Darling (John Schlesinger, 1965)

Tercer llargmetratge del realitzador britànic John Schlesinger (“Cowboy de mitjanit”, 1969). El guió, de Frederic Raphael, desplega un argument de J. Schlesinger, Joseph Janni i Frederic Raphael. Es roda en escenaris reals d’Anglaterra (Londres, Bristol, Brentford, Berkshire, aeroport de Heathrow...), França (Paris) i Itàlia (Florència i Capri) i en els platós de Shepperton Studios (Shepperton, Anglaterra). Nominat a 5 Oscar, en guanya 3 (actriu, vestuari i guió original) i un Globus d’or (pel·lícula estrangera). Produït per Joseph Janni per a Joseph Janni Productions, Vic Films i Appia Films, es projecta per primera vegada en públic el juliol de 1965 (Festival de Mosca).

L’acció dramàtica té lloc el 1964/1965, a Londres, Paris, Roma, Capri i al camp italià. Diana Scott (Christie) és una jove molt maca, de 20 anys, natural de Sussex, que a Londres fa de model fotogràfica i d’actriu de curts publicitaris. D’aparença freda i d’esperit lliure, desitja arribar al punt més alt en el món de la fama, els diners i el reconeixement social. Casada amb Tony Bridges (Bowen), se relaciona amb Robert Gold (Bogarde), periodista de la televisió; Miles Brand (Harvey), home de negocis amb influències a la indústria de la moda i als cercles de la jetset; Malcolm (Curram), fotògraf gay; amb Césare della Romita (Vilallonga), un noble italià, vidu, pare de 7 fills; i amb molts famosos, bohemis i llibertins de l’alta societat londinenca. És maca, intel·ligent, fotogènica, encisadora i ambiciosa. Li agrada l’aventura i cerca la felicitat plena.

El film suma drama, història d’amor i crítica social. Elabora una paràbola sobre el mite de la felicitat. Amb l’estil realista i crític del Free Cinema, presenta un retrat de la societat dels famosos en el Londres dels 60. La narració, feta en flashback i a càrrec de la protagonista, se presenta de manera distant, objectiva i freda, pròpia del cinema que s’imposa en aquells moments. Explora les transformacions que en els primers 60 afecten la moral i els usos i costums socials. Davant la moral tradicional, farcida de prohibicions i tabús, les noves concepcions assumeixen com a normals, raonables i lícits, temes dimonizats fins aleshores, com ara l’avortament, el divorci, l’abandonament de la llar per la dona, la infidelitat conjugal, l’homosexualitat i la promiscuïtat.

Ofereix escenes esbossades, però suficientment clares i entenedores, de sexe oral, sexe múltiple, sexe interracial, orgies, bisexualitat (el cambrer del bar), sexe gay, etc. Presenta a Malcolm (Curram) com un homosexual que no se sent traumatitzat pel fet de ser-ho i que viu la seva orientació sexual amb naturalitat. Ell i Diana mantenen una amistat positiva i sincera, com correspon a persones normals, malgrat clixés i prejudicis en contra. Fa ús d’una gosadia i d’una desimboltura notables en el tractament de vells tabús mancats de fonament, establint un precedent en el cinema que serà un exemple per a obres posteriors.

Critica amb ironia i en to burlesc la hipocresia, el culte a les aparences i el cinisme de l’alta societat de rics, poderosos i celebritats efímeres. Ho posen bé de manifest la festa social de caritat per recaptar fons contra la fam a Àfrica, l’egoisme i la cobdícia que presideixen les seves vides i la seva arbitrària divisió entre moral privada i pública. Glosa la vanitat, la insensibilitat i l’esnobisme dels rics, poderosos i famosos, així com la superficialitat i el desinterès que demostren pels temes relacionats amb el coneixement, la informació, el saber, la ciència, l’art i la cultura. L’exposició de pintura es, sobre tot, una demostració d’afecció a la violència. L’escriptor famós perquè la televisió l’enalteix, Matthew Southgate, és un autor sense llibres a la venda perquè s’han esgotat totes les edicions i no té interès la seva reedició.

Les antigues concepcions sobre codis socials de conducta se exemplifiquen, sobre tot, en la persona del príncep Césare i el seu entorn familiar i patrimonial, ancorats en el paternalisme i el servilisme, i aferrats als recursos masclistes d’un món d’homes en el qual la dona és cridada a fer funcions d’acompanyament, objecte decoratiu o trofeu de l’èxit masculí. El príncep parla d’una manera artificiosa i antiga, i usa un lèxic en desús. Vesteix al marge de la moda i a la manera del que no és, un lord anglès. El seu palau d’estiu, ubicat al camp, no serveix per als usos moderns, està moblat amb elements del passat i atès per una cort anacrònica i poc útil de servents i criats. El film constitueix un interessant document d’anàlisi sociològica.

És magnífica la interpretació de Julie Christie, que guanya l’Oscar a la millor actriu principal amb solament 25 anys. L’acompanyen uns inspirats Bogarde i Harvey. Està ajustada al paper i és correcta la intervenció de Josep Lluís de Vilallonga.

La banda sonora, de John Dankworth (“El servent”, Losey, 1963), ofereix composicions malenconioses de vent i metall, que subratllen el sentit irònic i trist del relat. Afegeix fragments aliens com una cançó popular napolitana que acompanya Diana i Malcolm des del bar a la casa de camp, la cançó tradicional napolitana “Santa Lucia” (a Capri i Piccadilly), l’arribada a Paris al ritme d’un vals interpretat a l’acordió i un fragment del solo d’un violí d’aires mozartians. La fotografia, de Kenneth Higgins, es basa en una càmera inquieta i diligent, que cerca les incidències de l’acció amb el desig d’aconseguir els enquadraments que millor els expliquen. Fa ús de perspectives generals (arribada a Capri per la mar), nombrosos plans generals, travellings d’aproximació i allunyament i plans a mitja distància. Ressalta tant el rostre com la figura completa de Julie Christie, que apareix pràcticament a totes les preses. Abunden les observacions sorprenents i imaginatives, com les de l’escena final.