divendres, 25 de juny del 2010

El gabinet del doctor Caligari (Das Kabinett des Dr. Caligari) (1920)

Primer llargmetratge expressionista, realitzat per Robert Wiene (1873-1938). El guió, de l’austríac Carl Mayer i del xec Hans Janowitz, s’inspira en fets reals succeïts a Hamburg i recull algunes idees de Fritz Lang, al qual se li ofereix la direcció, però la declina pels seus compromisos anteriors amb “Les aranyes (part 1 i 2)”. Se roda en un estudi instal·lat a Lixie-Atelier (Weissensee, Berlin) entre desembre de 1919 i gener de 1920, amb un pressupost estimat de 20.000 DM. Produït per Erich Pommer i Rudolf Meinert per a Decla-Bioscop, se projecta per primera vegada en públic, en sessió de preestrena, el 26-II-1920 (sala Marmorhaus, Berlin).

L’acció dramàtica té lloc en un petit poble de muntanya del nord-est d’Alemanya dit Holstenwall. El present narratiu del film (1920) és diferent del present del relat (anterior, però indeterminat). La narració se desplega en un llarg flashback que conté un altre flashback. El jove Francis (Fehér), assegut en el banc d’un jardí protegit per una tàpia elevada, conta al company o amic que l’acompanya uns fets extraordinaris dels quals va ser testimoni directe. El Dr. Caligari (Krauss), un savi afeccionat a l’estudi de fenòmens d’alteració de la ment, especialitzat en somnambulisme, mostra en el seu gabinet de la fira d’Holstenwall un somnàmbul, Césare (Veidt), de 23 anys, que porta tota la vida en estat catatònic i que pot donar resposta a preguntes sobre el que succeirà en el futur sobre temes relacionats amb la vida i la mort. Alhora se produeixen a la localitat diversos assassinats terribles i altres accions criminals.

El film suma drama, terror, horror, suspens, thriller i cinema mut. Dividit en sis actes, és una obra avantguardista del moment, considerada pels especialistes com la primera cinta expressionista de la història. Reuneix tots els elements propis del cinema expressionista: escenaris amenaçadors, interpretacions exagerades, decorats fortament estilitzats, objectes deformats, portes i finestres irregulars, forts contrastos de llum i ombres, maquillatge fúnebre, il·luminació tenebrosa, imatges distorsionades, enquadraments inclinats, efectes teatrals que exageren o deformen la realitat, etc. Incorpora, també, els elements argumentals propis del cinema expressionista: atmosfera claustrofòbica, exploració del vessant obscur de la persona humana, referències a la mort, la violència, la bogeria i la maldat, ambigüitats, situacions d’angoixa, etc. L’estil narratiu clar i naturalista del cinema tradicional es fa aquí obscur, confús, desordenat i caòtic.

L’expressionisme és un corrent artístic que abasta la literatura, la pintura, l’escultura, la música y, també, el cinema. Neix a Alemanya després de la IGM, durant la República de Weimar (1919-33), que obre un període breu però intens de llibertat creativa i de palpitant creació artística, que finalitza (1933) amb l’ascens al poder del nazisme. No hi ha acord sobre el significat profund del film. Per a uns és una al·legoria de la debilitat i incapacitat de la República de Weimar per governar el país i resoldre els seus problemes d’atur, inflació i ordre públic. Per a uns altres és una denúncia de la situació d’angoixa i frustració d’Alemanya després de la seva derrota a la IGM i la humiliació que suposa per a ella el Tractat de Versalles (1919). Per a uns tercers el film és una exaltació del poder i l’autoritat, per bé que altres consideren el contrari. Alguns hi veuen una denúncia del desànim de la joventut alemanya, obligada per les circumstàncies a la inacció, la somnolència i la desesperança. Uns quants consideren que no té significats situats més enllà del sentit directe del text i del relat.

En poc temps, l’obra esdevé símbol i estendard de l’expressionisme, el nou moviment estètic alemany. De les tres tendències que fan part del moviment i les seves derivacions (expressionisme abstracte, expressionisme surrealista i expressionisme realista), el film s’ajusta als paràmetres de l’expressionisme surrealista, del qual és un exemple eloqüent i emblemàtic. Influeix poderosament en treballs que se fan als EUA poc després (“Dràcula”, Browning, 1931, i “El doctor Frankenstein”, Whale, 1931). Influeix decisivament sobre el cinema negre clàssic, les pel·lícules de terror de la Hammer, una llarga sèrie d’obres amb monstres i en el cinema contemporani de Tim Burton (“Eduard Mans-estisores”, 1990), Terry Gillian, David Lynch i altres.

Restaurat el 1996, incorpora actualment una banda sonora que pren alguns passatges de la partitura inicial, extraviada en gran part, i crea una composició de cordes adequada i gratificant. La fotografia, de Willy Rameister, en B/N, presenta alguns passatges tenyits de blau, sèpia o verd blavós. Se basa en una decoració imaginativa dels artistes pintors Hermann Warm, Walter Reimann i Walter Röhrig i en una esplèndida il·luminació tenebrosa del propi Rameister. Crea un univers delirant, malsà, embogit i angoixós, de magnífica factura. La càmera se situa davant l’escenari i es manté habitualment immòbil, mentre se mouen els actors i alguns objectes com els cavallets de la fira.


Referències

- Petra LANGE-BERNDT, “El gabinete del Dr. Caligari”, ‘Cine de els 20’, pág. 70-77, Taschen ed., Colònia/Barcelona 2007.
- Claude BEYLIE, “El gabinete del Dr. Caligari”, ‘Películas clave de la historia del cine’, Editorial Robinbook, Barcelona 2006.