Un lloc en el sol (1951)

Film produït i realitzat per George Stevens (1904-75), és el remake d’un anterior (“Una tragèdia humana”, Sternberg, 1931). El guió, de Michael Wilson i Harry Brown, s’inspira en la novel·la “An American Tragedy” (1925), de Theodore Dreiser, basada en fets reals (cas de Chester Gilette i Grace Brown del 1906); en l’adaptació (1927) de l’obra al teatre feta per Patrick Kearney; i en la pel·lícula de Sternberg. Se roda en escenaris naturals de Echo Lake, Lake Tahoe y Cascade Lake (CA) i en els platós de Paramount Studios (Hollywood). Nominada a 9 Oscar, en guanya 6 (director, guió, fotografia B/N, banda sonora, vestuari i muntatge) i guanya el Globus d’or a la millor pel•lícula. Produït per George Stevens i Ivan Moffat, es projecta per primera vegada en públic el 14-VIII-1951 (L.A., preestrena).

L’acció dramàtica té lloc en un tram proper a Chicago d’una nova i llampant autopista que enllaça la ciutat amb les vies que condueixen al Mitjà Oest, una localitat indeterminada del Mitjà Oest, Kansas City (Kansas) i Warsaw City i rodalies, entre març i setembre de 1950 o 1951. Georg Eastman (Clift) és un jove solitari, de família humil. Abandonà la casa paterna fa temps, després de la mort del pare. Es va criar en un sever ambient religiós, atesa la condició dels seus pares de treballadors assalariats de la Bethel Independent Mission (Kansas City). Deixa Chicago, on ha treballat com a subaltern d’un hotel, per anar al Mitjà Oest. Allà espera que el seu oncle Charles Eastman (Heyes), pròsper fabricant de vestits de bany, li doni una bona feina. És ingenu, ambiciós, dèbil de caràcter i no té qualitats de líder. És simpàtic, benplantat i amable. Se relaciona amb Alice Tripp (Winters), companya del treball, i amb Àngela Wickers (Taylor), de 18 anys, de família acabalada.

El film suma drama, història d’amor, thriller y anàlisi social. Desplega una intensa i tràgica història d’amor que focalitza l’interès en l’exploració dels aspectes psicològics dels personatges, els seus sentiments, tensions, desitjos, ambicions, frustracions i conflictes. Reclama als actors i actrius que prestin gran atenció a l’expressió corporal. Se serveix de primers plans del rostre complet per crear en l’espectador sentiments de proximitat als protagonistes i de participació en llur intimitat.

L’acció es mou entre dos móns visualment diferents. El d’Alice és obscur, humit, plujós, solitari, fred i està amenaçat per la possibilitat permanent d’una intromissió pertorbadora de la Sra. Roberts. El d’Àngela és lluminós, assolejat, ampli, tranquil, confortable i acollidor. El primer representa l’univers de la classe treballadora, explotada, pobre i oprimida, mentre el segon representa el de l’opulència, la prosperitat, el poder i el benestar. Passar d’un món a l’altre és pràcticament impossible. Qui ho intenta corre riscos elevats.

El realitzador presenta a partir de la meitat del film auguris cada vegada més clars i freqüents de la mort. En els diàlegs s’al·ludeix a ella, els clarobscurs i les ombres l’evoquen i s’afegeixen representacions explícites seves, com el quadre que reprodueix la imatge shakespeariana d’Ofèlia, morta en el llac i mig coberta per les aigües glaçades. Malgrat la intensitat del drama, el seu desplegament se presenta de manera continguda i mesurada, sense perjudicar els efectes dolorosos i desoladors. Algunes escenes del film fan part de les més commovedores que ha produït el cinema. Junt a “Arrels profundes” (1953) i “Gegant”(1956) conforma el que alguns han vingut a anomenar com la “trilogia de la família” de Stevens.

La pel•lícula parla de les diferències de classe, la discriminació social, la cerca del benestar i la felicitat, l’amistat i l’amor, la fragilitat dels somnis, la caparrudesa de la realitat, la dificultat de separar les interpretacions correctes i errònies dels fets, la hipocresia, la doble vida, etc. Associa la religió amb la ignorància, la manca de formació del jove protagonista i amb visions esbiaixades e ingènues de la realitat. Condemna la pena de mort. Les interpretacions de Clift y Winters són magnífiques. Durant el rodatge neix la robusta amistat de Clift y Taylor. Mostra amb goig la novetat visual d’un tram d’autopista.

La banda sonora, de Franz Waxman, ofereix una partitura memorable, que conté un tema extraordinari d’amor. Afegeix com a música adaptada un fragment instrumental de la cançó “Mona Lisa”, de Livingstone y Evans. La fotografia, de William C. Mellor (“Gegant”, 1956), en B/N, rea una visualitat pròpia del cinema negre clàssic, amb clarobscurs contrastats, ombres denses i enquadraments desequilibrats. Contrasten amb aquesta les llums disperses i els blancs abundants que rodegen Àngela en el seu món d’ensomni i irrealitat.

El film obté un gran èxit de públic i de crítica. Estrenat en plena histèria de la “caça de bruixes”, els noms de Michael Wilson (guionista) i Anne Revere (Hannah Eastman) s’afegeixen a les llistes negres.


Bibliografia

- Natalia VIAS, “A Place in the Sun”, ‘Miradas de cine’, núm. 66, setembre 2007.
- Barton PALMER, “Un lugar en el sol”, ‘1.001 películas que hay que ver antes de morir’, pàg. 269, Grijalbo ed., Barcelona 2006.
- Lluís BONET MOJICA, “Un lugar en el sol”, ‘La Vanguardia’, Antología crítica, pàg. 462-463, TyB ed., Madrid 2002.
- Tim DIRK, “A Place in the Sun”, www.filmsite.org.