dijous, 17 de juny del 2010

El dia dels foragitats (Day of the Outlaw) (1959)

Últim western realitzat per André de Toth (Makó/Hongria 1922 – Burbank/CA 2002). El guió, de Philip Yordan, adapta la novel·la “Day of Outlaw” (1955), de l’escriptor especialitzat en relats de l’Oest Lee E. Wells. Se roda en escenaris exteriors de Mount Bachelor (Oregon) i en estudi, amb un pressupost de sèrie B. Produït per Sidney Harmon per a UA, s’estrena el juliol de 1959 (EUA).

L’acció dramàtica té lloc a la petita localitat de Bitters, d’uns 20 habitants, tancada per la neu i situada prop de la frontera de l’oest del territori de Wyoming, l’hivern d’un any proper al 1890, durant 24 hores. El ranxer Blaise Starrett (Ryan), acompanyat del seu capatàs Dan (Persoff), s’acosta al poble amb el propòsit de matar el granger Hal Crane (Marshal), que tanca les seves terres amb filferros amb punxes. La brega convencional entre ranxers i grangers se veu interrompuda per l’arribada del capità Jack Bruhn (Ives) i la seva banda de 6 foragitats. Starrett, antic pistoler, líder dels ranxers de la localitat, és orgullós i se sent decebut per la pèrdua de la seva antiga núvia, Helen. Crane, líder dels grangers, se sent cansat i desitja viure en pau. Bruhn és un antic capità de l’arma de cavalleria, expulsat de l’exèrcit i interiorment turmentat pels remordiments i la mala consciència. Helen (Louise) és una dona ben plantada, seductora, pràctica i lleial, que s’ha casat amb el primer dels seus amants que li ha fet proposta de matrimoni.

El film suma drama, acció, aventura i western. És l’onzè western del realitzador i el darrer del seu segon i últim cicle dedicat al gènere, integrat per 5 obres (“La dona de foc”, “L’honor del capità Lex”...). Com és habitual en els treballs de De Toth, el film respira originalitat i la singularitat pròpia d’una obra que porta impresa l’empremta de la seva personalitat. Els personatges són éssers corrents, moguts per interessos comuns i dotats de qualitats normals. L’acció els enfronta a situacions extremes, que assumeixen per sobreviure. La seva visió de la condició humana és pessimista: la veu propensa a la barbàrie, la crueltat i el salvatgisme, com bé posa de manifest el film que comentem.

Els mòbils principals són la luxúria, els desitjos d’embriaguesa, la piromania (admiració pel foc que tot ho arrasa) i la satisfacció dels instints atàvics de violència, dominació, brega i mort. L’afecció del realitzador per les bregues a cops de puny té la seva expressió en la bàrbara pallissa que rep un personatge en el carrer principal del poblat. Li agrada tractar temes poc o gens convencionals, durs i turbulents. La lluita entre el Bé i el Mal té lloc en escenaris obscurs i opressius, dominats per la pulsació de les baixes passions i els instints més primitius i abominables. Aprofita com pot els espais més grans de llibertat creativa que consenten en aquells moments els dirigents d’un Hollywood complaent en excés i enemic de les històries aspres i esquerpes.

Dividit en dues parts ben diferenciades, la primera centra l’atenció en el comportament dels foragitats i en l’expressió del seu món bàrbar i ferotge. L’acció té lloc majoritàriament en interiors, que la càmera capta amb l’ajut de primers plans que miren, sobretot, l’univers de frustracions, dolor i angoixa d’uns homes perseguits i enfollits. La segona part, rodada íntegrament en exteriors, associa el paisatge nevat amb la pèrdua de mobilitat, el entumiment dels músculs, l’encartonament de les extremitats i l’inici de processos d’hipotermia, poc vistos en el cinema.

És curiós el paral·lelisme que Starrett veu que hi ha entre les seves posicions inicials i les dels foragitats. El rebuig que sent per ells i les seves pretensions és, possiblement, la pedra de toc que li fa adoptar un canvi imprevist, que el porta aparentment a optar per la integració social i la redempció plena d’un passat que encara li pesa a l’ànima i que es vol llevar del damunt. Si l’explicació és encertada, el film esdevé al capdavall l’anàlisi d’una redempció que culmina després d’un llarg període de maduració personal i de nombrosos cops de la vida. Excel·leixen les interpretacions de Robert Ryan i Burl Ives. L’obra, en conjunt, és feta amb bon ofici, ànsies d’experimentació i superació i un talent notable. No s’entén que el nom de l’autor es trobi injustament postergat, amb poques queixes, en els racons de la indiferència i l’oblit.

La cinta guarda algunes relacions amb “Arrels profundes” per l’enfrontament entre pistolers en actiu i el que cerca la redempció. Coincideix en aspectes formals amb “El gran silenci” (1968) i argumentals amb “Firecreek” (1968). No se poden deixar de costat les relacions amb “Fargo”, dels germans Coen.

La banda sonora, d’Alexander Courage (“L’esquerrà”, Penn, 1958), aporta melodies populars i diegètiques, que culminen en l’escena del ball al compàs d’una pianola reiterativa i redundant, que dibuixa a l’oïda de l’espectador el malestar, la incomoditat i els sentiments de rebuig de les 4 dones del poblat. La fotografia, de Russell Harlan (“Riu Bravo”, Hawks, 1959), en B/N, combina plans llargs i curts, picats i contrapicats, estàtics i en moviment. Crea composicions imaginatives plenes de capacitat de suggerència. Els plans que descriuen la feresa i violència de l’escena del ball, creen una seqüència que evoca, més enllà de les imatges, allò que no se pot filmar d’una altra manera, prova de la solidesa dels plantejaments de De Toth.


Referències

- C. V. MOURE, “El día de els forajidos”, ‘doscabalganjuntos. blogspot.com’, febrer 2010.
- Antonio José NAVARRO, “André De Toth, el cineasta invisible”, ‘Dirigido por’ núm. 387 (pàg. 64-79) i núm. 388 (pàg. 46-67), març i abril 2009.
- Philipp ENGEL, “Vidas ejemplares: André de Toth”, ‘fotogramas.es’, juny 2002.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada