dimarts, 20 d’abril del 2010

La batalla d'Alger (1966)

Film de culte de Gillo Pontecorvo (1919-2006), és la seva obra més coneguda i acreditada. El guió, de Franco Solinas i G. Pontecorvo, s’inspira en “Souvenirs de la bataille d’Alger” (1962), de Yacef Saadi (Alger, 1928), comandant militar del FLN en la zona autònoma d’Alger durant la guerra. Es roda íntegrament en escenaris reals d’Alger, amb actors no professionals, llevat de Jean Martin en el paper de coronel Mathieu. Nominat a 3 Oscar (director, guió i pel•lícula estrangera), guanya 3 Silver Ribbon (director, fotografia i productor) i dos premis de Venècia (Lleó d’or i Fipresci). Produït per Yacef Saadi i Antonio Musu per a Igor Film (Roma) i Casbah Film (Argèlia), s’estrena el 8-IX-1966 (Itàlia).

L’acció dramàtica té lloc a Alger entre novembre de 1954 i desembre de 1960. Alí La Pointe (Haggiag) és un xicot argelí, analfabet i rude, que coneix els reformatoris i la presó per furts, petites estafes i escàndol públic (bregues escandaloses). Després d’haver vist des de la finestra de la cel•la de la presó l’execució en la guillotina d’un patriota argelí, se fuga de la presó i s’allista en el FLN, organització armada clandestina d’alliberament del país. Gradualment escala posicions dins de l’organització. Se relaciona amb el comandant El-hadi Jafar (Saadi), el petit Omar (Kassen) i altres activistes com Halima (Kader) i el seu marit Mamouth.

El film suma drama, guerra, història, colonialisme i fals documental. Narrat en flashback, fa ús d’un estil realista, proper al neorealisme de Rossellini, que en gran mesura pren de la pel•lícula “Paisà” (Rossellini, 1946). Elabora descripcions minucioses i detallades dels fets. Abunden les preses de càmera a l’espatlla, les filmacions amb teleobjectiu, les anàlisis visuals a càmera aturada, el ritme intens, les aproximacions als llocs en els quals s'han produït atemptats, la descripció del silenci que es fa immediatament després, la desorientació dels supervivents, l’abundància de badocs que volen veure les imatges de la tragèdia, etc. Relata els fets a la manera d’un telediari o d'un documental televisiu.

La narració exemplifica els fets mitjançant escenes construïdes amb imaginació i sentit dramàtic. Destaca la seqüència de les tres dones joves argelines (Djamila, Zohra i Hassiba), vestides a l’europea, que se proposen burlar separadament els controls de l’exèrcit, els nins que fan caure un captaire a les escales, l’ancià esglaiat que és detingut pels crits que contra ell es fan des d’uns balcons, la voladura nocturna d’una casa habitada, la fúria del públic amb un petit venedor de llepolies i altres.

La suma d’aquestes escenes fa un retrat esgarrifós i pertorbador de la violència que engendra violència contra nins, captaires, marginats, desemparats e innocents. No se mostren les tortures directament, llevat d’unes imatges breus i ràpides: solament se mostren les conseqüències i seqüeles de la tortura. L’espectador substitueix allò que no ha vist en imatges amb la imaginació.

Adopta una posició prou equilibrada: evita els biaixos extrems, reconeix els mèrits de l’enemic i atorga a ambdós bàndols un tracte crític i dur. El coronel Mathieu és presentat com una persona intel•ligent i culta, com un militar experimentat i com un líder carismàtic. La seva figura s’inspira en la del general Jacques Massu (1908-2002), cap en la realitat de la 10ena Divisió de paracaigudistes, que va a Argèlia per afrontar la onada d’atemptats contra militars i civils, i derrotar el terrorisme. El film, bàsicament, descriu i explica els fets, però no els justifica.

L’atenció als detalls enriqueix la narració amb referències tan singulars com l’allisament dels cabells (per evitar ser identificada com argelina) amb un cotó mullat amb aigua, la referència a Dien Bien Phu (darrera i definitiva derrota de França la primera Guerra d’ Indo-xina), la boda laica de Halima i Mamouth, la cita de Jean Paul Sartre, la pipa d’opi, el Martini, el cucurutxo de gelat del nin, els fugitius disfressats de dona, etc.

Filmada 4 anys després de la guerra, conserva la seva força i la seva capacitat de retenir l’atenció de l’espectador. És una de les primeres produccions d’un gènere nou en el cinema, suma de drama i documental. Condemna la violència, la tortura, la guerra i el terrorisme. Denuncia l’imperialisme, l’ocupació militar i el colonialisme. Mostra la força de la insurrecció popular pacífica. Aposta per la independència dels pobles que un día trist perderen la llibertat i la sobirania. La batalla d’Alger es perllongà durant gairebé dos anys (1957-1959), la guerra d’Argèlia (1954-1962) començà molt abans i acabà després.

La banda sonora, de G. Pontecorvo i Ennio Morricone, ofereix una partitura que combina melodies reiteratives, cants exòtics, cors d’udols, talls rítmics i passatges descriptius. En el seu conjunt és una banda que dóna suport i es fon amb la narració visual. La fotografia, de Marcello Gatti (“Anònim venecià”, Salerno, 1970), en un realista i cru B/N, fa jocs de primers plans psicològics i emotius, que eleven els nivells de tensió i commoció de l’espectador. Juxtaposa primers plans de persones fràgils i la preparació simultània d’atemptats.


Bibliografia

- Edmond ROCH, “La batalla de Alger”, ‘Películas clave del cine bélico’, pàgs. 149-150, Robinbook ed., Barcelona 2008.
- Ángela ERRIGO, “La batalla de Alger”, ‘1.001 películas que hay que ver...”, pàg. 446, Grijalbo ed., Barcelona 2006 (5ena edició).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada