El cantant de jazz (Alan Crosland, 1927)

Primer llargmetratge que incorpora el so, si bé ho fa de manera parcial ja que només l’inclou en la interpretació de les cançons i en unes poques paraules que es posen en boca del protagonista. El realitzador és Alan Crosland (1894-1936) ("Don Joan", 1928). El guió, d'Alfred A. Cohn, amb títols de Jack Jamunth, adapta el relat breu "The Day of Atonement" (1922), basat en la vida d'Al Jolson, i l'obra de teatre "The Jazz Singer" (1925), de Samson Raphaelson. Se roda en escenaris naturals de NY, San Francisco, Chastswort (LA) i Iverson Ranch (Hollywood) i en els platós de KTLA Studios (Hollywood) i Warner Bros Studios (Hollywood, LA, CA), amb un pressupost de 422.000 USD. Obté un Oscar honorífic en reconeixement de l'aportació del film al cinema i una nominació a l'Oscar al millor guió adaptat. El 1996 és distingit amb el premi de preservació pel Nacional Film Registry. Produït per Warner Bros i The Vitaphone Corporation per a Warner Pictures, es projecta per primera vegada en públic el 6-X-1927 en sessió de preestrena (NYC, NY).

L'acció dramàtica té lloc a NYC (NY), Londres i Xicago entre el 1907/08 i 1927. El cantant de jazz Jack Robin/Jackie Rabinowitz (Jolson) és fill únic del cantant Rabinowitz (Oland) d'himnes i pregàries de la sinagoga del barri jueu de NYC. Va heretar l’ocupació del seu pare i aquest del seu fins a cinc generacions. Sara Rabinowitz (Besserer) és la mare sacrificada i afectuosa, que manté amb el fill una intensa relació maternofilial. Moisha Yudelson (Lederer) és el millor amic del pare. Mary Dale (McAvoy) és una jove ballarina clàssica que actua en el món de l’espectacle i que aconsegueix triomfar a Broadway. Una de les noies del cor és Myrna Loy. Jack/Jackie, nascut el 1897/98, sensible i fràgil, té grans aptituds per al cant i des dels 10/11 anys sent gran afició al jazz i al ragtime. En el moment actual (1927) té 30 anys.

L'obra explica la història d’una família jueva molt donada a les seves tradicions ancestrals en temps de grans canvis imposats pel pas del temps, l’emergència de nous costums, l’avanç en l’exercici de les llibertats individuals i la millora dels nivells d’instrucció i informació de la població. Les velles costums endogàmiques i tancades no se sostenen en un món obert, plural, lliure i metropolità com el de Nova York.  Els antics plantejaments s’han de modificar i s’han d’adaptar a noves formes i nous estils despullats de rigorismes i immobilismes inconvenients i innecessaris. En aquest ordre de coses, el film aporta elements de judici que conviden a una reflexió vàlida per a molts.

El film aposta pels valors joves, basats en la sinceritat, l’autenticitat, l’afirmació dels gustos i aficions personals, la llibertat d’elecció i la concepció que cada ésser humà és responsable davant de si mateix i davant els altres de la seva realització personal i de la construcció del seu propi destí. Mostra la fragilitat i les disfuncionalitats en el món actual (el de 1927) dels vells valors, com la disciplina, l’obediència, la submissió, l’autoritarisme, el dogmatisme i altres, que demanen modificacions en la seva definició i manera d’aplicació.

Sense grans paraules i sense gestos grandiloqüents el film glossa l’opció del capital jueu d’americà a favor del cinema de Hollywood com a mitjà d’informació, creació d’opinió pública, cultura i entreteniment. La història que s’explica és simple, senzilla, creïble i previsible .Inclou interpretacions d’aires teatrals i fa ús d’un llenguatge narratiu directe, assequible i fàcil, lliure d’artificis i complexitats. Acusa una certa pobresa lèxica i sintàctica i en alguns passatges abusa del recurs al sentimentalisme i la sensibleria.

La banda sonora, de Louis Silvers ("Cors indomables", Ford, 1939), aporta diverses cançons del repertori d’Al Jolson com "My Mammy "," Toot, Toot, Tootsie ","Dirty Hands, Dirty Face ", etc., que s’insereixen en el metratge sense influir en la progressió de l’argument. Se senten alguns talls de Txaikovski ("Romeu i Julieta") i Sibelius ("Baralles i Melisanda"). La música i les melodies d’algunes cançons, del gènere de varietats, són superficials i anodines, extrem que posa de manifest el contrast amb l’himne jueu "Kol Nidre", que es canta en la festivitat del Yon Kippur, i amb altres composicions afegides com "Blue Skies", d’Irving Berlin. La fotografia, de Hal Mohr ("El somni d’una nit d’estiu", Dieterle i Reinhardt, 1935), en B/N, ofereix una visualitat correcta, directa i senzilla, que aporta alguns detalls d’interés de les cerimònies, costums i idiosincràsia jueves.