Llargmetratge escrit, produït i dirigit per Ingmar Bergman, és la seva primera col·laboració amb Liv Ullman. Se roda en estudi i en la costa de Gotlands Lan, al sud de Suècia. És nominat a un BAFTA (millor actriu estrangera, Bibi Andersson). Produït per Ingmar Bergman per a Svensk Filmindustri, s’estrena el 18-X-1966 (Suècia).
L’acció té lloc en un hospital i en una finca propera al mar. Narra la història d’Alma (Andersson), de 25 anys, infermera, que atén Elisabeth Vogler (Ullman), actriu de teatre, casada, mare d’un fill, que fa 3 mesos, durant una representació d’Electra, ha deixat de parlar. No hi ha causes que expliquen la seva prostració i el seu silenci. La doctora (Krook) les envia, durant una temporada, a la finca que té davora del mar.
La seqüència pròleg conté referències a cinc temes: religió (aranya/déu, crucifixió, anyell pasqual), sexe (penis, vagina), art/il·lusió (projector, cinema mut, pantalla), vanitat de la vida humana (personatge que inútilment tracta de treballar) i mort (personatge mut, dipòsit mortuori). Sembla suggerir una de les idees centrals de l’autor: l’ésser humà, en constatar la vanitat del seu destí, la mort, tracta de trobar la immortalitat a través del sexe, l’art i la religió. L’anyell pasqual mor, las mans crucificades moren, l’aranya mata, pot la religió alliberar de la mort? L’art, com el cinema, és una il·lusió finita: conclou quan finalitza la pel·lícula o se crema la cinta. El sexe engendra fills destinats a viure en un món de mentida i mort.
L’ésser humà s’enganya o s’afirma quan busca la immortalitat? El projector, el focus, la cinta, la pantalla i altres elements del pròleg posen de manifest que el cinema no crea una realitat transcendent, sinó solament una il·lusió de realitat, que pot ser immensament bella, però no pot deixar de ser irreal. L’obra explica que el relat en cinema se pot crear sense diàleg, sense personatges i sense argument. El diàleg se pot substituir per un llarg monòleg. Els personatges que interactuen poden ser, en realitat, dues imatges d’una mateixa persona (Alma és conciliadora i xerradora, Elisabeth és obstinada i iracunda: dos perfils o expressions d’una sola persona). La possible inexistència d’un argument o motiu bàsic s’explica a través de la falsa malaltia d’Elisabeth, que no és més que el reflex de la cerca d’un refugi hermètic, que l’aïlli del món de mentides i de mort, que no accepta. La loquacitat d’Alma és la via a través de la qual tracta de fugir d’ella mateixa, de la seva veritat, la seva debilitat i el seu ocult rebuig de la mort. El llarg monòleg d’Alma recorda "La vida és somni", de Calderón.
La referència a Electra se relaciona amb la seva aproximació al món dels morts i la seva acumulació d’ira, ràbia i desitjos incontenibles de venjança, per la mort del pare, que no accepta.
La pel·lícula, escrita por Bergman en un hospital durant la convalescència d’un fort estrès, és un relat concebut amb plena llibertat. La fotografia és magistral. La interpretació de Bibi Andersson és extraordinària. L’obra és una de las més depurades i personals del director. Planteja preguntes, sembra inquietuds i dissipa falses il·lusions. Convida, sobretot, a la reflexió i a gaudir del bon cinema.
divendres, 30 d’abril del 2010
Cayo Largo (Key Largo) (1948)
Cinquè llargmetratge de John Huston (1906-87) i darrer que realitza per a la Warner. El guió, de Richard Brooks i John Huston, se basa lliurement en l'obra teatral “Key Largo” (1939), de Maxwell Anderson (1888-1959) i en un capítol de la novel·la “To Have and Have Not” (1937), d’Ernest Hemingway (1899-1961). Llevat d’unes escasses filmacions panoràmiques, se roda íntegrament en els platós de Warner Studios (Burbank, CA). Claire Trevor, la simpàtica Dallas de “La diligència” (Ford, 1939), guanya l’Oscar a la millor actriu de repartiment pel paper de Gaye Dawn. Produït per Jerry Wald per a la Warner, s’estrena el 16-VII-1948 (NYC).
L’acció dramàtica té lloc a l’illot Cayo Largo, el major de l’arxipèlag coral·lífer, de més de 1.700 illots, dit Cayos de Florida (Florida Keys). L’ex major Frank McCloud (Bogart), llicenciat de l’exèrcit després de la fi de la IIGM i sense família, arriba a Cayo Largo amb el propòsit de visitar el pare, James Temple (Barrymore), i la viuda, Nora (Bacall), de George Temple, un dels seus companys d’armes, amic i subordinat en la campanya d’Itàlia, mort en combat durant la duríssima batalla de Montecasino (17/I a 19/V de 1944). El pare és propietari de l’Hotel Largo, que Frank troba pres i segrestat per una colla de gàngsters liderada per Johnny Rocco (Robinson), famós per les seves malifetes durant els anys de la Prohibició. Frank és un home generós i idealista, però cansat, decebut, desil·lusionat, solitari i sense ganes de lluitar. James, postrat en cadira de rodes a causa d’una artritis severa (malaltia de Lluis XVIII), com la que tenia aleshores Lionel Barrymore, és combatiu i temerari. Johnny, un gàngster antiquat que vol per obscurs motius fugir a Cuba amb els seus sequaços, és cruel, hipòcrita, poruc i covard.
El film suma cinema negre, drama, thriller, crim, suspens, malaltia i màfia. La narració és tensa i hi tenen gran importància els diàlegs i l’expressió corporal. Una part important del relat s’explica mitjançant gestos, postures, mirades, reflexos del rostre i similars. En condicions de manifesta desigualtat, s’enfronten James Temple, Nora i Frank McCloud amb el grup de gàngsters, desconsiderats, agressius, cínics i sanguinaris. Mentre l’actitud de James Temple és valenta, franca i temerària i la de Nora és clara i terminant, la de Frank evoluciona amb lentitud des de postures passives i de silenci consentit a unes altres més actives. L’enfrontament va pujant de to en una progressió creixent que Huston administra amb habilitat. De les burles, les paraules injurioses i les actituds humiliants, el relat deriva cap a fets de violència física (bufetades, rapinyades, empentes, cops...) i cap a fets més greus que porten l’ambient a una situació extrema.
D’una part, el film explora la misèria moral, la absència de principis i la crueltat que habita en l’esperit dels malfactors, alimentada per una consciència continguda de desesperació, perquè els vells temps no tornaran, els antics mètodes no serveixen i l’experiència acumulada no els garanteix la supervivència. El seu futur immediat és la fuga permanent, la presó o la mort. D’altra banda, el film analitza les seqüeles de la guerra en l’ànim d’una persona generosa e idealista, que veu amb estupor que el seu esforç per canviar el món, defensar la llibertat i fer possible la igualtat i la solidaritat, ha estat va en molts d’aspectes i en mesura superior a la suportable sense sentiments de fracàs. Com diu Frank dues vegades, ell lluità i George lluità i morí per un món en el qual no hi havien de caber figures com la de Johnny Rocco.
L’enfrontament deriva en batalla oberta entre un grup de cinc i un solitari Frank, mogut a lluitar, com els seus oponents, a impulsos de l’instint de supervivència. L’escena final, a l’interior d’una llanxa de pesca a motor recull els coneixements mariners del novel·lista, guanyador del Nobel i el Pulitzer, Hemingway. L’escena és memorable per ser de pur suspens i oferir un nivell de tensió poques vegades aconseguit.
Gaye Dawn, una cantant maltractada i derrotada per la soledat i la desempara, constitueix una peça clau del relat. Encarna la seva pròpia derrota, la de Johnny a mans d’un món en procés imparable de canvi, al qual no se sap adaptar, i la de Frank que no accepta haver fet un esforç immens en va. La història és un conte de desplaçats, marginats i perdedors sense futur. Els tres personatges (Johnny, Frank i Gaye) són víctimes per igual. Com a víctimes s’enfronten desesperadament i inútil. La guerra entre els tres posa de manifest les dimensions de la vacuïtat de les seves vides i de la fondària de la seva tragèdia.
Són escenes memorables la del bany de Johnny amb un cigar a la boca, la del seu afaitat a la navalla, la de la ira que aixeca James de la cadira, la cançó de Gaye per un got de whisky, etc. També són memorables la interpretació de Robinson i el duel actoral entre ell i Bogart.
La banda sonora, de Max Steiner, és orquestral i solemne. Transmet força a les situacions i engendra en l’espectador sentiments dramàtics i de tensió. Com a música afegida, ofereix la cançó ‘a capela’ “Moanin’ Low” (Rainger i Dietz), a càrrec de Claire Trevor. La fotografia, de Karl Freund (“Metròpolis”, Lang, 1927), en B/N, crea una atmosfera magistral de tensió i aclaparament, que reforça amb els efectes de la tempesta que manté el grup immobilitzat en el vestíbul de l’hotel durant gran part del metratge.
Bibliografia
- José Luis GARCÍA SÁNCHEZ, “Cayo Largo”, ‘El País’, 1-IV-2005.
- Javier COMA, “Cayo Largo”, ‘Dirigido por’, núm. 344, pàg. 56-57, abril 2005.
- Marcial CANTERO, “Cayo Largo”, ‘John Huston’, pàg. 132-138, Cátedra ed., Madrid 2003.
L’acció dramàtica té lloc a l’illot Cayo Largo, el major de l’arxipèlag coral·lífer, de més de 1.700 illots, dit Cayos de Florida (Florida Keys). L’ex major Frank McCloud (Bogart), llicenciat de l’exèrcit després de la fi de la IIGM i sense família, arriba a Cayo Largo amb el propòsit de visitar el pare, James Temple (Barrymore), i la viuda, Nora (Bacall), de George Temple, un dels seus companys d’armes, amic i subordinat en la campanya d’Itàlia, mort en combat durant la duríssima batalla de Montecasino (17/I a 19/V de 1944). El pare és propietari de l’Hotel Largo, que Frank troba pres i segrestat per una colla de gàngsters liderada per Johnny Rocco (Robinson), famós per les seves malifetes durant els anys de la Prohibició. Frank és un home generós i idealista, però cansat, decebut, desil·lusionat, solitari i sense ganes de lluitar. James, postrat en cadira de rodes a causa d’una artritis severa (malaltia de Lluis XVIII), com la que tenia aleshores Lionel Barrymore, és combatiu i temerari. Johnny, un gàngster antiquat que vol per obscurs motius fugir a Cuba amb els seus sequaços, és cruel, hipòcrita, poruc i covard.
El film suma cinema negre, drama, thriller, crim, suspens, malaltia i màfia. La narració és tensa i hi tenen gran importància els diàlegs i l’expressió corporal. Una part important del relat s’explica mitjançant gestos, postures, mirades, reflexos del rostre i similars. En condicions de manifesta desigualtat, s’enfronten James Temple, Nora i Frank McCloud amb el grup de gàngsters, desconsiderats, agressius, cínics i sanguinaris. Mentre l’actitud de James Temple és valenta, franca i temerària i la de Nora és clara i terminant, la de Frank evoluciona amb lentitud des de postures passives i de silenci consentit a unes altres més actives. L’enfrontament va pujant de to en una progressió creixent que Huston administra amb habilitat. De les burles, les paraules injurioses i les actituds humiliants, el relat deriva cap a fets de violència física (bufetades, rapinyades, empentes, cops...) i cap a fets més greus que porten l’ambient a una situació extrema.
D’una part, el film explora la misèria moral, la absència de principis i la crueltat que habita en l’esperit dels malfactors, alimentada per una consciència continguda de desesperació, perquè els vells temps no tornaran, els antics mètodes no serveixen i l’experiència acumulada no els garanteix la supervivència. El seu futur immediat és la fuga permanent, la presó o la mort. D’altra banda, el film analitza les seqüeles de la guerra en l’ànim d’una persona generosa e idealista, que veu amb estupor que el seu esforç per canviar el món, defensar la llibertat i fer possible la igualtat i la solidaritat, ha estat va en molts d’aspectes i en mesura superior a la suportable sense sentiments de fracàs. Com diu Frank dues vegades, ell lluità i George lluità i morí per un món en el qual no hi havien de caber figures com la de Johnny Rocco.
L’enfrontament deriva en batalla oberta entre un grup de cinc i un solitari Frank, mogut a lluitar, com els seus oponents, a impulsos de l’instint de supervivència. L’escena final, a l’interior d’una llanxa de pesca a motor recull els coneixements mariners del novel·lista, guanyador del Nobel i el Pulitzer, Hemingway. L’escena és memorable per ser de pur suspens i oferir un nivell de tensió poques vegades aconseguit.
Gaye Dawn, una cantant maltractada i derrotada per la soledat i la desempara, constitueix una peça clau del relat. Encarna la seva pròpia derrota, la de Johnny a mans d’un món en procés imparable de canvi, al qual no se sap adaptar, i la de Frank que no accepta haver fet un esforç immens en va. La història és un conte de desplaçats, marginats i perdedors sense futur. Els tres personatges (Johnny, Frank i Gaye) són víctimes per igual. Com a víctimes s’enfronten desesperadament i inútil. La guerra entre els tres posa de manifest les dimensions de la vacuïtat de les seves vides i de la fondària de la seva tragèdia.
Són escenes memorables la del bany de Johnny amb un cigar a la boca, la del seu afaitat a la navalla, la de la ira que aixeca James de la cadira, la cançó de Gaye per un got de whisky, etc. També són memorables la interpretació de Robinson i el duel actoral entre ell i Bogart.
La banda sonora, de Max Steiner, és orquestral i solemne. Transmet força a les situacions i engendra en l’espectador sentiments dramàtics i de tensió. Com a música afegida, ofereix la cançó ‘a capela’ “Moanin’ Low” (Rainger i Dietz), a càrrec de Claire Trevor. La fotografia, de Karl Freund (“Metròpolis”, Lang, 1927), en B/N, crea una atmosfera magistral de tensió i aclaparament, que reforça amb els efectes de la tempesta que manté el grup immobilitzat en el vestíbul de l’hotel durant gran part del metratge.
Bibliografia
- José Luis GARCÍA SÁNCHEZ, “Cayo Largo”, ‘El País’, 1-IV-2005.
- Javier COMA, “Cayo Largo”, ‘Dirigido por’, núm. 344, pàg. 56-57, abril 2005.
- Marcial CANTERO, “Cayo Largo”, ‘John Huston’, pàg. 132-138, Cátedra ed., Madrid 2003.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)