Film del realitzador australià Stephan Elliott (Sidney, 1954), que obté en el seu moment un gran èxit. El guió, del propi Elliott, desplega un argument original. Se roda en escenaris naturals d’Austràlia (New South Wales i Northern Territory). Guanya un Oscar (vestuari) i 2 Bafta (vestuari i maquillatge/pentinats). Produït per Al Clark i Michael Hamlyn per a Polygram, s’estrena el 30-I-1994 (Espanya).
L’acció dramàtica té lloc a Austràlia durant un viatge de Sidney a Alice Springs de dues setmanes, a bord de l’autocar-caravana Priscilla, el 1993. El recorregut temporal del film és d’un mes i mig. Bernadette “Ralph” Bassenger (Stamp), Anthony “Tick”/”Mitzi” Belrose (Weaving) i Adam “Felícia” Jollygoodfellow (Pearce) formen un tern (transsexual, bisexual i homosexual) que es guanya la vida en el món de l’espectacle representant números musicals en els quals fingeixen cantar amb la veu d’intèrprets de moda (Grup Abba, Gloria Gaynor, Village People...). Accepten una oferta de treball d’un mes en el casino d’Alice Springs i es traslladen allà en un viatge d’aventura, perills, sorpreses, turisme, confidències i trobades.
El film suma comèdia, drama i musical. Construït en termes de “road movie”, observa el comportament de tres “drag queens”. Explora la seva vida interior, les relacions que s’estableixen entre elles i les reaccions que provoca la seva presència entre els habitants de les localitats de pas i davant el públic. Els tres protagonistes són presentats com a artistes lliurades a la feina. El film les mira amb respecte i naturalitat, tot evitant la caricatura i la burla. Les presenta com éssers humans, amb sentiments, il•lusions, afanys, frustracions i esperances. Són persones corrents, ciutadans comuns, individus ordinaris, que senten, pateixen, es diverteixen, gaudeixen i treballen, com tothom. No són malalts, no són folls, no són discapacitats, ni malfactors, ni éssers antisocials. Expressen la seva sexualitat d’acord amb les pautes pròpies de la seva orientació natural, com tots. Les actituds masclistes, intolerants, enemigues de la diferència i homòfobes no tenen fonament, ni sentit, ni raó.
La cinta és rica en humor, ocurrències, extravagàncies, espectacularitat i colorisme. No li manquen tocs de malenconia. És divertida, festiva, graciosa, alegre i commovedora. Més enllà del vestuari i dels números musicals, el film s’acosta a las persones, les seves motivacions (distintes en cada cas, però determinants sempre), el seu passat (3 flashbacks), les seves penes (la mort recent de la parella de Bernadette), els seus temors, desigs i lluita diària per a sortir endavant i sobreviure. Les interpretacions de Terence Stamp, Hugo Weaving i Guy Pearce són convincents. Són encertades les de Bill Hunter (Bob), Sarah Chadwick (Marion Barber, antiga esposa i amiga per a sempre) i Julia Cortez (Cintia). El vestuari, divers i imaginatiu, guanya un Oscar per als seus creadors, Lizzie Gordon i Tim Chapell.
La definició de caràcters està ben construïda. Bernadette és elegant, experimentada, imita Lauren Bacall i pren hormones cada dia. És comprensiva, li agrada ajudar i sap defensar-se quan és necessari. Mitzi és sensible i fràgil, li agrada el ball, la música i l’espectacle, és insegura i responsable. Adam “Felícia”, el més jove dels tres, aspira només a passar-ho bé, té una llengua ràpida i viperina, i li agrada cridar l’atenció. És obertament homosexual i el seu gran somni és passejar vestit de “drag queen” pel King Canyon. Bob, afable i de bon cor, es guanya la vida com a mecànic. Marion, la directora del casino, és intel•ligent, hàbil, comprensiva, maternal i bisexual. Necessita unes vacances després de 8 anys de treball ininterromput (2 de matrimoni i 6 de divorci amb un fill al seu càrrec).
El film exalta l’amistat, la companyonia, l’alegria, l’aventura, el ball, la música i el music-hall, la festa, la tolerància, la natura, etc. Condemna la intransigència, la intolerància, el masclisme, la homofòbia, els maltractaments, la ignorància sorda i la caparrudesa. Reivindica el món dels aborígens i la seva cultura senzilla, festiva, oberta i tolerant. Mostra el temor a l’envelliment i a la pèrdua de la bellesa física. Són escenes destacades la de Felícia a peu dret sobre el sostre de l’autocar amb un gran mocador platejat desplegat al vent (a la manera de la deessa d’un quadre romàntic), el de Felícia desplegant des del sostre de l’autocar un gran vestit de fantasia vermell, la trobada i la festa amb els aborígens, la resposta de Bernadette a les provocacions d’un líder local intolerant i el maltractador, el sorollós comiat que reben a l’hora de deixar Sidney, etc.
La banda sonora, de Guy Gross (“Els impostors”, Elliott, 1993), ofereix 19 cançons. Destaquen les d’Abba (“Mamma mia”, “Fernando”), Charlene (“I’ve Never Been To Me”), Gloria Gaynor (“I Will Survive”), Ella Fitzgerald (“A Fine Romance”), Vanessa Williams (“Save the Best for Last”) i Alice Bridges (“I Love the Nightlife”). Inclou cançons a càrrec de Guy Pearce (“A Dessert Holiday” i “This Old Man”) i Hugo Weaving (“My Darling Clementine”). Afegeix dos talls de “La Traviata” (Verdi). La fotografia, de Brian J. Breheny (“El gran colp”, Roberts, 2002), en color i pantalla panoràmica, crea imatges ben contrastades i de cromatisme vibrant. Ofereix paisatges immensos i inhòspits, gairebé surrealistes (el desert roig). Subratlla l’humor i la ironia visual.
Bibliografia
- WIKIPEDIA, “Las aventuras de Priscilla, reina del desierto”, wikipedia.org, febrer 2010.
- Steven Jay SCHNEIDER, “Las aventuras de Priscilla, reina del desierto”, ‘1.001 películas...’, pàg. 832, Grijalbo, Barcelona 2006
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada