Penúltim llargmetratge de l’actor, guionista i realitzador independent John Cassavetes (N.Y. 1929- L.A. 1989), és un film singular i atípic, possiblement el més anti convencional de l’autor. El guió, de Ted Allan i John Cassavetes, se basa lliurement en l’obra de teatre “Love Streams” (1980), de Ted Allan. Guanya l’Ós d’or i el Fipresci de Berlin (1984). Produït per Menahem Golan i Yoran Globus per a Cannon Films, s’estrena el 24-VIII-1984 (EEUU). L’acció principal té lloc el 1983 a la pròpia casa del protagonista, Robert Harmon (Cassavetes), a Califòrnia, propera a L. A. i a la seva rodalia, amb dos desplaçaments, un a Chicago (Illinois) i l’altre a Las Vegas (NV).
Com és habitual en els treballs del realitzador, el film se basa principalment en la descripció de la vida dels protagonistes, Robert i Sarah (Rowland). Ell és un novel•lista ric i acabalat, que està treballant en la concepció d’una nova novel•la, centrada com les seves obres anteriors en la figura de la dona, la vida nocturna i la prostitució. Sarah pateix desequilibris emocionals i psiquiàtrics, amb episodis bipolars. Ambdós se senten sols i desemparats. Ambdós són de mitja edat i viuen situacions paral•leles i similars, però alhora força diferents.
El film construeix dos extractes d’uns pocs dies de la vida de dos personatges. La narració en paral•lel permet contrastar les dues experiències, definir les seves diferències i profunditzar en el món interior de dues persones afectades per problemes que generen reaccions diferents de lluita i resistència. De la mà de les dues experiències, Cassavetes desgrana les seves idees sobre l’amor humà i les defineix amb precisió i riquesa de detalls. Ho fa, a més, amb convicció, claredat i una captivadora sinceritat. No exposa el seu ideari de manera directe i sistemàtica: ho fa indirectament, a través de detalls, gestos, matisos i petites incidències concretes que reclamen l’atenció de l’espectador.
La narració fa ús de plans llargs, moviments de càmera sobris i un cert estatisme de l’objectiu, que més que anar en busca de l’acció, espera amb parsimònia que aquesta se situï i es desplegui al seu davant. No fa ús del recurs de la càmera a l’espatlla, habitual en el realitzador. Incorpora escenes de somni i al•lucinacions, que transmeten al relat un aire surrealista que omple l’atmosfera d’interrogants, inquietuds i una certa inseguretat. La pel•lícula és magnífica, fresca i sincera, captivadora i interessant. Culmina en un emocionant i convincent final obert i indefinit.
Referències
- José A. PLANES PEDREÑO, "Corrientes de amor", "Historia del cine en películas (1980-89)", pàg. 271-273, Bilbao 2009.
- GUSTAVO, "Corrientes de amor", www.Filmaffinity.com.
dimarts, 5 d’octubre del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)