Mort a Venècia (1971)

Segon film de la “trilogia alemanya” de Luchino Visconti (1906-76). És una de les obres de més anomenada de l’autor, per bé que no és la millor de totes. El guió, de Visconti i Nicola Badalucco, adapta lliurement la novel•la “Der Tod in Venedig” (1912), de l’escriptor alemany Thomas Mann (1875-1955), inspirada en la vida del compositor Gustav Mahler (1860-1911). Se roda en escenaris naturals de Venècia (Plaça Sant Marc, Teatre La Fenice, Lido...), a Bolzano i els Dolomites i en els platós de Cinecittà Studios (Cinecittà, Roma). Nominat a un Oscar (vestuari), obté 4 premis Bafta i el premi especial del 25è aniversari del Festival de Cannes. Produït per Luchino Visconti per a Alfa Cinematografica, s’estrena l’1-III-1971 (RU).

L’acció té lloc a Venècia, durant uns quants dies de l’estiu de 1911. El compositor alemany, resident a Munic, Gustav von Aschenbach (Bogarde) s’hostatja a l’Hotel des Bains, del Lido de Venècia, amb el propòsit de descansar, recuperar-se d’una crisis cardíaca i refer els ànims després del fracàs del seu darrer concert, rebut amb protestes pel públic. Arriba sol, extenuat i deprimit per sentiments de frustració deguts a la pèrdua de la felicitat familiar, records de la filla petita traspassada i el rebuig de les seves darreres composicions d’avantguarda. Tot al llarg de la cinta només parla, escassament i esporàdica, amb el gerent de l’hotel (Valli), el cap de recepció, un cantant del carrer, un gondoler il•legal, el caixer d’un banc i el barber (Fabrizi). Resta fascinat de la bellesa ambigua de Tadzio (Andrésen), un adolescent polonès, d’uns 13 anys, que s’allotja en el mateix hotel amb sa mare (Mangano), les seves tres germanes i una institutriu. Amb el xicot intercanvia mirades, però mai no tenen una conversa.

El film suma drama, drama psicològic, malaltia, vellesa, fantasia i homosexualitat. El protagonista pateix en el seu interior una lluita oberta entre allò que li dicta la raó (juntament amb el costum de tota la vida) i els impulsos que rep dels seus apetits i desigs. Decideix no cedir i tornar de manera immediata a Munic, però uns imprevistos li ho impedeixen. A partir d’aquest moment el film aborda una pausada reflexió sobre els conceptes d’art, bellesa i vida. Ho fa per mitjà d’uns diàlegs interiors que el realitzador explica amb l’ajut de flashbacks.

L’ambient que envolta el relat presenta un enrariment progressiu de la mà de la presència cada vegada més propera i determinant de la mort. D’ella parlen el rellotge de sorra, l’indigent que es desploma en el carrer, les imatges d’una Venècia envellida pel pas del temps, l’erosió i l’humitat, la desinfecció dels carrers, l’avanç silenciós d’una epidèmia, etc. En aquest marc, malenconiós, trist i tràgic, la pel•lícula centra l’atenció en vàries qüestions capitals.

Estableix que l’art és una construcció humana, fruit de la intel•ligència, la passió i les habilitats; que la bellesa es troba situada més enllà i per sobre de la natura; que la perfecció, el perfeccionisme, el detallisme, l’integritat moral, etc., no tenen relació amb la bellesa. Sobretot vol comunicar que Gustav, el músic, el mestre, el compositor, l’artista, ha dedicat tota la vida al cultiu dels valors estètics. Al final del camí alteren la seva pau interior nombrosos dubtes i abundants incerteses. Malgrat tot segueix ocupat en la recerca de la bellesa.

Ret homenatge a la vellesa, la decrepitud, l’ancianitat, el temps fugisser, la brevetat natural de la vida. Ni l’edat avançada, ni la malaltia, impedeixen a l’ésser humà el gaudi del plaer estètic, l’experiència més excelsa. És una experiència de plenitud que dóna sentit i suport a la vida. Solament han gaudit plenàriament de la vida aquells que han incorporat a la seva experiència l’emoció estètica i han fet d’aquesta la raó de la pròpia existència.

Es parla de la dualitat de la vida i de la lluita que s’estableix sovint, o inevitablement, entre la raó i la passió, la moral i el desig, l’art i la vulgaritat, la bellesa i la mediocritat, els valors i l’egoisme. L’opció per l’art, la bellesa i l’experiència estètica, és la més rica i satisfactòria. És superior en relació a les altres, l’única que ennobleix i engrandeix l’esperit, la que eleva l’ésser humà per sobre de les coses temporals i transitòries per dur-lo a vivències superiors.

Els diàlegs són escassos i breus. El discurs narratiu es desplega amb la ment i mitjançant evocacions del passat a través de set flashbacks. L’absència d’un narrador se supleix amb la invitació a activar la capacitat de percepció del que se suggereix amb gestos senzills, expressions corporals contingudes, sobreentesos i detalls al•legòrics o simbòlics. Ens parla de la proximitat del final del protagonista, de la conclusió d’una època, de l’extinció d’una classe social (l’aristocràcia) i de l’alba d’un temps nou, turbulent i incert. La interpretació de Dirk Bogarde (1921-99) és considerada per molts la millor de la seva carrera. Silvana Mangano encarna la serena plenitud de la bellesa humana.

La banda sonora suma talls de la 3a i 5ena simfonies de Mahler, de manera especial de l’“adagietto” de la 5ena simfonia, que fa funcions de leitmotiv. Afegeix fragments de l’opereta “La viuda alegre”, de Franz Lehar, d’una cançó popular napolitana (“La risata”), de “Cançó de bressol” de Mussorgsky i de la composició per a piano “Per a Elisa”, de Beethoven. La fotografia, de Pasquale de Santis (“La caiguda dels déus”, 1969), en color (technicolor) i pantalla panoràmica, se serveix d’una càmera tranquil•la, de suaus moviments i nombrosos “zooms” d’aproximació, segons la moda del moment. Crea imatges sumptuoses, de gran bellesa plàstica.


Bibliografia

- Alexander ZÁRATE, “La trilogía alemana de Visconti”, ‘Dirigido por’, núm 393, pàg. 50-55, octubre 2009.
- Richard GERVAIS, “Mort à Venise”, ‘Calendrierculturel.com’, maig 2006.
- Daniel G. ROJO, “Muerte en Venecia”, ‘Miradas de cine’, núm 41, agosto 2005.
- Ángel RIEGO CUE, “Cine y música: Luchino Visconti”, ‘Filomusica’, núm. 18, julio 2001.