El món de George Apley (The Late George Apley) (1947)

Tercer llargmetratge dirigit per Joseph L. Mankiewicz (1909-93). El guió, de Philip Dunne (“Que verda era la meva vall”, Ford, 1941), adapta l’obra de teatre “The Late George Apley”, de George S. Kaufman i John P. Marquand, basada en la novel·la del mateix títol (1937) de John Philip Marquand (1893-1960), guanyadora del Pulitzer de 1938. Se roda en els platós de Fox Studios (Century City, L.A.) entre juny i setembre de 1946. Les escenes addicionals rodades entre finals d’agost i principis de setembre de 1946 amb la debutant Peggy Cummins, se filmen en els Warner Studios (Burbank, L.A.) sota la direcció d’Ernst Lubitsch. Produït per Fred Kohlmar per a la Fox, s’estrena el 20-III-1947 (EUA).

L’acció dramàtica té lloc a Boston (MA) entre finals de novembre de 1912 i finals de juny de 1913. George Apley (Colman) és el patriarca d’una família d'avior de Boston, on resideix. Casat amb Catherine (Best), són pares d’un fill, John (Ney) i d’una filla, Eleanor (Cummins). John, de 20 anys, estudia a Harvard com ho feren el seu pare i el seu avi. Se relaciona amb Myrtle Dole, filla d’un comerciant de ferros resident a Gloucester (MA). Ellis, de 18 anys, se relaciona amb Howard Boulder (Russell), de NY, doctor en filosofia per Yale, que s’ha pagat els estudis fent feina com a cambrer. George viu aferrat a les tradicions familiars i als costums localistes de la classe alta de Boston. Submergit en un món irreal, mediocre i egoista, participa en obres de caritat, en el control de les adquisicions de la biblioteca municipal i en tertúlies intranscendents i nímies.

El film suma comèdia, cinema d’època (principis del s XX) i crítica de costums. Construeix una exquisida i divertida sàtira de la classe alta de Boston, extensiva a totes les classes altes de principis del s XX i del moment (1947). Satiritza els principis classistes i les barreres artificials de classe. La sàtira arriba a un punt culminant quan se refereix a la por als canvis i a la resistència davant els nous valors d’una societat en procés de modernització i actualització. Els tres nivells de sàtira s’estableixen sense agressivitat i sense acidesa. Se basen en un humor sarcàstic, burlesc i irònic, exempt de crueltat. Com a conseqüència d’això, l’obra resulta amable, entretinguda i agradable. D’altra part, afegeix crítiques directes al costum de substituir l’amor de parella per la companyonia, reprimir l’expressió dels sentiments a favor de la bona educació, retre culte a les formes en el vestir (“La calor no justifica anar en mànegues de camisa”) i a les aparences en el comportament social, la preocupació per les xafarderies, etc. Elogia l’amor jove, les reaccions impulsives de la joventut, el seu inconformisme i la lluita contra els vells prejudicis.

Els recursos humorístics, més enllà de la presentació i ridiculització de pors, resistències, contraofensives i aparences, inclouen un extens repertori d’elements convencionals, com confusions, malentesos, visions enfrontades, valoracions contradictòries dels mateixos fets, sobre valoració de coses insignificants, reaccions desproporcionades, personatges estranys (la tia Amàlia), sobrevaloració de les coses pròpies i despreci de les coses dels altres, apunts d’inversió de rols i alguna xarlotada continguda (personatges d’esquena que se cerquen i no se troben). Afegeix trets d’un hilarant i divertit humor negre i un personatge, Roger Newcombe (Waram), que amb la seva sensatesa, seriositat i ironia, eleva en vàries ocasions el somrís a rialla fresca.

El film compta amb una molt bona ambientació d’època, una posta en escena precisa, uns diàlegs brillants i una esplèndida direcció d’actors, que posen de manifest la competència i el bon fer de Mankiewicz. L’obra, molt acurada, és rica en referències cultes, tan del gust del realitzador. Parla de pintura, pintors i retratistes, en especial de Gilbert Stuart (1755-1828), que va fer el retrat més conegut de George Washington, i de John Copley (1738-1818), nat a Boston. Parla de temes històrics, com la guerra amb Espanya (1899), per a nosaltres intervenció nord-americana en la Guerra de Cuba. Parla de problemes socials, com els menors orfes de Boston, el treball infantil, etc. Parla d’amor a la natura i als éssers vius (noguer, ocell carpinter de pitrera groga...). Parla de literatura nord-americana, en especial del grup Conrad. Dedica una menció específica a la novel·la “La lletra escarlata” (1850), de Nathaniel Hawthorne (1804-64), natural de Salem (MA), ambientada a Nova Anglaterra en el XVII. Parla de referències singulars de NYC, com el restaurant Delmonico’s (inaugurat el 1830), i de la forta afecció que a principis del XX hi ha a la gran ciutat per les coses franceses. Parla de Boston, els seus carrers més coneguts, el parc Goodrich i els edificis emblemàtics del Farneuil Hall, Old State House, etc.

La banda sonora suma música original de Cyril J. Mockridge (“Incident a Ox-Bow”, Wellman, 1943) i direcció d’Alfred Newman. Ofereix una vibrant partitura orquestral, amb melodies de violí i clarinet. Com a música adaptada afegeix fragments de la cançó “Every Little Movement” (Karl Hochna i Otto Harbach), de la cançó “Sweet Little Marigold” (Bodewalt Lampe i Howard Carlton) i la marxa nupcial de Lohengrin (Wagner). La fotografia, de Joseph La Shelle (“Laura”, Preminger, 1944), en B/N, presenta magnífics plans seqüència, un moviment de càmera precís i una grata composició general d’inspiració realista i classicista.


Referències

- David Felipe ARRANZ, “El mundo de George Apley”, llibret del DVD, 32 pàg., Notorius Ediciones, Madrid 2010.
- TCM, “The Late George Apley”, tcm.com.