dijous, 6 de maig del 2010

El diable va dir no (Heaven Can Wait) (1943)

Penúltim film que completa el realitzador Ernst Lubitsch (1892-1947). El guió, de Samson Raphaelson, col·laborador habitual de Lubitsch, adapta lliurement l’obra de teatre “Birthday” (1934), de Laszlo Bus-Fekete, també dit Leslie Busch-Fekete. Se roda íntegrament en els platós de Fox Studios. És nominat a 3 Oscar (pel·lícula, director i fotografia). Produït per Ernst Lubitsch per a la Fox, s’estrena l’11-VIII-1943 (EUA).

L’acció dramàtica té lloc a NYC tot al llarg de 70 anys (1872-1942) i breument a una mansió rústica de Kansas. Henry Van Cleve (Ameche), de 70 anys, mor amb mala consciència a causa de la vida desordenada que ha dut. Li pesen els seus amoreigs de doner, xerinolaire i calavera, i les seves freqüents infidelitats matrimonials. És per això que se presenta espontàniament en el vestíbul de l’infern, on és rebut per un diable vestit amb correcció i elegància, al qual anomenen Sa Excel·lència (Cregar). Prega que li conti la seva vida per tal de judicar si mereix o no la pena eterna. En el relat tenen papers importants la seva esposa Martha Strabel (Tierney), el seu pare Randolph (Calhern), la seva mare Bertha (Byington), el seu cosí Albert (Joslyn) i el seu avi Hugo Van Cleve (Coburn). Henry és cavallerós, elegant, educat, cínic i vividor. Martha és atractiva, maca i captivadora. Els pares són severs i estrictes. L’avi Hugo és comprensiu, liberal i el millor amic d’Henry. Albert és avorrit i presumit.

El film suma comèdia, drama, fantasia i història d’amor. És un treball ric en subtileses enginyoses i ocurrents. L’humor visual predomina sobre el verbal, a diferència d’obres anteriors. El discurs és menys sofisticat que l’habitual del realitzador i més natural i espontani. L’humor és més americà (referència a l’humor novaiorquès) i el to que usa és més assossegat i natural. La comicitat no se presenta de manera torrencial, sinó que s’adapta a les característiques d’un relat destinat a la contemplació tranquil·la de les coses. Les situacions d’humor són menys evidents, més silencioses i més subtils.

Els canvis no responen a decisions capricioses del realitzador, sinó a la necessitat objectiva d’adaptar tons, estils i continguts a una situació diferent, marcada per la incorporació del país a la IIGM (7-XII-1941). Malgrat l’enorme esforç de guerra que fa la població, el clima general que se viu al carrer és de gran preocupació. El 1942 i 1943 el conflicte se veu incert i difícil. És per això que Lubitsch administra el seu humor de manera més amable, menys corrosiva i menys feridora. Tracta de fer-ho compatible amb una història de bons sentiments i idees obertes i tolerants, que engrandeixen l’esperit i li transmeten sensacions de força i capacitat de resistència.

Las principals burles se formulen com a parodies de l’autoritarisme, la intransigència, les restriccions a la llibertat i personatges que encarnen la imatge de l’enemic, com Herman Goering. Sovint, la ironia se basa en observacions entranyablement domèstiques (la cuina, la mestressa de casa, la conversa a la taula, la disputa matrimonial...). Els cops d’humor se presenten en ocasions com una càlida crítica familiar, en especial de les famílies molt unides amb poc amor i escassa emoció. Mira amb humor l’arquitectura i la decoració de la llar (la casa que no canvia al ritme de la ciutat, la gèlida arquitectura a la manera de Le Corbusier i la decoració ultra moderna del vestíbul de l’infern). Extreu humor de la indulgència que proposa amb la vida llicenciosa i desordenada i de la censura condescendent de la infidelitat conjugal. No falta l’humor basat en l’absurd i el desbarat, com la comparació que un personatge fa d’ell mateix amb un vestit.

Lubitsch bolca en el relat, tal vegada amb major intensitat que en altres ocasions, les seves obsessions de sempre sobre els mites que li preocupen i els fascinen, com el de Don Juan, Faust, Casanova, Romeu i Julieta, Trista i Isolda, la dona com a mare, la mort amb rostre de dona (mite grec de Perséfone o romà de Proserpina), el de Caront, barquer dels morts, etc.

A pesar de ser un film de situacions més bé aïllades i breus, presenta algunes escenes magnífiques, com la de la llibreria, la classe de la tutora, la conversa durant el desdejuni del diumenge, la disputa matrimonial per una tira còmica, la porta tancada, etc.

És el primer treball del realitzador per a la Fox, és un dels tres films que recullen les millors interpretacions de Gene Tierney (“Laura”, “Que el cel la jutgi”) i és l’únic que Lubitsch completa en color.

La banda sonora, d’Alfred Newman, recull una partitura d’acompanyament festiva i irònica, amb tocs dramàtics, surrealistes i de cant a la vida. Afegeix talls tradicionals, del moment i presos de l’opereta de Franz Lehár “La viuda alegre”, duta al cinema (1934) per Lubitsch. El tema principal està pres de la versió instrumental per a orquestra que Alfred Newman fa de la bellíssima melodia de la composició “El vals de la viuda alegre”. La fotografia, d’Edward Cronjager (“Esperit de conquesta”, Lang, 1941), embolcalla les imatges en un halo d’irrealitat que se correspon amb la natura d’un relato que s’explica des del més enllà. El predomini dels tons grisos i cels i de les brillantors reforça les sensacions de màgia i sobre naturalitat. Afegeix una breu i simpàtica seqüència de cabaret a càrrec de les Ziegfeld Follies.


Referències

- Guillermo BALMORI, “El diablo dijo no”, llibret del DVD, 32 pàg., Notorious Ediciones, Madrid 2010.
- José M. CARREÑO, “El diablo dijo no”, ‘Antología crítica’, pàg. 200-202, TyB ed., Madrid 2002.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada