Pinky (1949)

Cinquè llargmetratge d’Elia Kazan (1909-2003) i darrer de la seva etapa d’aprenentatge. El guió, de Philip Dunne i Dudley Nichols, adapta lliurement la novel·la “Quality” (1947), de Cid Ricketts Summer (1890-1970), natural de Misisipi. Se roda en platós de Fox Studios (Century City, L.A.) durant 9 setmanes, amb un pressupost ajustat. Es nominat a 3 Oscar (actriu principal i dues secundàries). Produït per Darryl F. Zanuck per a la Fox, es projecta per primera vegada en públic, en sessió de preestrena, el 29-IX-1949 (NYC).

L’acció dramàtica té lloc en un barriada perifèrica per a població afroamericana d’una ciutat de l’estat de Mississippi, el 1946/47, poc després de la IIGM. Patrícia “Pinky” Johnson (Crain) torna a la seva ciutat natal, després de graduar-se a l’Escola d’Infermeria de Boston (Nova Anglaterra). Fuig del seu promès, el jove metge Thomas Adams (Lundigam), al qual no ha gosat de confessar la seva condició de mulata per filla de pare negre i mare blanca. El color de la pell, els trets facials i l’estructura corporal, fan que tingui aparença caucàsica. S’instal·la a la casa de la seva àvia paterna, Daysy Johnson (Waters), que li ha pagat els estudis i per la quals sent gran afecte i admiració. Pinky, d’uns 20 anys, és insegura i influenciable i necessita sentir-se acompanyada i protegida.

El film suma drama, racisme, intolerància, crítica social i història d’amor. És una de les primeres pel·lícules interracials realitzades a Hollywood per una productora “major”. Per a alguns constitueix una continuació o prolongació temàtica (no argumental) de “La barrera invisible”, el treball anterior de Kazan, en el qual es tracta el problema del racisme contra els jueus. D’altra banda, fa part del cicle de cinema social que floreix en els anys 40. El tema d’una xicota mulata que passa per blanca és objecte de l’anàlisi de Douglas Sirk a “Imitació de la vida” (1934).

El relat explica els fets amb realisme i trets documentalistes. Els problemes se presenten amb naturalitat i s’insereixen en la vida diària de la comunitat. S’adverteix el pols vigorós i fluid de gran narrador que té Kazan. De les incidències diàries s’extreu un dramatisme convincent, que deriva del descobriment dels aspectes essencials de les coses. A partir dels fets, Kazan construeix ambients de gran força emocional. En alguns casos passa dels fets a l’emoció pura i essencial. Això passa quan la jove fuig dels xicots que han intentat forçar-la. No la segueixen, ella corre tota sola, la mouen la por i l’angoixa, que s’apoderen de la sala a través del ritme de l’acció, la successió d’imatges pertorbadores (travelades, pas per davant d'un grup de tombes antigues) i el so d’una música que altera l’ànim. Solament hi ha emocions: no hi ha perills, no hi ha perseguidors i l’espectador ho sap.

El film no s’ocupa només de racisme. Afegeix una defensa explícita a favor de l’orgull dels afroamericans, la seva autoestima, la coherència dels seus sentiments amb les seves arrels ètniques i històriques. Proposa afrontar els problemes racials i rebutja les fugides de la realitat i de els problemes que aquesta planteja. Explica sense afegir crítiques (innecessàries per òbvies) els comportaments paternalistes d’alguns personatges blancs, que pretenen ajudar els negres prescindint de tota consideració sobre els canvis imperatius de les seves condicions de vida i la modificació de la pròpia conducta en relació amb ells, ancorada en la utilització de les persones i el tracte discriminatori i abusiu amb elles.

La pel·lícula, 60 anys després de la seva estrena, conserva en bona part la capacitat d'emoció i commoció. Malgrat els canvis socials que s’han registrat en tan llarg període de temps, els problemes continuen essent els mateixos, per bé que es plantegen en alguns casos de manera més sofisticada i subtil.

La construcció dels caràcters és convincent. Se presenta una galeria de personatges, ben definits, que faciliten les explicacions. Són memorables les figures de l’àvia que fa feina a matar per ajudar a aquells que aprecia; l’home indolent i trampós, dominat per la dona; el bon jutge que es jubila; la dona jove agressiva, que no atén raons; el promès desubicat i confús; el metge lúcid que sap on està la seva obligació; la cosina egoista, cobdiciosa i desconsiderada; l’anciana capriciosa i reservada, etc. La direcció d’actors és notable i els intèrprets reflecteixen en el seu treball la bona mà de Kazan, que aconsegueix tres nominacions als Oscar per a les tres protagonistes. L’evolució dels personatges se presenta tractada amb cura i matisada, de manera especial les de Daysy, Pinky i Em. La interacció entre els personatges s’explica de manera adequada i suficient.

La banda sonora, d’Alfred Newman, ofereix una partitura breu, dividida en pocs talls, pensats i construïts per a la creació de sentiments i emocions. Destaquen els passatges del “Main Tittle”, “La fugida a casa”, “L’intent de rapte”, “La mort”, “L’atac cardíac”, etc. Afegeix com a música adaptada un fragment de l’himne gospel, d’aires fúnebres, que anuncia el judici final amb el so de la trompeta de Gabriel: “When the Saints Go Marching in”, a càrrec de l’actriu i cantant Ethel Waters. La fotografia, de Joseph MacDonald (“Pànic en els carrers”, 1950), en B/N, roda preferentment en exteriors, amb fons vegetals frondosos i exuberants, que aporten profunditat, amplitud i bellesa. Crea plans llargs, enquadraments a mitja distància i aproximacions puntuals a la cerca de primers plans esporàdics del rostre de Crain.


Bibliografia

Efrén CUEVAS, “La sociedad estadounidense bajo la mirada de Elia Kazan”, ‘Film-Historia’, V. VIII, núm. 1, pàgs. 29-49, 1998.