dilluns, 19 d’abril del 2010

Suau és la nit (1962)

Darrer film del veterà realitzador Heny King (1888-1982). El guió, d’Ivan Moffat, adapta amb fidelitat la novel·la parcialment autobiogràfica “Tender is the Night”, de Francis Scott Fitzgerald (1896-1940), publicada en 4 lliuraments per la revista mensual novaiorquesa “Scribner’s Magazine” (gener-abril 1934). Se roda en escenaris naturals de Malibú (CA), Zuric (Suïssa) i Paris i en els platós de Fox Studios (Century City, CA). És nominat a un Oscar (cançó original) i guanya per a Jason Robards un NBR Award. Produït per Henry T. Weinstein per a la Fox, s’estrena el 19-I-1962 (NYC).

L’acció dramàtica té lloc el 1928/29, abans del crac de la Borsa de Nova York (29-X-1929) i de l’inici de la Gran Depressió, en la Costa Blava (França), Zuric i Paris. Richard “Dick” Dive (Robards) és un metge psiquiatra nord-americà que treballa en una prestigiosa clínica mental suïssa. Allà coneix Nicole Warren (Jones), una jove americana de posició acomodada, amb problemes psiquiàtrics derivats d’una problemàtica infantil d’abusos. Elizabeth “Baby” Warren (Fontaine) és la seva germana major i la seva tutora. Dick és idealista i poc pràctic. Nicole és ben plantada, conscient de la seva situació i desitja curar-se. Baby es frívola i avariciosa.

El film suma drama, història d’amor, època (anys 20), malaltia (esquizofrènia) i alcoholisme. A la seva darrera pel·lícula, King demostra una vegada més ser un artesà correcte i experimentat. Construeix una obra equilibrada, exempta d’ampul·lositat, realista i mesurada, que respira autenticitat i verisme. Com és freqüent en la seva filmografia, la cinta reflecteix la seva preocupació per les malalties mentals, les addicions, els personatges auto destructius, les relaciones problemàtiques de pares i fills, les diferències conjugals, els fills de l’anomenada generació perduda (nats en la última dècada del XIX, destinats a suportar la major part del pes i sacrificis de la IGM), etc. No li interessen els episodis, els fets aïllats i les causes transitòries. El seu interès se centra en problemàtiques duradores, que reclamen anàlisis ajustats, consistents i profunds. És per això que se preocupa tant del fons com de la forma, de l’exploració de les causes com de l’estil. La narració avança a un ritme pausat i parsimoniós, posat al servei de la contemplació, l’observació i l’anàlisi.

Els personatges arrosseguen frustracions, temors, pors i angoixes, que reflecteixen una exposició llarga als problemes que els afecten. És aquesta una obra de personatges, que focalitzen l’atenció del film i són el centre de la narració. Els personatges femenins són tractats amb especial tendresa i respecte. El paisatge esdevé el marc en el qual se mouen els protagonistes i el món en el qual troben empara i suport. Per a King, la natura és amable, acollidora i esplèndida. Fa funcions d’atenuant de la duresa del drama, d’ajut per afrontar-lo i de proveïdora de mitjans de superació i solució.

A l’obra, la música té una importància singular per tal com li correspon en gran part la tasca de recrear l’esperit d’una època (els alegres anys 20), la moda del jazz i la passió per ell. El vestuari llueix models d’època dissenyats amb elegància i sense exageracions. Es fa ús d’un humor irònic i ocurrent, que ocasionalment frega el surrealisme.

Els principals temes que es tracten són la lluita per la felicitat; la possibilitat d’assolir-la, malgrat les dificultats que la rodegen; les seqüeles doloroses dels abusos de menors; i el fracàs que sol acompanyar l’idealisme.

Són escenes per al record, el ball a la sala de festes, la reunió social a la terrassa de la casa de Nicole en la Costa Blava, la passejada pels carrers del centre de Zuric, la visita de Dick al doctor Dohmler (Lukas) malalt, la conversa de Dick i el doctor Franz Gregorovious (Meisner), l’entrevista amb el Sr. Pardo (Napier), i altres.

La banda sonora, de Bernard Herrmann, col·laborador durant anys d’Hitchcock, crea un clima jazzístic, alegre, despreocupat i vibrant, que evoca els ideals d’evasió, diversió i lleure que caracteritzen els anys d’entreguerres. La partitura, de 17 talls, recull temes tan emotius com “Honeymoon”, “Walk”, “The New Year”, “The Beach”, etc. Incorpora la cançó “Tender in the Night”, creada per Sammy Fain (música) i Paul Francis Webster (lletra). La fotografia, de Leon Shamroy (“Cleopatra”, Mankiewicz, 1963), en color, composa un relat visual realista, exempt d’artificis, que gaudeix mostrant l’esplendor dels boscos suïssos, la bellesa entranyable de Zuric i la sensualitat de la vida ociosa a la Costa Blava.


Bibliografia

- Quim CASAS, “Francis Scott Fitzgerald: films hermosos, films malditos”, ‘Dirigido por’, núm. 386, pàg. 38-43, febrer 2009.
- Antonio José NAVARRO, “Henry King, el artista discreto”, ‘Dirigido por’, núm. 373 i núm. 374, desembre 2007 i gener 2008.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada