divendres, 23 d’abril del 2010

La caiguda de l'Imperi Romà (1964)

Superproducció històrica, que va ser l’antepenúltima realització d’Anthony Mann. El guió de Ben Barzman, Basilio Franchina i Philip Yordan s’inspira en l’obra The History of the Decline and Fall of the Roman Empire (1776-88), d’Edward Gibbon. Es rodà en escenaris naturals de València (Sagunt), Madrid (Las Matas, Manzanares el Real...) i Segòvia, i en els Estudis Bronston (Madrid), amb una inversió de 28 milions de dòlars. Fou nominada a 1 Oscar (banda sonora). Produïda per Samuel Bronston, s’estrenà el 24-III-1964 (RU).

L’acció dramàtica té lloc a Vindobona (actual Viena), Roma i altres localitats de l’Imperi Romà, el 180 DC. L’emperador Marc Aureli (121-180 DC) (Guinness), filòsof, autor de l’obra Memòries, darrer dels “5 emperadors bons” (Maquiavel), dit “El savi”, convoca a les rodalies de Vindobona a prínceps, ambaixadors i cònsols de l’Imperi per comunicar-los la decisió de nomenar nou successor el seu fill adoptiu, el general Flavi (Boyd), enamorat de la seva filla Lucilla (Loren), en substitució del seu fill biològic Còmode (Plummer). L’anunci no el fa perquè mor enverinat per partidaris de Còmode. Durant el regnat d’aquest comença el declivi de l’Imperi, que es perllonga fins a la caiguda de Roma (476 DC). Marc Aureli és prudent, savi, enemic de las ostentacions i creu que el poder ha d’estar al servei del deure. Còmode és afeccionat a les lluites de gladiadors, capriciós, egoista i poc equilibrat. Flavi és respectuós, lleial, competent, bon militar i no ambiciona ser emperador a costa del seu amic i germà adoptiu, Còmode.

El film suma aventures, drama, guerra i història (Imperi Romà). Concebut pel productor independent russo-americà Samuel Bronston, és un exemple emblemàtic de cine espectacular i una bona mostra de la visió megalòmana que tenia del cinema. Es rodà a Espanya pels avantatges relatius dels costos de producció que s’obtenien en un país que es trobava a l’inici d’una llarga fase d’expansió.

La realització a càrrec d’un excel•lent narrador imprimeix a l’obra un pols vibrant, que reté l’atenció de l’espectador. Crea, a més, un clima inquietant que es combina bé amb un relat tràgic. Els elements dramàtics predominen sobre els d’aventures, en perjudici de l’interès popular de l’obra. La direcció artística és feta amb cura, si bé es veu afectada pels afanys colossalistes i espectaculars del productor. El decorat del fòrum romà estableix el rècord de la construcció més gran feta fins aleshores per al rodatge d’una pel·lícula.

S’esbossa la matriu de causes que provoquen el declivi de l’Imperi: la pressió dels enemics externs sobre les fronteres amb Germania a Europa i amb Pèrsia a Àsia, la corrupció política, la inestabilitat derivada de les lluites intestines pel poder, la incompetència, crueltat i autoritarisme de Còmode, etc. L’obra projecta una visió nostàlgica de l’Imperi Romà, al qual considera un paradís de benestar i prosperitat, en contraposició a les condicions de vida dels pobles bàrbars. En el fons de la cinta palpita una crítica implícita de l’administració Kennedy (1961-63).

El film fa part, juntament amb Ben-Hur (1959) i Espartaco (1960), del tern de cintes que inspiren Gladiador (Scott, 2000). Aquesta comparteix amb la realització de Mann l’època de referència: la transició del poder imperial entre Marc Aureli i Còmode. Al seu torn el film de Mann s’inspira en bona mesura en Quo vadis (1951) i Ben-Hur. Algunes escenes destacables són l’entrada de Còmode a Roma, la carrera d’aurigues, la cerimònia fúnebre de Marc Aureli, la desfilada de personalitats de l’Imperi i altres. Mann atenua la grandiloqüència de la desfilada de personalitats amb un oportú salpicat d’humor.

La música, de Dimitri Tiomkin, aporta una partitura de 16 talls, que combina melodies intimistes (“Obertura”), temes d’amor (“The Fall of Love”), evocadores (“Nocturn”, “Morning”), reforços sonors (“Persian Battle”) i composicions descriptives (“Ballomar’s Barbarian Attack”). El to general de la banda sonora és malenconiós i nostàlgic. La fotografia, de Robert Krasker (Brief Encounter, Lean, 1945), en color (technicolor) i panavisió, ofereix composicions de gran bellesa visual, tant en ambients interiors foscos, com en exteriors lluminosos. Les imatges obscures s’associen al tema de la fi d’una civilització mil·lenària.

El film no va tenir l’èxit previst. Encara que discutida, la cinta és interessant, digna i grata de veure.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada