diumenge, 23 de juny del 2013

Olimpiada (Leni Riefenstahl, 1938) (1a i 2a part)


Llargmetratge documental sobre els Jocs Olímpics d’Estiu de 1936 realitzat per l’alemanya Leni (Helena) Riefenstahl (1902-2003) ("El triomf de la voluntat", 1935). Es roda a l’Acròpolis (Atenes, Grècia), a l’Estadi Olímpic de Berlín, a Berlín i als platós dels estudis d’Olimpia Film, per encàrrec del Comitè Olímpic Internacional. Es produeixen gairebé 250 hores de filmació, amb l’ajuda de més de 30 càmeres, la construcció de nombroses torres d’acer, el muntatge de plataformes i rails i el concurs de més d’un centenar de col·laboradors. El muntatge final redueix el metratge a 118 minuts (1ª part) i 107 minuts (2ª part). Obté el premi al millor film del Festival de Venècia (1938) i la medalla d'Or del Comitè Olímpic Internacional (COI). Produït per Leni Riefenstahl per a Olympia Film, Tobis Filmkunst i el Comitè Olímpic Internacional (no acreditat), es projecta per primera vegada en públic el 20-III-1938 (Berlín), després de 2 anys de muntatge.

És el primer documental que tracta de uns Jocs Olímpics. Exalta l’esport, l’esforç físic, la competitivitat, l’esperit olímpic, l’esport en grup, la superació personal, el valor del triomf i del premi, etc. Es complau a mostrar la plasticitat del cos humà en moviment, la complementarietat que es dóna entre l’esport i la natura, la fascinació que Riefenstahl sent per la gimnàstica i els grans quadres gimnàstics geomètrics. No amaga l’admiració que li susciten els atletes que considera els més complets (guanyadors de la decatló).

S’atura amb especial delectació en la contemplació del que més li agrada: les evolucions dels números de gimnàstica individual i els salts del trampolí. Els hi dedica enquadraments a càmera lenta, fa preses dels angles i d’altures diferents, retalla les siluetes sobre la immensitat del cel i presenta els atletes enfrontats a ells mateixos, aïllats del públic, les banderes, els escuts i el so ambiental. A través de sèries d’imatges (arquitectures, escultures ...) confessa la seva admiració pel món clàssic de l’antiga Grècia que va impulsar i prestigiar la pràctica de l’esport amb la creació dels antics jocs olímpics, dels que els actuals són continuació. Vells i nous jocs olímpics comparteixen un mateix esperit, objectius similars i modalitats esportives comunes com ara el llançament del disc, del pes, del martell, etc.

Pel que fa a la creació d’imatges, la realitzadora en aquesta ocasió va una mica més enllà del que havia fet en "El triomf de la voluntat". Incrementa la longitud i varietat dels travellings, fa ús de la càmera lenta (gimnàstica) i de la càmera accelerada (cavalls), incorpora composicions esteticistes (reflexos en l’aigua), construeix la continuïtat del moviment mitjançant preses filmades sempre des del mateix costat i amb angles similars. Inclou plànols extrems (primeríssims plans). Afegeix a la cinta preses d’estudi en el plató o d’exteriors destinades a ampliar l’emotivitat i vibració del relat, com plans subjectius rodats en aparença des de l'interior de esquifs en competició. Pels seus valors plàstics, innovacions, equilibri compositiu (reiteració de la diagonal), força de les imatges, interacció entre música i imatge, excel lent ritme narratiu i altres raons, el film constitueix una obra culminant del gènere documental.

La banda sonora, d’Herbert Weidt ("El triomf de la voluntat"), aporta una partitura rítmica que s’adapta al moviment dels atletes. Aporta aires èpics, com correspon a una obra destinada a l’exaltació i a la memòria d’un esdeveniment singular, ple d’herois esportius i de triomfs que estableixen marques de rècord. Afegeix diversos talls de Richard Wagner ("La cavalcada de les Valkirias" al pas dels ciclistes, "L’ocàs dels déus" cap al final ...), himnes nacionals i algunes melodies populars germàniques.

Durant els anys de la guerra (1939-1945) Alemanya no tornen a contractar la realitzadora, malgrat l’abundància de la producció de reportatges documentals i de propaganda. Després de la guerra és condemnada a 4 anys de presó i se li fa pràcticament impossible l’exercici de la professió. Fins al 1948 no pot recollir la medalla d’or que el Comitè Olímpic Internacional li havia concedit per "Olimpia".


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada