Senders de glòria (1957)

Tercer llargmetratge de Stanley Kubrick (1928-1999). El guió, de Kubrick, Calder Willingham i Jim Thompson, adapta lliurement la novel•la “Paths of Glory” (1935), de Humphrey Cobb (1899-1944), que s’inspira en fets esdevinguts a l’exèrcit francès durant la IGM. Se roda en escenaris reals de Munic i del Schleissheim Palace (Munic) i en els platós de Bavaria Filmstudios (Munic), amb un pressupost de 935.000 USD. És nominat a un Bafta (pel·lícula) i guanya un Silver Ribbon (director film estranger). Produït per James B. Harris, Kirk Douglas i Stanley Kubrick per a Bryna Productions i Harris-Kubrick Productions (sense acreditar), s’estrena el 25-X-1957 (Munic).

L’acció dramàtica té lloc a les trinxeres sense caserna de l’avantguarda i a les instal•lacions del Palau que ocupa l’alt comandament de l’exèrcit francès, el 1916, després de dos anys de guerra. El coronel Dax (Douglas) duu el comandament del Regiment 701 d’infanteria, destinat al front franco-alemany, en un punt indeterminat dels 750 km. sobre els que s’estén entre el Canal de la Màniga i Suïssa. El general Broulard (Menjou), de l’Estat Major francès, ordena al general Paul Mireau (MacReady) una operació impossible: assaltar el baluard inexpugnable del pujol de les Formigues, ocupat pels alemanys. Mireau considera que és una missió destinada al fracàs, però accepta realitzar-la en atenció a la promesa d’un ascens. Dax, advocat penalista de professió a la vida civil, és comprensiu, defensa els seus soldats, té principis i és idealista. Mireau és egoista, ambiciós, autoritari i cruel. Broulard és astut i corrupte.

El film suma crim, drama, guerra (IGM) i exèrcit. La realització corre a càrrec d’un jove Kubrick, de 29 anys, que rep el suport del seu soci James B. Harris; de l’experiència com a guionista de Jim Thompson ("Atracament perfecte”); de l’aprenentatge obtingut amb les seves dues pel•lícules anteriors i de l’aportació de Kirk Douglas.

Kubrick presenta l’exèrcit dividit en dos blocs. Un és el dels comandaments, que ocupen palaus luxosos, assisteixen a balls de societat i veuen en la guerra una font d’oportunitats de promoció, ascens, poder i glòria. L’altre bloc correspon als soldats, que malviuen a les trinxeres, s’enfronten sense pausa a la mort, estan sotmesos a una disciplina estricta i a un règim d’alienació i explotació implacable. Els dos universos habiten a escenaris separats, diferents i contraposats. Uns són els privilegiats i els altres fan part d’un conglomerat d’exclosos i desemparats. Diu, a més, que la barbàrie de la guerra radica, primer de tot, en la crueltat d’unes condicions de vida inhumanes i en la convivència permanent i directa amb el dolor, la fatiga, la bogeria i la mort. Això no obstant, la barbàrie de la guerra radica, sobre tot, en la separació dels sotmesos, la seva consideració de marginats, la irrellevància amb la qual és mirada la seva individualitat i el menyspreu de que és objecte reiteradament la seva dignitat.

El film denuncia la disfuncionalidad del comandament sotmès únicament a disciplina i obediència, sense referència a altres variables com la racionalitat, l’optimització de recursos, la coherència, etc. En aquestes condicions, els errors són inevitables i sempre són greus quan les seves conseqüències es compten en pèrdues de vides humanes. L’obcecació, la ineptitud, l’arbitrarietat i el caprici dels comandaments generen ordres improcedents i irreversibles. Ho diu sense embuts el general Mireau: “Si l’ordre era impossible (de complir), l’única prova que podien aportar eren els seus cadàvers amuntegats al fons de la trinxera”.

Es mostra l’exercici del comandament militar com un espai obert a les ambicions personals, intrigues, venjances, arranjaments i deslleialtats. Por això no solament es produeixen incidents lamentables contra els soldats, manejats com a carn de canó o de forca, sinó també contra els propis comandaments. Una denúncia pot ser administrada convenientment a l’espera d’un moment oportú per sotmetre, apartar o destruir un comandament oposat en la lluita de tots pel poder. Explica que en una estructura de comandament jerarquitzada i autoritària els drets humans i els drets humanitaris dels soldats tendeixen a ser violats, desatesos o menystinguts, ja que als comandaments, els preocupen més altres qüestions, com el prestigi, la fama, la glòria, el favor dels polítics, el reconeixement dels mitjans de comunicació, etc.

La cinta conté tres escenes d’homenatge. La del ball està dedicada a Max Ophüls amb motiu de la seva mort encara recent. Les finals reten homenatge a “Sense novetat en el front”, de Milestone. La cançó alemanya ret homenatge als soldats alemanys. La del tors nu de Douglas està dedicada a les seves admiradores i fans. Són escenes memorables la de l’afusellament, la sofisticada conversa dels generals en el saló del palau, la bufetada, la confusió d’una denúncia amb una sol•licitud d’ascens, la revista de la tropa, el judici, la cantina, l’escena final i altres. L’estil que fa servir Kubrick és contingut i moderat.

La banda sonora, de Gerald Fried (“Atracament perfecte”), aporta una partitura original breu, emotiva, intensa i seca, que suma redobles de tambor, percussió i ressonàncies. Afegeix com a música adaptada la Marsellesa, un vals vienès i la cançó popular alemanya “Der Treue Husar” (“The Faithful Hussar”). La fotografia, de Georg Krause, en B/N, crea una visualitat neta, d’imatges hàbils i d’estètica realista, propera al documentalisme. Construeix llargs travellings (laterals, directes i inversos), plans seqüència, combinacions de llums i ombres expressionistes i projeccions d’ombres (la dels membres del tribunal sobre els soldats).


Bibliografia

- Edmond ROCH, “Senderos de gloria”, ‘Películas clave del cine bélico’, pàgs. 199-122, Robinbook ed., Barcelona 2008.
- Bill KROHN, “Stanley Kubrick”, pàgs. 26-29, Cahiers du cinéma ediciones, Prisa Innova, Madrid 2007.
- Augusto M. TORRES, “Senderos...”, ‘Cine mundial’, pág. 815, Espasa ed., Madrid 2006- Steffan HAUBNER, “Senderos...”, ‘Cine de los 50’, Taschen ed., pàgs. 370-375, Colònia 2005.
- Manuel HIDALGO, “Senderos...”, ‘Antología crítica’, pàgs. 771-772, TyB ed., Madrid 2002.