dimarts, 20 d’abril del 2010

Diàleg de carmelites (1960)

Únic llargmetratge realitzat per Philippe Agostini (1910-2001), reputat director de fotografia, i Raymond Leopold Bruckberger. El guió, del propis Agostini i Bruckberger, adapta l’obra teatral “Le dialogue des Carmélites” (1949), de Georges Bernanos (1888-1948), inspirat lliurement en el relat breu “Die Letzte am Schaffott” (“La darrera del cadafal”) (1931), de Gertrude von Le Fort, que a la vegada s’inspira en la història de les 16 monges carmelites de Compiègne que varen ser guillotinades a la plaça del Trône-Renversé (avui, de la Nació), de París, el 17-VII-1794. Se roda en escenaris reals de Compiègne i Sanlis (Oise, Franca) i en els Studios de Boulogne (Boulogne-Billancourt). Produït per Jules Borkon per a Champs-Élysées Productions (Paris) i Titanus (Roma), s’estrena el 1-VI-1960 (Itàlia).

L’acció dramàtica té lloc a Compiègne i Paris, entre maig de 1789 (uns dos mesos abans de la presa de la Bastida) i el 17-VII-1794 (10 dies abans que fos guillotinat M. Robespierre i d’aquesta manera finalitzés en el país el “regnat del terror” imposat pels jacobins). Maria Genoveva Meunier (Doat) i Blanca La Force (Audret) són dues xicotes joves, postulants del convent de clausura de les carmelites del Monestir de l’Encarnació de Compiègne, que han estat admeses com a novícies. La primera escena del film presenta la cerimònia d’incorporació de les dues joves al noviciat i llur canvi de nom. En el convent se relacionen, sobretot, amb la priora (Renaud), Maria de l’Encarnació (Moreau), Teresa de Sant Agustí (Valli) i el capellà (Wilson). Són testimonis de les reiterades visites del Comissari del poble (Brasseur) al convent. Maria Genoveva (després, Constance) és ingènua, alegre, confiada i se sent feliç. Blanca és poruga, pateix crisis d’angoixa, tem la mort i necessita ajut, que rebutja.

El film suma drama, religió i història (Revolució Francesa). Bernanos escriu l’obra de teatre a Tunis, quan la malaltia l’enfronta amb la mort. L’escriu en forma de guió cinematogràfic, però finalment opta pels format teatral. Després de la seva mort (1948), el manuscrit íntegre es troba entre els seus papers i tot seguit (1949) és publicat pels hereus. S’inspira lliurement en la novel·la breu de Gertrude von Le Fort, a la qual afegeix un fort component tràgic, d’acord amb la seva concepció de la vida i la religió i la seva situació personal. És el seu darrer treball literari important i en ell deixa constància de les seves posicions sobre algunes qüestions que no han perdut actualitat (llibertat, tirania, manipulació dels ciutadans, ús del terror, etc.). Admirat i criticat per sectors de la dreta i de l’esquerra, amb els seus articles durant la IIGM condemna l’ocupació de França i treballa pel triomf de les llibertats. La seva concepció tràgica de la vida es reflecteix en la presència constant i propera de la mort, els crits d’agonia, la concepció de la divinitat com a amo i senyor de l’espant i la ira, etc. El personatge de Blanca La Force és del tot imaginari.

El text del guió se presenta íntegrament dialogat (d’aquí el títol que li dóna Bernanos). Fa intervencions breus, agudes i ocurrents, que donen a l’obra agilitat, fluïdesa i facilitat de comprensió. Malgrat la seriositat de l’assumpte, l’humor es fa present a través de personatges (Juana de la Divina Infància, la monja sorda), idees d’una esfereïdora ingenuïtat (descripció del Paradís com un lloc de grans processons), intervencions tragicòmiques (les burles del mim) i incidències de l’acció (cerca d’un home vestit de dona). És admirable l’economia de mitjans del film. En aquest sentit s’ha de parlar de la força expressiva dels silencis, l’ús brillant d’el·lipsis, la presència de plans fora de camp, suggerències dependents del so i del mim, etc. La interpretació dels protagonistes és continguda i estilitzada. L’estètica general és senzilla, austera, sòbria i simplificada. El duel d’actrius i de personatges entre Jeanne Moreau (32 anys) i Alida Valli (35 anys), el guanya per punts aquesta gran actriu que és Moreau.

La presència de Raymond L. Bruckberger com a codirector i coguionista respon a les funcions d’assessor religiós d’Agostini en mèrit de la seva condició de monjo dominic. Creiem que el seu treball té en els crèdits una rellevància que no mereix. La seva presència es nota en nombroses ocasions, però en totes elles es limita a detalls, com la retirada del copó i l’apagat immediat del llum d’oli. La pel·lícula ofereix detalls curiosos, com la calavera de la cel·la, la comparació del convent amb la Bastida (presó) per part del comissari, els tocs de campanes (acció de gràcies, difunts...), les queixes per consum excessiu de faves, la desfilada de l’exèrcit nacional, etc.

Els temes principals de la cinta es refereixen a la condemna de la pena de mort i de la repressió de les llibertats. Defensa la llibertat de credos religiosos i de cultes. Compon un al·legat contra el despotisme, la tirania i les dictadures de tots els signes. Condemna els prejudicis i els fanatismes revolucionaris i contra revolucionaris. Condemna els règims que fan ús del terror per imposar idees, fer callar dissidències i sotmetre els ciutadans.

La banda sonora, de Jean Françaix (“Napoleó”, Guitry, 1955), ofereix una partitura original, de cordes, metall i orquestra, que aporta aires dramàtics, religiosos i místics. Afegeix com a música adaptada el cant de la Marsellesa, el “Veni Creator”, la salve i altres. La fotografia, d’André Bac (“La guerra dels botons”, Robert, 1962), en B/N, crea una atractiva visualitat, basada en una il·luminació imaginativa, que marca contrastos, defineix espais i determina graus de profunditat. Focalitza l’atenció de l’espectador mitjançant el degradat de llums. Distribueix l’espai segons les necessitats, les intencions i el significat de l’acció.


Bibliografia

Karmafilms, “Diálogo de Carmelitas”, llibret i guió (114 pàgs.), Madrid.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada