Llargmetratge de propaganda política realitzat
per la directora alemanya Leni Riefenstahl (1902-2003) ("Olympia",
1938) per encàrrec de Hitler. El
guió, de L. Riefenstahl
i Walter Ruthmann, resumeix els actes, les desfilades, els parlaments i les demostracions
que es fan amb motiu de la celebració a Nuremberg (Bavaria, Alemanya) en el
marc del VI Congrés del Partit Nacional Socialista el setembre de 1935.
Produït per Leni Riefensatahl per a Leni Riefenstahl-Produktion,
s’estrena el 28-III-1935 (Alemanya).
L'acció té lloc a Nuremberg del 5 al 10 de
setembre de 1934. El
protagonista principal és Adolf Hitler.
Són
protagonistes els alts jerarques nazis: Martin Bormann, Josef Göbbels, Herman
Goering, Rudolf Hess, Heinrich Himmler, etc.
També són protagonistes els 52.000 militants del
partit nazi que participen en les manifestacions amb uniformes paramilitars i
la població civil de Nuremberg que assisteix des dels carrers o des de les
finestres de les façanes a les desfilades, a les parades militars i als altres
actes públics que tenen lloc en els carrers de la ciutat.
El film constitueix un discurs d’exaltació de
Hitler, la ideologia nazi, el militarisme i els governs totalitaris.
Ho fa amb l’ajuda dels artificis de so, il luminació,
composició, perspectiva, filmació i muntatge que la realitzadora té a l’abast.
Disposa d’un equip professional de 120 tècnics, 30 càmeres, nombroses grues,
rails i jocs de cables elevats que permeten preses a 40 m d’altura.
Amb aquests mitjans i el seu treball, preparació i
talent, la realitzadora construeix una narració visual que avança a un ritme
intens, similar al dels himnes patriòtics que se canten, amb una combinació
molt imaginativa i variada de travellings d’avanç, retrocés i laterals, lents i
ràpids, escombrats, contrallums, plànols generals, preses zenitals, filmacions
circulars al voltant del personatge central, fosos, imatges subjectives, plans
inferiors, superposició d’imatges, etc.
No només hi ha riquesa de mitjans i solucions
tècniques, l’obra és plena d’imaginació, inventiva i talent.
Sobre aquesta base la cinta constitueix un recital
variat i molt dinàmic d’imatges seductores. El film em sembla que decau cap al
final a causa de la fatiga que produeixen les reiteracions de la desfilada
davant un Hitler que és canceller des de gener de 1933 i president d’Alemanya
amb el títol de Führer des la recent
defunció (2-VIII-1934) del president alemany, Paul von Hindenburg (1847-1934).
Les desfilades i parades dels membres del partit
nazi no són militars, sinó explícitament paramilitars.
Els que desfilen no porten armes, sinó només
motxilles, pics, pales, etc. La
manera de sostenir els pics i les pales recorda, i alhora evoca, els fusells
absents. No és
casual la inclusió d’un canó de salves.
Les imatges de l’àguila corresponen al símbol
imperial d’Alemanya, no són un símbol nazi.
El film desborda els
límits del gènere documental. El seu
propòsit no consisteix tant a recordar uns fets del passat filmats en directe,
com a exaltar un líder, una ideologia i un partit. Compleix la seva comesa amb singular
eficàcia. L’arribada del líder des del
cel en avió, en companyia de Bormann i Hess, suggereix la seva condició de
personatge superior, investit de poders altíssims. Els reiterats moviments de càmera que
relacionen la imatge del líder amb els aplaudiments fervorosos de la gent
parlen de la seva popularitat, acceptació i credibilitat. Les desfilades i la
gran parada en formació constitueixen una demostració de força que, en el seu
moment, no estava exempta de connotacions desafiadores i amenaçadores,
potenciades i immortalitzades mitjançant la seva translació al cinema.
Resulten esfereïdores
les referències verbals a la pau per part d’una maquinària que s’aixecava i
mobilitzava per donar pas a la IIGM, la guerra més sagnant, mortífera i atroç
de la història.
Causen vertigen les referències sobreenteses, però prou
clares des de la perspectiva actual, als jueus destinats a l’extermini. Causen calfreds les propostes que es
formulen sobre la supressió de les ideologies diferents a la nazi. Fan
mal els nivells d’hipocresia i cinisme dels dirigents nazis el 1934.
La banda sonora, d’Herbert
Windt, aporta composicions d’aires marcials, que transformen les imatges de tal
manera que molts espectadors veuen en elles desfilades militars de soldats
armats, disposats a imposar les consignes dels seus jerarques. Afegeix himnes
nazis, algunes cançons tradicionals i talls de Richard Wagner, el músic més
admirat per Hitler.
El film constitueix una
obra de gran cinema, que mereix ser vista i analitzada amb calma i esperit
crític. Constitueix un exponent emblemàtic del fet que l’art pot ser posat al
servei de la mentida, l’engan i el frau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada