Drama bèl·lic de Kathryn Bigelow (CA, 1951). El guió és original de Mark Boal (“A la vall d’Elah”). Se roda a Jordània durant 44 dies de l’estiu de 2007, amb un pressupost d’11 M USD. Obté 6 Oscar. Produït per Kathryn Bigelow, Greg Shapiro i altres, se projecta per primera vegada en públic el 4-IX-2008 (Venècia). L’acció dramàtica té lloc a Bagdad (Iraq) el 2004, pocs mesos després de l’ocupació del país.
Es tracta d’una pel·lícula realitzada amb força, energia i convicció. La càmera se situa a l’escenari dels combats, en primera línia, on els protagonistes s’enfronten reiteradament i repetitiva amb la mort. Ocupa el centre d’atenció un grup d’élite format per artificiers especialitzats a desactivar bombes que un enemic invisible col·loca per totes bandes. Els combatents no solament pateixen la pressió i la tensió psicològica de les situacions de perill de mort que protagonitzen. A més, se veuen aïllats de la població per problemes d’idioma i saben que són objectiu permanent d’una amenaça constant que els vigila des de posicions imprevisibles e inversemblants.
La narració descriu els horrors d’una guerra cruel i sense pausa. Desgrana fets atroces i esfereïdors, que generen pànic sempre i nàusees en alguna ocasió. El discurs, d’un realisme descarnat i corprenedor, fa ús de mitjans escassos. L’estil documentalista, amb càmera a l’espatlla o en mà, crea una visualitat que impressiona y, sovint, deté la respiració i glaça l’ànima, gràcies a un rodatge hàbil i a un muntatge brillant.
Un dels mèrits del film radica en la presentació que fa de la guerra com a espectacle que atrau curiosos, badocs, informadors, cameres particulars i gran nombre d’observadors diversos. La guerra se presenta com una cerimònia ritual que ha deixat els seus escenaris de soledat i llunyania per convertir-se en motiu de contemplació i visualització directa, a la manera d’antics autos de fe i altres ritus que exhibien en directe el sofriment humà i la mort.
La realitzadora construeix, més enllà de les imatges, una exploració intimista dels efectes de la guerra sobre la ment i la conducta humana. La guerra no deixa il·lès a ningú, trenca les persones per dins i crea addiccions en els protagonistes. Bigelow mostra com la convivència amb el perill i la por crea en alguns combatents addiccions que els incapaciten per a la vida assossegada de la llar i la rutina de la feina convencional.
La música, de Marco Beltrami (“Resident Evil”) i Buck Sanders, ofereix passatges sonors tractats electrònicament que aporten un complement adequat, grat, modern i virtuós. La fotografia, de Barry Ackroyd, se basa en una càmera inquieta, tafanera i molt mòbil, que busca enquadraments propers, capaços de situar l’espectador a l’escenari de l’acció i implicar-lo en ella. Les ruptures temporals, de càmera immòbil o lenta, evoquen la insensatesa i la bogeria de la guerra. El desplegament argumental es senzill i tènue, però és intensa la transmissió d’informació, emocions i sentiments.
Referències
- Joan SARDÀ, “Kathryn Bigelow”, ‘El cultural’, pàg. 44-45, 29-I-2010.
- Antonio José NAVARRO, “Adrenalina bélica”, ‘Dirigido por’, núm. 397, pàg. 42-43, febrer 2010.
- Gabriel LERMAN, “Kathryn Bigelow”, ‘Dirigido por’, núm. 397, pàg. 44-47, febrer 2010.
dimarts, 12 d’octubre del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)