Els contrabandistes de Moonfleet (1955)

Segon llargmetratge que Fritz Lang (“Fúria”, 1936) realitza per a la MGM. El guió, de Margaret Fitts i Jan Lustig, s’inspira en la novel·la “Moonfleet” (1898), del britànic John Meade Falkner (1858-1932), que alhora s’inspira en “L’illa del tresor” (1883), de Robert L. Stevenson. Se roda entre el 17/VIII i el 12/X de 1954, en platós de MGM Studios (Culver City, CA) i en uns pocs escenaris naturals de la costa de Califòrnia, amb un pressupost d’obra menor. Produït per John Houseman (“Carta d’una desconeguda”, Ophüls, 1948) per a la MGM, s’estrena el 24-VI-1955 EEUU).

L’acció dramàtica té lloc en Moonfleet (petit port de la costa anglesa de Dorset) i rodalies, a partir d’octubre de 1787. El petit John Mohune (Whitely), d’uns 8 anys, després de la mort de la mare resta sol en el món i se trasllada a peu a Moonfleet amb una carta de presentació adreçada per la mare a Jeremy Fox (Granger), administrador dels béns de la família Mohune i contrabandista. Fox és astut, vanitós, autoritari i donat a la traïció quan li convé. De vida llicenciosa, és afeccionat a les aventures, té bon cor i continua enamorat d’Olivia, una antiga amant que no ha pogut oblidar. Duu clavada a l’ànima una espina dolorosa a causa del fet d’haver estat rebutjada per llur família la proposta de matrimoni que va fer a Olivia, mare del petit Mohune. El noi és innocent, inexpert, sent gran admiració per Fox, és tafaner i està interessat en tot allò que passa al seu voltant.

El film suma aventures, drama, misteri, contrabandistes i cinema d’època (Anglaterra del s. XVIII). Té escàs èxit als EEUU i se distribueix tard i malament a Europa. A Espanya no s’estrena en el circuit comercial. Passats els anys, s’emet per la segona cadena de TVE com “Els aventurers de la nit” i s’incorpora amb èxit al circuit del cinema d’art i assaig. És el primer treball de Lang en cinemascope, sistema per el qual no sent cap simpatia. Realitza la seva feina amb interès i dedicació, malgrat tractar-se d’un treall d’encàrrec. Crea una obra obscura, trista, misteriosa, malenconiosa i opressiva, de singular bellesa. Els fets d’aventura destil•len vigor i una seductora vitalitat. Capta i reté l’atenció de l’espectador i és entretinguda.

És admirable l’economia de mitjans que usa Lang. Les seves el•lipsis narratives estan dissenyades i tallades amb mestria. Se serveix de sobreentesos i supòsits, que resten oberts a la lliure interpretació de l’espectador. Admira la sobrietat i l’austeritat com a mitjans al serveix d’un discurs exempt de guarniments, rissos i derivacions moralistes. Sota la senzillesa de la seva aparença, el film oculta un ric, complex i profund món interior, que convida a la reflexió.

La pel·lícula explora amb tendresa les relacions d’un noi i un adult amb punts de vista diferents; una experiència d’amistat, fascinació i aprenentatge; el pes del passat; el descobriment de la vida, la maduració d’un xicot i la seva presa de consciència; la lluita entre la innocència i les tenebres; la força del destí i la fatalitat; els límits, possibilitats i singularitats del gènere d’aventures. Davant la mirada ingènua i innocent del petit s’aixeca un món en el qual se mouen a plaer la perversitat, l’odi, l’egoisme, el cinisme, la cobdícia, la corrupció, el dimoni i la mort (personificada en una figura que se veu en un breu pla contrapicat de fàcil identificació).

Lang il·lustra i ambienta la segona part amb imatges, vistes amb ulls d’infant, d’un contrabandista penjat a la forca, l’esquelet d’un heroi del passat, l’escultura d’un àngel cec, un cementiri poblat d’ombres vives, crits de rata-pinyada, el fantasma d’un mort, una capella anglicana ocupada per les tenebres, etc. Afegeix grutes, pous, amagatalls, forats, llodrigueres i criptes, que evoquen la realitat del món hipòcrita dels vius. Són escenes per a al record el ball eròtic de la gitana Gipsy, la brega a la taverna amb una llança acabada en destral, l’ensopegada amb una tomba, la baixada a la platja, etc.

La banda sonora, de Miklós Rózsa, ofereix una esplèndida partitura, de 13 talls, rica en ressonàncies romàntiques, sensuals i dramàtiques. Hi inclou un tall de flamenc interpretat per Vicente Gómez amb la guitarra. Són memorables els passatges que evoquen el so dels cops del mar en els rompents de la costa. La fotografia, de Robert Plank (“Els tres mosqueters”, Sidney, 1948), en color (eastmancolor), i scope, crea una visualitat obscura (de tintes gòtiques), elaborada, densa i austera, realçada per una il·luminació tènue i ben disposada, que imita la llum de les veles.


Bibliografia

- Rafael de ESPAÑA, “Los contrabandistas de Moonfleet”, llibret del DVD, 32 pàgs., Impulso Records ed., Tenerife 2010.
- Quim CASAS, “Fritz Lang”, pág. 211-214, Cátedra ed., Madrid 2009 (3a edició)
- Carlos F. HEREDERO, “Los contrabandistas ...”, ‘Mundo obrero’, septiembre 1987.