dilluns, 5 d’abril del 2010

La prima línia roja (1998)

Tercer llargmetratge del realitzador nord-americà Terrence Malick (Ottawa, Il·linois, 1943), constitueix un dels més anomenats films anti bèl·lics. El guió, del propi Malick, adapta lliurement la novel·la “The Thin Red Line” (1962), de James R. Jones (1921-77), autor també de la novel·la “From Here to the Eternity” (1951). Se roda en escenaris naturals d’Austràlia, Guadalcanal (Illes Salomó) i L.A. (San Pedro), amb un pressupost de 52 M USD. Nominat a 7 Oscar, guanya l’Ós d’or (Berlin). Produït per Robert M. Geisler i John Roberdeau per a Phoenix Pictures i Fox, s’estrena el 23-XII-1998 (EUA).

L’acció té lloc a l’illa de Guadalcanal, que fa part de les Illes Salomó (Pacífic Sud), tot al llarg d’uns 9 dies, d’agost o setembre de 1942. Els fets de ficció fan part de la campanya de Guadalcanal, que marca l’inici de l’ofensiva aliada en el Pacífic durant la IIGM. La companyia Charlie, de la 25 Divisió de la Infanteria nord-americana, desembarca a Guadalcanal per reforçar l’ocupació aliada i participar en la neutralització de focus de resistència japonesa. El seu objectiu immediat és ocupar el cim del pujol Austen, o Pujol 53. La companyia està sota el comandament directe del capità James Staros (Koteas), que depèn del coronel Gordon Tall (Nolte). Formen part de la companyia el sargent primer Edward Welsh (Penn), el caporal Fife (Brody) y, entre d’altres, els soldats Witt (Caviezel) i Bell (Chaplin). El comandament superior el té el general Quintard (Travolta). El coronel és dur, ambiciós i desconsiderat, el capità és comprensiu i raonable, el sargent és pessimista, escèptic i cínic i el soldat Witt encarna l’humanisme i l’espiritualitat.

El film suma drama, acció i guerra. Constitueix la segona adaptació de la novel•la de James R. Jones, que el 1964 Andrew Martin dur a la pantalla sota el títol de “L’atac durà set dies”. James Jones participà com a soldat en l’ocupació de Guadalcanal per la infanteria aliada l’agost de 1942. El títol del film, pres de la novel·la, fa referència al roig dels uniformes de la infanteria de l’Imperi Britànic i al petit nombre d’infants que la integraven i assumien la càrrega de defensar-lo.

El relat compta amb diversos narradors i es parla des de perspectives diferents, que corresponen a diferents personatges. Els punts de vista que predominen són els del soldat Witt, capità Staros i coronel Tall. La veu en off explica, sobretot, els pensaments i sentiments interiors dels protagonistes, la seva visió subjectiva dels fets, les experiències i opinions diferents d’aquests i les seves variades reaccions durant una perllongada i extenuant situació límit, en la qual emergeixen factors tan contradictoris com instints primaris de supervivència, tendències d’agressivitat compulsiva i pensaments religiosos acompanyats de dubtes i incerteses.

El relat, malgrat la seva duresa i contundència, es presenta pausat, tractat amb contenció i dignitat. les imatges perden velocitat en alguns moments, la camera es manté allunyada d’algunes escenes, el so desapareix a vegades i amb freqüència la música ofega registres colpidors (crits de dolor). Les escenes d’acció i de guerra són vibrants i realistes, a pesar d’algunes ingenuïtats i dissimuls (boira localitzada, fums, vegetació...). Tot amb tot, el realitzador incorpora puntualment visions doloroses i pertorbadores, rebaixades de nivell, com els soldats morts per una mina, el soldat fora de sí que descarrega un munt de cops sobre dos presoners japonesos i altres. Fa ús de nombroses el•lipsis i estilitza els fets.

És notable l’acurada i apassionada visualitat del film. Malick mostra una natura plàcida, acollidora, rica, immensa i bellíssima. Ret homenatge al paisatge, el mar, la vegetació, els animals en llibertat, els nois (símbols de la innocència) i els pobladors autòctons. Sobresurt l’atenció que presta als animals del lloc: papagais, colònia de ratapinyades, fures, llangardaixos, cocodrils, cans, colom que alça el vol esporuguit per la presència de soldats. Els nois reaccionen davant els soldats de manera similar: interrompen els jocs i amb cautela se posen a cobert.

El film estableix que la guerra, cruel i devastadora, no solament és essencialment perversa per ella mateixa i per les seves conseqüències, sinó que sobretot és una afronta a la raó, a l’ordre natural de les coses, a la natura i a l’esperit panteista que palpita en la seva esplendor i grandesa. A la natura hi ha violència i crueltat. Ens ho recorda través del cocodril i la parella de cans afamegats, advertint que la violència natural se veu condicionada i limitada per l’equilibri de les espècies i de les seves relacions amb el medi. La violència humana no coneix límits, ni condicions, ni regles. En ella habiten la maldat, la bogeria i absurdes tendències auto destructives. La guerra embruteix, bestialtiza, degrada i enfolleix les persones. La guerra en la seva fúria destructiva també mata la innocència (cria d’ocell ferida de mort).

La banda sonora, de Hans Zimmer (“El cavaller obscur”, Nolan, 2008), ofereix una partitura de música dramàtica que fa funcions de creació d’atmosferes, acompanyament i amortidor d’efectes estridents (crits d’horror, gemecs d’agonia...). Afegeix un fragment del rèquiem de Fauré, de “The Unanswered Question” i d’altres composicions alienes. La fotografia, de John Toll (“Adéu petita, adéu”, Affleck, 2007), en color i panavisió, compara la bellesa natural i l’horror de la guerra. Se serveix de reiterats primers plans del rostre de soldats, del realisme de les accions de guerra, de la presència propera de la mort (cementiri, olors de descomposició...) i del batec humà de tots: japonesos, aliats i població indígena. No hi ha herois, ni banderes, ni himnes patriòtics, ni final.


Bibliografia

- Joshua KLEIN, “La delgada línea roja”, ‘1.001 películas que hay que ver...’, Grijalbo ed., pàg. 888-889, Barcelona 2010 (10ª edició, actualitzada).
- Carlos F. HEREDERO, “La delgada línea roja”, ‘Diario 16’, 16-II-1999.