In the Mood for Love (Desitjant estimar) (2000)

In the Mood for Love (Desitjant estimar) (2000)

Setè llargmetratge del realitzador xinès Wong Kar-wai (Shanghai, 1958). El guió, no escrit, és original del propi realitzador. Se roda en escenaris reals de Thailandia, Xina (Macao) i Cambodia (temple budista d’Angkor) i en estudi. Obté el premio al millor actor (Leung) en el Festival de Cannes, el César a la millor pel•lícula i altres premis. Produït per Wong Kar-wai per a Block2 Pictures, Jet Tone Production i Paradis Films, es projecta per primera vegada en públic el 20-V-2000 (Festival de Cannes).

L’acció dramàtica té lloc a Hong Kong, Singapur i Cambodia, el 1962, 1963 i 1966. Chu Mo-wan (Leung), cap de redacció d’un diari local d’Hong Kong, lloga un estudi-vivenda d’una habitació en un bloc ocupat per veïns de Shanghai, deteriorat pel pas del temps i l’ús. El mateix dia lloga l’estudi-vivenda del costat Su Li-zhen (Cheung), secretaria d’una companyia naviliera. Ambdós són casats, però per raons de feina (viatges, horaris incompatibles...) les seves parelles són absents amb freqüència. Chu i Su, convertits en veïns, es saluden i entaulen conversa sovint. Ella és atractiva, ben plantada, malenconiosa, un xic enigmàtica i molt elegant. Li agrada dedicar temps, diners i atenció a la cura del seu aspecte personal. Vesteix amb distinció, discreció i bon gust, i destil•la un potent erotisme. És rigorosa i eficaç en la feina i en l’organització de la seva vida personal. Ell, d’esguard penetrant i trist, vesteix de manera impecable, li agrada canviar de vestit i corbata amb freqüència. S’evadeix escrivint relats d’arts marcials i se sent fortament atret per ella. Els dos estan sols i necessiten amor, comprensió, atencions i companyia.

El film suma drama i història d’amor. Desplega una història d’amistat, amor, desencontres i records, plena de melangia, emocions contingudes, sentiments profunds, sensualitat i sinceritat. La narració, senzilla i estilitzada, se presenta lliure d’elements superflus. Tenen gran importància els petits gests, la rosada silenciosa de les mans, les mirades furtives, els llargs silencis, un sospir, un lleu panteix, una inhalació profunda d’aire, el rictus d’una galta. L’espectador és convidat a observar a la parella a través d’una càmera indiscreta que espia la intimitat dels personatges i els secrets del seu cor, tractant de descobrir el que succeeix en el seu món interior. En aquest respecte, para atenció a les seves mirades fugaces, gests perduts, reaccions de descuit, distraccions momentànies. D’aquí que la càmera se situï en llocs tan singulars i infreqüents, com sota d’un llit o d’una taula, darrere d’unes cortinetes, a l’altra banda d’una balustrada de barrots, al costat d’uns vidres entelats o dins d’una dens núvol del fum d’una cigarreta de Chu.

L’espectador veu els personatges i els objectes que els rodegen amb dificultat, fragmentacions, talls, obstacles visuals intermedis, etc. La manera de veure que ofereix la càmera evoca la difuminació del record, les llacunes de la memòria, l’oblit gradual de les coses del passat. El relat sembla reproduir el 2000 records de joventut, d’esdeveniments de 40 anys enrere, de forts sentiments esvaïts. El ritme parsimoniós, les imatges a càmera lenta i els fotogrames congelats, suggereixen els mecanismes propis de la memòria posada a recordar un passat llunyà, perdut parcialment en l’oblit a causa de la feblesa de la memòria i el pas del temps, aquest valor preuat que avança de manera imparable i inexorable, com recorden els nombrosos rellotges que guaiten a la pantalla.

Wong juga amb el temps, fon en seqüències úniques talls d’escenes diferents, privades de referències temporals. Els canvis de vestit de Su delaten la varietat de temps i circumstàncies. La repetició d’escenes iguals o molt similars corroboren el que hem dit, cosa per la qual es pot afirmar que el film és deutor de Godard i d’Alain Resnais, de qui cita vers el final “L’any passat a Marienbad” (1961). Així mateix és deutor de “Breu encontre” (1945), de David Lean, la història del qual evoca amb devoció i admiració.

Focalitza l’atenció en l’exploració del món interior dels protagonistes: sentiments, querències, principis, desitjos, afanys, temors, etc. Ens diu que aquest món és estret, íntim i fràgil, com ho són els habitacles de les seves vivendes, dels seus llocs de feina, dels carrers que recorren, sempre tancats entre façanes properes i imponents.

Els temes principals de la pel•lícula són l’amor, la recuperació de la memòria, el pas del temps, la fidelitat conjugal, la renúncia, el desamor, el desencís, la soledat, l’amistat, el caràcter efímer de les coses humanes, la futilitat de l’esforç, la bellesa del món, l’envelliment, la mort, etc.

La banda sonora, de Michael Galasso (“Chungking Express”, 1994), ofereix una partitura prominent i de gran lirisme, de 20 talls. Entre aquests sobresurten “Angkor Wat Theme Finale”, “Cassanova’s Flaute”, “Li-zhen’s Dialogue” i altres. Com a música adaptada afegeix diversos temes romàntics de moda en los anys 60, a càrrec de Nat King Cole, com “Aquellos ojos verdes”, “Quizás, quizás, quizás” i “Te quiero, dijiste”. Afegeix un tema seductor i emotiu, el “Yumeji’s Theme”, de Shigeru Umebayashi. La fotografia, de Christopher Doyle (“Hero”, Zhang Yimou, 2002), transpira perfeccionisme, senzillesa, elegància i bellesa.


Bibliografia

- Adolfo BELLIDO LÓPEZ, “Deseando amar”, encadenados.org.
- Joshua KLEIN, “Deseando amar”, ‘1.001 películas que hay...’, pàg. 905, Grijalbo ed., Barcelona 2006 (6ena edició).