviliera Sr. Meggs (Girardot) i Sam Ransome, l’oncle de Valentina, encarregat de les funciones de mentor i guardaespatlles de la noia. Les interpretacions dels quatre brillen amb llum pròpia en les escenes d’humor que tenen al seu càrrec.
La hilaritat del film se basa en gran part en un guió elaborat amb enginy, intel·ligència i fi sentit de l’humor. Fa ús de molts dels recursos habituals del gènere, mantenint sempre un nivell alt de finor i elegància. Hi ha confusions de noms i identitats, malentesos, guerra de sexes, inversió de rols, contratemps, un excel·lent ús de la gestualidad. El realitzador se serveix del joc que donen els enfrontaments dels contraris, com els d’home/dona, texà/novaiorquès, indolència/diligència, vida desordenada/ordenada, dona frívola/dona seriosa, etc. Ironitza sobre comportaments de persones equivalents als d’animals de companyia. Combina argumentacions que fan ús de les mateixes paraules per expressar sentits oposats. Se burla afectuosament de l’afecció exagerada dels novaiorquesos al servei domèstic, de la rudesa dels texans, de la ineptitud dels rics amb relació a tasques senzilles, dels discursos grandiloqüents, etc. Incorpora escenes d’slapstick, amb travelades, llançaments d’objectes, guants amb secrets, cops de boxa, etc.
Exhibeix amb satisfacció la lluminositat i funcionalitat de la nova arquitectura de façanes de vidre i ambients interiors amb vistes panoràmiques. Mostra altres avanços, com els nous aparells de telèfon, les cortines venecianes i algunes de les seves disfuncions. Presenta oficis nous, com el de netejadors de vidres d’exterior de grans edificis. Film breu, petit i lleuger, que conserva la frescor original. És deliciós, festiu i summament divertit.
Se tracta d’un film de 67 minuts, realitzat amb el propòsit d’entretenir, divertir i fer riure. Pertany al gènere de l’screwball comedy, tan en voga en els anys 30 del segle passat. Per garantir l’èxit de públic, la productora contracta una actriu i un actor que gaudeixen del favor del públic i de gran popularitat. Barbara Stanwyck assumeix un paper còmic poc habitual en ella, que resol amb encert, tot demostrant la versatilitat del seu talent. Treballa amb ganes, convicció i un clar afany de convèncer. Li dóna rèplica un voluntariós Herbert Marshall, que compleix amb correcció i discreció, acceptant la funció que se li ha assignat de servir al lluïment de la protagonista.
Constitueix un dels trets singulars del film el protagonisme que tenen els secundaris a les escenes còmiques, en les quals demostren gràcia, oportunitat i talent. Excel·leixen quatre secundaris: el majordom Butch (Blore), el jutge de pau (Meek), el secretari de l’empresa naviliera Sr. Meggs (Girardot) i Sam Ransome, l’oncle de Valentina, encarregat de les funciones de mentor i guardaespatlles de la noia. Les interpretacions dels quatre brillen amb llum pròpia en les escenes d’humor que tenen al seu càrrec.
La hilaritat del film se basa en gran part en un guió elaborat amb enginy, intel·ligència i fi sentit de l’humor. Fa ús de molts dels recursos habituals del gènere, mantenint sempre un nivell alt de finor i elegància. Hi ha confusions de noms i identitats, malentesos, guerra de sexes, inversió de rols, contratemps, un excel·lent ús de la gestualidad. El realitzador se serveix del joc que donen els enfrontaments dels contraris, com els d’home/dona, texà/novaiorquès, indolència/diligència, vida desordenada/ordenada, dona frívola/dona seriosa, etc. Ironitza sobre comportaments de persones equivalents als d’animals de companyia. Combina argumentacions que fan ús de les mateixes paraules per expressar sentits oposats. Se burla afectuosament de l’afecció exagerada dels novaiorquesos al servei domèstic, de la rudesa dels texans, de la ineptitud dels rics amb relació a tasques senzilles, dels discursos grandiloqüents, etc. Incorpora escenes d’slapstick, amb travelades, llançaments d’objectes, guants amb secrets, cops de boxa, etc.
Exhibeix amb satisfacció la lluminositat i funcionalitat de la nova arquitectura de façanes de vidre i ambients interiors amb vistes panoràmiques. Mostra altres avanços, com els nous aparells de telèfon, les cortines venecianes i algunes de les seves disfuncions. Presenta oficis nous, com el de netejadors de vidres d’exterior de grans edificis. Film breu, petit i lleuger, que conserva la frescor original. És deliciós, festiu i summament divertit.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)