My Blueberry Nights (2007)

Primer llargmetratge parlat en anglès del realitzador hongkonès nat a Shanghai Wong Kar-Wai (“Desitjant estimar”, 2000). El guió, de Kar-Wai i del novel·lista especialitzat en novel·la negra Lawrence Block (Buffalo, NY, 1938), desplega un argument basat en un curtmetratge de Wong Kar-Wai. Se roda a escenaris reals de NYC, Memphis (Tennessee), Caliente, Ely, McGill i Las Vegas (Nevada) i L.A., amb un pressupost ajustat, de 10 milions de USD. És nominat a la Palma d’or (Festival de Cannes). Produït per Jacky Pang Yee Wah i W. Kar-Wai, es projecta per primera vegada en públic el 16-V-2007 (Festival de Cannes).

L’acció dramàtica té lloc a NYC, Memphis, vàries petites localitats de Nevada, Las Vegas (Nevada) i a la clàssica ruta 66, tot al llarg d’uns 10 mesos de 2006/07. Elizabeth (Jones) és una xicota jove de NYC a la qual ha deixat el seu company (Davis) per una altra. Ha marxat sense acomiadar-se i sense donar explicacions. Trista, desconcertada i dolguda, va al Café de Jeremy (Law), al SoHo (NYC), on busca informació del noi i, si té sort, l'hi pot trobar. Jeremy està sol i trist després de la ruptura dels seu idil·li amb la russa Katya Blumemberg (Power). Per recuperar els ànims i oblidar el passat, Elizabeth se’n va sola a Memphis en autocar. És llesta, inexperta, innocent, ingènua i confiada.

El film suma drama i història d’amor. Integra tres relats commovedors, d’intens dramatisme, romàntics, tristos i malenconiosos, equivalents als que abans havia fet a Hong Kong. L’obra està impregnada d’ecos de “Desitjant estimar” (“In the Mood for Love”), de la qual pren, entre d'altres coses, la tensió entre l’amor i el desamor, la serenitat i el desencant, la nostàlgia i l’oblit. Els protagonistes de las tres històries són personatges ferits d’amor que van a la cerca de curació per a les seves ferides. Busquen la seva pròpia identitat, falses compensacions, solució per a les frustracions que arrosseguen o motius d’atordiment i evasió. La història enfronta la innocència d'Elizabeth amb un món sense amor, dominat per l'egoisme, la violència, les frustracions, les adiccions i la desolació.

L’acció té lloc majoritàriament en escenaris nocturns, obscurs, tancats i claustrofòbics, que defineixen i expliquen els trets determinants del món interior dels protagonistes. Com en altres films, el realitzador presenta una visualitat dificultada per vidres esmerilats o pintats, aparadors d’objectes decoratius, finestres mig obertes, ombres o reflexos enlluernadors. Pren cura amb passió de l’estètica dels decorats, la composició del dibuix, les harmonies dels colors, els contrastos de la llum, els jocs del clarobscur. Construeix imatges igualment belles del desert de Nevada i del paisatge urbà de NYC. Presenta un món de contrastos, diferències i antítesis, com és en realitat. Els personatges, sòlids i complexos, ofereixen ocasions múltiples i variades per teixir un discurs ple de suggerències, observacions, indicacions, evocacions i propostes. No hi manquen els tocs d'humor.

És excel·lent la interpretació de David Strathairn com Arnie Copeland. També ho és la de Rachel Weisz en el difícil paper de la seva irada esposa Sue Lynne. A una altura semblant se situa la intervenció d’una inspirada i convincent Natalie Portman en el paper enèrgic de Leslie. Jude Law compleix amb solvència. Norah Jones ofereix un debú meritori, ple de simpatia.

La pel·lícula tracta molts temes i molts diversos. Entre ells, l’amor, la desesperança, el sofriment humà, el retrobament d’un mateix, l’enyor, la pèrdua de l’amor, la fragilitat dels sentiments amorosos, l’amistat, la comprensió, la companyia, el consol, l’oblit, l’equilibri emocional, el desamor, la soledat, la força equilibradora, regeneradora e insubstituïble del bes, els besos robats, la tendresa, la innocència, la ingenuïtat, la separació, la distància, la mort, etc. Ret homenatge al paisatge urbà de NYC, les planures immenses de Nevada, l’aridesa del desert, la nit. Exalta el bon menjar, la bona música, les postres, la xocolata fosa, els gelats, les fruites exòtiques, les coques farcides, etc. Li fascinen la guitarra, les palmes d’acompanyament, l’harmònica, la música pop, les cançons de moda, la veu humana, els ritmes pausats i els silencis. Ens parla de l’art de viure, de l’art d’estimar, de la independència i autosuficiència de la dona. Rebutja l’alcoholisme, la ludopatia, la mentida, la manipulació, la desconfiança, la falsedat. Són escenes memorables el breu paper de Cat Powers, la conversa d’Elizabeth i Jeremy amb els nas trencat, la baralla de marit i muller, la comparació amb la golosa combinació de xocolata fosa, gelat de vainilla, fruites i licor de coco, el magnífic pla final i altres.

La banda sonora, de Ry Cooder (“Paris, Texas”, Wenders, 1984), reprèn el tall que omple de sensibilitat el film “Desitjant estimar”: el “Yumaiji’s Theme”, de Sigeru Umebayasi, que posa com a música de fons, interpretat a la guitarra (Ry Cooder), harmònica i palmes, mentre ella assaboreix el pastís. Combina temes pop, country i blues, de Ry Cooder (“Ely Nevada”...), Cat Powers (“The Greatest”...), Otis Redding (“Try a Little Tenderness”) i un tema de Norah Jones (“The Story”), que s’escolta al començament i al final. La banda sonora conforma un conjunt magnífic, que per a alguns és el millor del film. La fotografia, de Darius Khondji (“Seven”, Fincher, 1995), fa ús d’un cromatisme vigorós, vibrant i dens, una càmera diligent, canvis de velocitat d'algunes imatges i alguns plans zenitals admirables.


A Inès, amb admiració i afecte


Bibliografia

- Quim CASAS, “Aves nocturnas”, ‘Dirigido por’, núm. 375, pàg. 56-57, febrer 2008.
- Quim CASAS, “Wong Kar-wai”, ‘Dirigido por’, núm. 375, pág. 58-68, febrer 2008.