L'hora dels nens (The Children's Hour) (1961)

Intens drama de William Wyler (1902-1981), protagonitzat per Audrey Hepburn i Shirley MacLaine. El guió, de John Michael Hayes, desplega un argument de Lillian Hellman basat en la seva obra de teatre “The Children’s Hour” (1934) i en experiències personals de la pròpia autora, que va ser objecte d’una primera adaptació (“Aquells tres”, Wyler, 1936). Se roda, entre març i juliol de 1961, en estudi amb algunes filmacions exteriors i amb un pressupost estimat de 3,6 M USD. És nominat a 5 Oscar. Produït per W. Wyler per a Mirish Corp/UA, s’estrena el 19-XII-1961 (EUA). L’acció té lloc en un col•legi privat de noies d’una zona residencial de famílies benestants situada a una localitat no especificada de l’Est dels EUA, tot al llarg d’uns quants mesos de 1960/61.

Per bé que el film adapta la mateixa obra de teatre que “Aquells tres”, els dos films tenen especificacions diferents, variants argumentals relativament importants i un desplegament dramàtic diferent. El realitzador aposta aquí decididament a favor de la construcció d’un drama potent, ambiciós i desolador. Evita les digressions i les insercions que s’havia permès en el treball de 1936. Desapareixen, per exemple, les pinzellades que esbossen en el seu treball del 36 elements de lluita de grups socials, encarnats a través de les diferències de criteri i de lucidesa d’Àgata, la minyona de servei, i de la Sra. Tilford. També prescindeix de guarniments innecessaris, encara que grats, com la cerimònia de graduació de les dues mestres.

Wyler concentra els esforços en la construcció d’un drama, profundament humà, a la manera dels clàssics. L’escenari es converteix en el lloc on topen línies de força contraposades. Dit amb altres paraules, el relat descriu amb apassionada brillantor el xoc de la mentida i el seus efectes devastadors, la crueltat i hipocresia d’una societat classista i egoista, els prejudicis homòfobs, la manipulació capriciosa de l’alarma social i la irrupció activa del mal (suma d’egoisme, venjança i dominació). El resultat és un conjunt d’interrelacions personals que donen forma a un drama d’alts vols, capaç d’absorbir l’atenció de l’espectador i generar en ell un vendaval d’emocions.

Té interès la descripció de l’entramat de relacions que els líders socials tenen la capacitat de condicionar, mobilitzar i impulsar. No utilitzen la força, les ordres i la violència física. Se serveixen, segons Wyler, de recursos més subtils i menys compromesos. És saborosa la descripció de la psicologia dels líders dominants. Denuncia els maneigs que aquests componen mitjançant combinacions d’intolerància, absència d’escrúpols i ofertes de suport compassiu a deshora. Contraposa la supèrbia i el cretinisme dels poderosos amb la sinceritat i el sentit de la dignitat de les persones dependents. És portentosa la suma de plans que mostren els poderosos com a figures estàtiques, desproveïdes de llenguatge, raó, ànima i vida. Afegeix una seqüència final inoblidable, increïblement commovedora i bella.

Les interpretacions d’Hepburn i MacLaine són brillants i captivadores. Hepburn destil·la màgia i sinceritat. MacLaine respira fragilitat i simpatia. El sabor teatral de les escenes culminants realcen i enriqueixen l’obra. Les interpretacions de l’àvia, la neta i l’amiga d’aquesta, Rosalia Welles, són corprenedores.

La banda sonora, de Alex North, aporta una partitura de acompanyament i suport, que explica amb eloqüència l’evolució dels sentiments i emocions interiors dels protagonistes i anticipa la naturalesa i l’abast de les seves sospites i temors. La fotografia, de Franz Planer, és nítida, té profunditat, és esplèndida i esdevé component fonamental d’una narració en la qual tenen molta importància els matisos, gestos, ullades, tons de veu, lluentors dels ulls i altres subtileses visuals.


Referències

- Antonio M. TORRES, “La calumnia”, ‘Cine mundial’, Espasa ed., Madrid 2006.
- VIVOLEYENDO, “La calumnia”, ‘Filmaffinity.com’, 26-V-2009.