Primer llargmetratge que incorpora el so, si
bé ho fa de manera parcial ja que només l’inclou en la interpretació de les
cançons i en unes poques paraules que es posen en boca del protagonista. El realitzador és Alan
Crosland (1894-1936) ("Don Joan", 1928). El guió, d'Alfred A. Cohn, amb títols de Jack
Jamunth, adapta el relat breu "The Day of Atonement" (1922), basat en
la vida d'Al Jolson, i l'obra de teatre "The Jazz Singer" (1925), de
Samson Raphaelson. Se roda en escenaris naturals de NY, San Francisco, Chastswort (LA) i
Iverson Ranch (Hollywood) i en els platós de KTLA Studios (Hollywood) i Warner
Bros Studios (Hollywood, LA, CA ),
amb un pressupost de 422.000 USD. Obté un Oscar honorífic en reconeixement de l'aportació del film al
cinema i una nominació a l'Oscar al millor guió adaptat. El 1996 és distingit amb el
premi de preservació pel Nacional Film Registry. Produït per Warner Bros i The
Vitaphone Corporation per a Warner Pictures, es projecta per primera vegada en
públic el 6-X-1927 en sessió de preestrena (NYC, NY).
L'acció dramàtica té lloc a NYC (NY), Londres
i Xicago entre el 1907/08 i 1927. El cantant de jazz Jack Robin/Jackie Rabinowitz (Jolson) és fill únic
del cantant Rabinowitz (Oland) d'himnes i pregàries de la sinagoga del barri
jueu de NYC. Va heretar l’ocupació del seu pare i aquest del seu fins a cinc
generacions. Sara Rabinowitz (Besserer) és la mare sacrificada i afectuosa, que
manté amb el fill una intensa relació maternofilial. Moisha Yudelson (Lederer) és
el millor amic del pare. Mary Dale (McAvoy) és una jove ballarina clàssica que actua en el món
de l’espectacle i que aconsegueix triomfar a Broadway. Una de les noies del cor és
Myrna Loy. Jack/Jackie, nascut el 1897/98, sensible i fràgil, té grans aptituds
per al cant i des dels 10/11 anys sent gran afició al jazz i al ragtime. En el moment actual (1927) té
30 anys.
L'obra explica la història d’una família jueva
molt donada a les seves tradicions ancestrals en temps de grans canvis imposats
pel pas del temps, l’emergència de nous costums, l’avanç en l’exercici de les
llibertats individuals i la millora dels nivells d’instrucció i informació de la població. Les velles costums endogàmiques
i tancades no se sostenen en un món obert, plural, lliure i metropolità com el
de Nova York. Els antics
plantejaments s’han de modificar i s’han d’adaptar a noves formes i nous estils
despullats de rigorismes i immobilismes inconvenients i innecessaris. En aquest ordre de coses, el
film aporta elements de judici que conviden a una reflexió vàlida per a molts.
El film aposta pels
valors joves, basats en la sinceritat, l’autenticitat, l’afirmació dels gustos
i aficions personals, la llibertat d’elecció i la concepció que cada ésser humà
és responsable davant de si mateix i davant els altres de la seva realització
personal i de la construcció del seu propi destí. Mostra la fragilitat i les
disfuncionalitats en el món actual (el de 1927) dels vells valors, com la
disciplina, l’obediència, la submissió, l’autoritarisme, el dogmatisme i
altres, que demanen modificacions en la seva definició i manera d’aplicació.
Sense grans paraules i
sense gestos grandiloqüents el film glossa l’opció del capital jueu d’americà a
favor del cinema de Hollywood com a mitjà d’informació, creació d’opinió
pública, cultura i entreteniment. La
història que s’explica és simple, senzilla, creïble i previsible .Inclou
interpretacions d’aires teatrals i fa ús d’un llenguatge narratiu directe,
assequible i fàcil, lliure d’artificis i complexitats. Acusa una certa pobresa lèxica i sintàctica
i en alguns passatges abusa del recurs al sentimentalisme i la sensibleria.
La banda sonora, de
Louis Silvers ("Cors indomables", Ford, 1939), aporta diverses
cançons del repertori d’Al Jolson com "My Mammy "," Toot, Toot,
Tootsie ","Dirty Hands, Dirty Face ", etc., que s’insereixen en
el metratge sense influir en la progressió de l’argument. Se senten alguns talls de Txaikovski
("Romeu i Julieta") i Sibelius ("Baralles i Melisanda"). La música i les melodies d’algunes cançons,
del gènere de varietats, són superficials i anodines, extrem que posa de
manifest el contrast amb l’himne jueu "Kol Nidre", que es canta en la
festivitat del Yon Kippur, i amb altres composicions afegides com "Blue
Skies", d’Irving Berlin. La
fotografia, de Hal Mohr ("El somni d’una nit d’estiu", Dieterle i
Reinhardt, 1935), en B/N, ofereix una visualitat correcta, directa i senzilla,
que aporta alguns detalls d’interés de les cerimònies, costums i idiosincràsia
jueves.
