La meva reputació (My Reputation) (1946)

Notable drama romàntic de Curtis Bernhardt (1899-1981). El guió, de Catherine Turney, adapta la novel·la “Instruct My Sorrows”, de Clare Jaynes, escrita el 1942, però no publicada fins el 1945. Se roda el 1943, en escenaris naturals (Wrightwood, CA) i en els platós de Warner Studios (Burbank, CA). Produït per Henry Blanke, se projecta per primera vegada davant un públic no restringit el 25-I-1946 (NYC). L’acció dramàtica té lloc a la localitat de Lake Forrest, propera a Xicago (IL), i a la rodalia de Lake Tahore (CA), el 1942, tot al llarg de vàries setmanes anteriors a les festes de Cap d’Any que donen pas al 1943.

L’obra desplega una història intimista que explora sense prejudicis i sense tabús la situació psicològica i emocional que afecta una vídua jove, d’uns 35 anys, mare de dos nois adolescents, i els problemes de diversa natura i distint abast, que ha d’afrontar en el difícil període d’adaptació a les noves característiques de la seva vida personal i de les seves relacions amb els fills, els amics de sempre i els familiars. Presenta, sense ànim d’exhaustivitat, una interessant relació de diverses situacions, que defineix amb concisió i eficàcia. Ho fa amb l’ajut d’uns diàlegs ben treballats i l’acompanyament d’unes imatges tan expressives com oportunes i sovint imaginatives.

Un dels principals mèrits del film ve donat per la fotografia, feta amb cura i remirament, de James Wong Howe. Capta moments i incidències puntuals que a mesura que avança el film descobreixen la importància que tenen per definir aspectes rellevants i observacions importants per a la comprensió global de la historia. Presenta, a més, un joc molt hàbil d’il·luminacions, que composa i modula amb versatilitat i perícia al servei de la profunditat del relat. Crea ambients diversos que acompanyen el desplegament de l’acció tot aportant informació i significats imprescindibles.

La banda sonora, de Max Steiner, construeix un testimoni eloqüent de la capacitat de l’autor per sintonitzar amb el sentit profund del film i amb el de les seves escenes culminants, que en aquest cas ni són poques ni poc significatives. Compon un tema principal melòdic, d’aires romàntics, que ofereix amb orquestracions diferents. Afegeix composicions tradicionals com “Silent Night, Holy Night” o “Jingle Bells” i altres temes aliens.

Resulta emocionant i commovedora la interpretació de Barbara Stanwyck, que lliura un treball sensible, convincent i de gran nivell. No en va el film és un dels preferits de l’actriu. Ben al contrari, la interpretació del galà, George Brent, queda fada i rígida, malgrat la reconeguda experiència i l’especialització de l’actor en aquest tipus de papers. Excel·leix el treball de Lucile Watson en el paper de l’antipàtica Mary Kimball.

Els temes que se tracten tenen a veure amb l’alliberament de la dona vídua i el suport a l’afirmació de la seva autonomia. Critica l’afecció de les classes altes als convencionalismes tradicionals, el culte a les aparences, la indolència i la desautorització i marginació de persones en situació de soledat i desempara. Elogia l’amor vertader, que sorgeix quan i on vol, i que s’autentica a través de la seva associació amb la capacitat de sacrifici dels amants. Amb relació amb les convencions socials proposa comportaments ferms i capaços de conciliar obligacions diverses. Rebutja el dol en el vestir i en els comportaments socials amb gràcia i bon humor.

La pel·lícula se projecta el 1944 davant un públic restringit: les tropes dels EUA mobilitzades per la IIGM. Aquest tipus de projeccions no determinen la data de sortida d’un film, ja que les convencions estableixen que aquesta té lloc quan se projecta per primera vegada davant un públic genèric i obert a tothom. L'obra és entretinguda i es veu de gust. Se recomana atendre-la amb la mirada i l’oïda i, alhora, activant el gust per la representació dramàtica, en aquest cas de l’Stanwyck.