Allò que el vent s'endugué (1939)

Superproducció de David O. Selznick, en la qual intervé com a impulsor, organitzador, controlador, màxim executiu i autor. La direcció corre a càrrec de William Cameron Menzies (autor del “story board”), George Cukor, Sam Wood i Victor Fleming, que és l’únic acreditat. Sidney Howard escriu el guió amb la col·laboració de Val Lewton, Francis Scott Fitzgerald, Ben Hetch, Oliver H. P. Garret, Jo Swerling i John Van Drutten. Adapta la novel·la “Gone With The Wind” (1936), única obra de Margaret Mitchell, premi Pulitzer (1937).

Se roda entre el 26/I i el 1/VI de 1939 en escenaris naturals de Califòrnia i Geòrgia i en els platós de 4 estudis: Backet-Selznick Int. Studios (Culver City), MGM Studios (Culver City), RKO Studios (Hollywood) i UA Studios (Hollywood), amb un pressupost de 4,25 M de USD. Nominada a 13 Oscar, en guanya 8, als quals s’afegeixen 2 honorífics (un per les innovacions tècniques i un altre pels resultats en l’ús del color). Produït per David O. Selznick per a Selznick Pictures i MGM, se projecta per primera vegada en públic, en sessió de preestrena, el 15-XII-1939 (Gran Teatre Loew, Atlanta).

L’acció dramàtica té lloc a les finques “Tara” i “Els dotze roures” (Geòrgia), Atlanta i Nova Orleans (Louisiana). L’acció abasta els 12 anys compresos entre el IV/1861 i finals de 1873. Escarlata (Leigh), filla de Gerald O’Hara (Mitchell) i Ellen (O’Neil), de 16 anys el 1861, enamorada del seu cosí Ashley Wilkes (Howard), se casa per despit amb un altre, que mor a la guerra. Ashley se casa amb Malènia Hamilton (Havilland), la millor amiga d’Escarlata. Compta sempre amb el suport i els serveis de la seva antiga dida, Mami (McDaniel), que l’aconsella i reprèn quan convé.

De caràcter fort, independent i vitalista, Escarlata viu un amor turbulent amb un home famellut, ambiciós i egoista, Rhett Butler (Gable). És atractiva, capriciosa, seductora, jovial i encantadora. Té passió per la vida, estima la terra i té gran aptitud per als negocis. Estima la independència i li agrada dominar les situacions que l’afecten. Rhett és arrogant, vividor, aventurer, ambiciós i egoista. Melània és bondadosa, comprensiva, dolça i afectuosa. Mami diu el que pensa amb respecte i desimboltura continguda.

El film suma drama, història d’amor, aventures i guerra. Se caracteritza per la seva orientació comercial (Selznick el concep com un mitjà per fer negoci), la impersonalitat del seu estil (no dur la empremta personal de cap realitzador), l’afecció a la sumptuositat (empremta de Selznick), el seu sentit acrític (els esclaus són feliços i fidels...) i la seva visió ingènua del Ku-Klux-Klan (associació extremista, racista i violenta). De la guerra dóna una visió descarnada i tràgica.

Emmarca l’acció en el context general de la història del país, amb referències explícites a fets clau: començament de la Guerra Civil (12-IV-1861), batalla de Gettysburg (1-2, juliol, 1863), evacuació i destrucció d’Atlanta (1-7, setembre, 1864), finalització de la Guerra Civil (abril, 1865), etc. Fa referència a personatges històrics, com Lincoln, general Lee, general Sherman, Ulysses S. Grant, etc. Concreta els temps de la postguerra: mort del pare O’Hara (novembre, 1865), boda d’Escarlata (1868), quart aniversari de la seva filla Bonnie (estiu, 1873), que celebren amb una tarta, etc.

L’humor que salpica el metratge troba en Mami una de les principals fonts d’inspiració. El guió incorpora frases lapidàries, fetes per commoure i ser recordades. Les interpretacions són excel·lents, en especial les de Leigh, Gable, Havilland i McDaniel, amb l’excepció del poc expressiu Howard. McDaniel obté un Oscar (actriu secundària), el primer aconseguit per una dona de color.

Són escenes memorables la conversa d’Escarlata i el seu pare contemplant les terres de Tara, l’estació de tren d’Atlanta saturada de ferits, moribunds i morts, la fugida d’Atlanta envoltada en flames, Rhett pujant les escales amb Escarlata en braços, la promesa d’Escarlata de no tornar a passar fam, etc.

Explica amb fluïdesa i coherència l’evolució personal d’Escarlata des de l’adolescència (16 anys) fins a les portes de la maduresa (28 anys). Presenta una sòlida construcció de personatges i analitza amb agudesa les seves interrelacions i interaccions. Situa Escarlata en el centre de l’acció, atribuint-li el paper del seu motor. Ofereix un retrat interessant de la societat nord-americana de la segona meitat del XIX: dualitat (senyors i criats o esclaus), un esplet d’oportunistes i avantatgistes, proliferació de comportaments masclistes i xovinistes, predomini de prejudicis socials i racials, rígides regles de conducta, actituds intolerants de marginació i exclusió, etc. El prototipus femení d’Escarlata no correspon al de la dona de mitjans del XIX, i menys encara al de la societat sudista d’aleshores, sinó al nou tipus de dona que emergeix en el país en els anys 30 arran de la Gran Depressió i troba en el cinema cabuda i suport.

La música, de Max Steiner i col·laboradors (Adolph Deutsch, Hugo Friedhofer i Heinz Rohenheld), ofereix una superba partitura, de tons malenconiosos, romàntics i dramàtics, de singular perfecció. Destaca el “Tema de Tara”, que amb el pas del temps ha esdevingut símbol sonor del cinema. Afegeix fragments de composicions alienes, militars (“Batle Hymn of the Republic”), tradicionals (“Yankee Doodle”), clàssiques (“Cor de la boda de Loengrin”, Wagner), descriptives (“Katie Belle”), ballables (“Southern Belle Waltz”) i populars (“Dixie’s Land”).

És un dels films més vistos de la història del cinema.


Bibliografia

- Kim NEWMAN, "Lo que el viento se llevó", '1.001 películas que hay ...', Grijalbo ed., pàg. 152-153, Barcelona 2010 (10ena edición, actualitzada).
- Jürgen MÜLLER (ed.), "Lo que el viento se llevó", 'Cine de los 30', pàg. 470-479. Tascen, Colònia 2006.
- Roger EBERT, "Lo que el viento se llevó", 'Las grandes películas', pàg. 244-247, Robinbook ed., Barcelona 2003.