El gat (Le chat) (Pierre Granier-Deferre, 1971)

Drama psicològic realitzat per Pierre Granier-Deferre (Paris, 1927-2007). El guió, del propi realitzador i de Pascal Jardin (diàlegs), adapta amb algunes variacions la novel·la “Le chat” (1967), de Georges Simenon. Se roda en escenaris reals de Courbevoie, barriada perifèrica del NO de Paris i en els platós dels Estudis Boulogne-Billancourt. Nominat a l’Ós d’or del Festival de Berlin, en guanya dos de plata (millors actor i actriu). Produït per Raymon Danon per a Lira Films, Cinétel, Gafet i Comacico, s’estrena el 24-IV-1971 (França). L’acció dramàtica té lloc a Courbevoie (Paris), tot al llarg d’unes quantes setmanes de l’hivern de 1971.

El realitzador crea el que possiblement és el millor treball de la seva filmografia i la millor adaptació de quatre que fa d’obres de Simenon. El film excel•leix sobretot per l’atmosfera densa, inquietant i torbadora, que construeix i manté al llarg de tot el metratge. D’altra part, la intriga i la tensió se desplega d’acord amb una progressió que ben administrada i hàbilment dosificada. L’aire pessimista i descoratjador del relat, immers en l’atmosfera descrita, brilla amb força i penetra profundament en l’ànim de l’espectador. S’ha dit, no sense raó, que aquesta és una de les obres sobre la vida matrimonial més desoladores que s’han filmat.

La potència expressiva del relat se basa, a més, en les interpretacions superbes de dos monstres de l’escena, com Simone Signoret i Jean Gabin, aquest en un dels seus darrers papers per a la pantalla abans de la seva defunció el 1976. Enfrontats en un dol sense concessions i sense suports externs, absorbeixen l’atenció de l’espectador, al qual ofereixen una magnífica oportunitat de moltes emocions i de gaudi estètic.

La base del drama se concreta en una situació d’hostilitat que té el seu origen en la diferència de caràcters dels dos protagonistes, les seves incompatibilitats no governables i les diferències d’educació i extracció social que els separen. En ambdós casos les habilitats de relació i comunicació són escasses i se veuen dificultades per gelosies, enveges, supèrbies, egoismes i deslleialtats antigues i noves d’una de les parts. A això s’afegeix la pèrdua de facultats que comporta l’envelliment, la malaltia i el progressiu aïllament de l’exterior que experimenten per raons que no comprenen.

La definició dels dos caràcters principals se presenta ben perfilada i matisada amb riquesa de detalls. Gràcies a això el procés auto destructiu de la parella es fa creïble i convincent. L’acció té lloc a una casa petita, antiga, desballestada i opressiva. D’altra banda, a l’entorn de l’habitatge tenen lloc unes obres de gran envergadura que generen molt soroll, que suma el que produeixen els pènduls de demolició sense explosius i les tasques de càrrega de vehicles pesats de transport d’enderrocs. La casa i els impactes ambientals que l’afecten (soroll i vibracions del sol) ofereixen una al·legoria que explica i a la vegada crea una situació pertorbadora per a la parella i inquietant per al públic.

La banda sonora, de Philippe Sarde, aporta 4 temes. La cançó “Les temps des souvenirs” (El temps dels records), és delicada, nostàlgica i descriptiva, i fa funcions d’emocionant tema principal. La fotografia, de Walter Wottiz, és clara, directa i sincera, d’acord amb els termes del realisme francès de l’època, no exempt de tocs poètics, com els que conté el leitmotiv. Incorpora uns quants flashbacks dels temps feliços de la parella, que curiosament combina amb evocacions de present d’aquella època.

El film parla del pas del temps, l’envelliment, les limitacions de les persones d’edat, la malaltia i, sobretot, de l’amor perdut i de les seves conseqüències. La pel·lícula no fa concessions a la galeria, ni busca complaure el públic majoritari. És seca, tallant, dura i provocadora. És, per a el qui escriu, una obra imprescindible, terriblement bella.