Un dia a Nova York (On the Town) (1949)

Primer llargmetratge dirigit per Gene Kelly i Stanley Donen (“Cantant sota la pluja”). El guió, d’Adolph Green i Betty Comden, se basa en el llibret de la comèdia musical dels mateixos autors, inspirat en l’espectacle de ballet “Fancy Free”. Aquest, estrenat (1944) a Broadway, amb música de Leonard Bernstein i coreografia de Jerome Robbins, desplega una idea de Jerome Robbins. Es el primer musical amb escenes de música i ball rodades en exteriors (“New York, New York”), si bé la majoria dels números se filmen en estudi. La resta del metratge se roda en exteriors i en els platós de MGM Studios (Culver City, CA), amb un pressupost total estimat de 2 M USD. Guanya un Oscar (adaptació musical) i un WGA (guió de musical). Produït per Arthur Freed per a MGM, se projecta per primera vegada en públic el 8-XII-1949 (NYC).

L’acció té lloc en NYC tot al llarg de les 24 hores (de 6 del matí a 6 de la matí) d’un dia de la primavera de 1949. Narra la historia de tres marines, Gabey (Kelly), Chip (Sinatra) i Ozzie (Munshin), naturals de petites poblacions de l’interior dels EEUU (Meadowville/IN, Peoria/IL...), que no coneixen NY i que volen descobrir-la i viure-la amb intensitat durant el temps de permís. Coneixen Ivy Smith (Ellen), guanyadora d’un concurs de bellesa i estudiant de ballet; Brunhilde "Hilde" Esterhazy (Garrett), taxista desimbolta; i Claire Huddesen (Miller), estudiant d’antropologia i paleontologia. Formen tres parelles (Hilde-Chip, Ivy-Gabey i Claire-Ozzie), àvides de viure i divertir-se.

El film suma musical, comèdia i història d’amor. L’argument és senzill i esquemàtic, però suficient per sustentar els números musicals. Les escenes rodades en exteriors de NYC confereixen a l’obra una brillantor especial. La ciutat, alegre i fascinant, s’erigeix en protagonista del film. Les tres parelles recorren la ciutat: visiten l’estàtua de la Llibertat, el Museu d’Història Natural, el Symphony Hall, el Rockefeller Center, el Metro, el Pont de Brooklyn, el port, Central Park, Wall Street, etc. La ciutat se presenta com un conjunt monumental viu, en el qual floreixen amb esplendor la música, el ball, la pintura, les finances, el progrés, la ciència, l’ensenyament, l’alegria, etc. La visita nocturna mostra sales de festes abarrotades, ambients de diversió amb música i ball i la presència majoritària d’una joventut que imposa la seva alegria i les seves ganes de viure.

Sota l’aparença d’una trama senzilla e innocent, el film aposta a favor de la nova cultura, els nous valors i els nous costums sorgits en els anys de la IIGM i que se troben en procés de generalització i consolidació. Mostra amb complaença la figura de la dona treballadora, amb iniciativa, independent, lliure de vells prejudicis, que conviu amb els xicots en termes d’igualtat, fa esport (també atletisme) i es capaç de dur la iniciativa.

Entre bromes i veres, el guió dóna suport amb decisió als valores propis dels nous temps i la ruptura que suposen amb els vells. La xicota és la que elegeix el xicot, no oculta la pulsació del desig i sense manies convida el xicot a fer l’amor a casa seva. Se fan vàries referències explícites a l’australophitecus com “l’home erecte”. L’antropòloga mostra el seu interès pel cos masculí i les seves proporcions. Un erotisme suggerit, subtil i natural, informa els balls, les lletres de les cançons i el text d’un guió que posa en boca d’Hilde l’afirmació: “Ell volia veure vistes i jo les hi he mostrat totes”.

Se presenten en termes crítics els valores de les persones grans, com la mercantilització de favors, atencions i excepcions, cosa que facilita la paròdia del proverbi segons el qual “Tot és possible a Nova York”. Critica la hipocresia, l’afecció desmesurada a l’alcohol, la cobdícia de la professora anciana, la petitesa de mires de l’empresari del taxi, la manca de perspectiva del científic que té cura de l’esquelet del dinosaure, la ineficàcia de la policia i la seves reaccions desproporcionades i desmesurades.

L’humor, present tot al llarg del metratge, es recolza en situacions no gens innocents de lluita de sexes, transgressions de les velles convencions socials, ridiculització de les antigues normes de conducta, reivindicació de la major importància de l’esperit sobre la lletra de les normes. Se serveix de dos personatges còmics, el policia poeta (antítesis d’un policia) i la ingènua Lucy Schmeeler (Pearce), bondadosa, comprensiva i tímida. Lliuren interpretacions brillants Gene Kelly, Betty Garret, Ann Miller, Alice Pearce, etc. Cita grans pel·lícules, com “Dies perduts” (Wilder, 1945). L’obra té interès com a testimoni documental de NYC el 1949.

El film fa un cant joiós i optimista d’exaltació de la joventut, la gent treballadora i senzilla, l’alegria de viure, la diversió i el bon humor, l’amistat, la companyonia, el cosmopolitisme, la convivència multiracial, l’esport, el desig, l’erotisme, el bes, el sexe, la música, la dansa, les cançons, el xampany, la llibertat i l’amor.

La banda sonora, amb música jazzística de Leonard Bernstein i Roger Edens, és brillant, alegre, festiva i captivadora. Sobresurten les cançons “New York, New York”, “My Place”, “On the Town”, etc. La fotografia mou la càmera amb precisió, crea enquadraments milimètrics i se serveix d’un cromatisme saturat de gran efectisme. Se beneficia d’uns decorats espectaculars i d’un vestuari elegant i senzill, a to amb la sobrietat dels uniformes de la Marina. Algunes seqüències (persecucions) se presenten a velocitat accelerada per incrementar els sentiments de tensió i suspens. No hi manca una escena de tensió i vertigen.


Bibliografia

- Adrian MARTIN, “Un día en Nueva York”, ‘1.001 películas que hay que ver...’, Grijalbo ed., pàg. 248, Barcelona 2010 (10ena edició, actualitzada).
- Manuel QUINTERO, “Un día en Nueva York”, ‘La Vanguardia’, 30-I-1995.