El lluitador (The Wrestler) (2008)

Quart llargmetratge del realitzador novaiorquès Darren Aronofsky (Brooklyn, 1969). El guió, de Robert D. Siegel, tracta de reflectir els ambients i els personatges del món real de la lluita lliure americana. Se roda a vàries localitats de New Jersey, amb un pressupost de 7 M USD. Nominat a dos Oscar (actor principal i actriu de repartiment), guanya el Lleó d’or de Venècia. Produït per D. Aronosfsky per a Protozoa Pictures i Saturn Films, es projecta per primera vegada en públic el 5-IX-2008 (Festival de Venècia).

L’acció dramàtica té lloc a l’estat de New Jersey el 2008. Randy “The Ram” Robinson (Randy “El moltó” Robinson) (Rourke) és un madur lluitador de lluita lliure americana (wrestler), que tingué la seva època daurada a la dècada dels 80 (1980-89). Uns 20 anys després, el temps li ha passat factura pels seus excessos (cops, traumatismes, consum abusiu d’alcohol, consum d’esteroides, anabolitzants, drogues dures, etc.), per l’edat (té uns 50 anys) i per la vida desordenada i egoista que ha dut. Es troba tot sol, sense família i el que guanya a penes li basta par viure. Busca l’afecte de Pam Cassidy (Tomei), que treballa com a “stripper” i xicota de conversa i entreteniment a una sala de festes de barriada. A ella, l’edat (gairebé 40 anys) l’ha situada també en els límits de sortida de la seva professió. Ell viu en un remolc llogat i se sent fatigat, malalt i desemparat. Ella és amable i fràgil.

El film suma drama, lluita lliure americana (wrestling) i crítica social. Analitza amb profunditat psicològica personatges als quals el pas del temps, l’egoisme i l’avanç de l’edat, han situat en els marges de la vida laboral activa o més enllà d’aquests i els han condemnat a la precarietat i l’amargura. La figura que estudia no coincideix amb la de l’estereotip del perdedor americà. El film parla de persones irreflexives i irresponsables que han fet molta feina, han triomfat a la seva manera i en el seu moment, però han viscut sempre al dia, sense pensar ni en ells mateixos ni en els altres. No parla de persones condemnades al fracàs permanent per mala sort, insuficient capacitat, indolència o incompetència.

El film ofereix un esplèndid retrat de la duresa i crueltat de la vida i dels espais que deixa oberts a la desesperança, la misèria i la desesperació. Composa una contundent imatge del dolor humà. S’explica sense artificis i sense efectismes buits. Conta una història senzilla, de fàcil comprensió. No força les situacions melodramàtiques. Parla amb naturalitat i verisme de fets que per ells mateixos són rotunds i corprenedors. Construeix una història intimista i personal, acotada i petita, commovedora i profundament humana. Amb sinceritat mira la sima de dolor i desesperança d’uns éssers humans esqueixats, perduts, sense sortida i sense remei.

La malenconia que destil·la el film es veu incrementada per la descripció de les característiques estrafolàries de l’espectacle que s’ofereix en el ring, suma d'exageracions, desmesures, farsa i brutalitat. S’afegeixen algunes acotacions que incrementen la força de la tristesa que se respira: l’ús d’una grapadora de metall com a arma ofensiva o d’una cama ortopèdica cedida als lluitadors per un espectador coix fora de si. Les exhibicions de lluita es fan a llocs tan poc apropiats com gimnasos de col·legis, camps de bàsquet d’Instituts, sales sense seients de societats recreatives, etc. Per correspondre als desitjos del públic habitual els combats se plantegen com a lluites del bé contra el mal, en les quals preceptivament ha de guanyar el bé. No hi manquen algunes escenes que provoquen repugnància (vòmits del malalt), inquietud o angoixa (talls sagnants), rebuig (sexe en un lavabo), incredulitat (videojoc dels 80) o patetisme (grup silenciós d’antics lluitadors amb discapacitat adquirida o sobrevinguda). No sense ironia per part del realitzador, Cassidy compara la figura de Randy després d’un combat amb la del protagonista de “La passió de Crist” (2004), de Mel Gibson.

La pel·lícula proposa una reflexió sobre l’envelliment, el pas del temps i la pèrdua de la joventut. També sobre l’egoisme, la irresponsabilitat, la superficialitat, l’hedonisme i les visions a curt o curtissim termini. Aporta observacions sobre la vulnerabilitat del cos humà, la necessitat de l’afecte i de les relacions interpersonals, la profunditat potencial del dolor humà, la força destructiva de la soledat i la desesperança, la naturalitat de la mort, etc. Són escenes destacables les converses de la filla amb el pare, les confidències mútues de Randy i Cassidy, la baixada a la xarcuteria evocant les ovacions dels seguidors, el passeig amb Stephanie (Wood) prop de la mar, la nit de Randy en el carrer, l’ambient de companyonia i entesa que regna en el món dels lluitadors sèniors i altres.

La banda sonora, de Clint Mansell (“Rèquiem per un somni”, 2000), ofereix una partitura malenconiosa, lírica i emotiva. Afegeix una polidíssima cançó, composta per a l’ocasió per Bruce Springsteen, amic personal de Mickey Rourke, titulada “The Wrestler”, que es superposa als crèdits finals. És un tema cantat pel propi autor, que s’acompanya a la guitarra. Com a música adaptada, ofereix el tema “Bang Your Head”, de Quiet Riot; un tall de “Sweet Child o’Mine”, de Guns N’Roses; un passatge de “Jump”, de Madonna i altres. La fotografia, de Maryse Alberti, especialista francesa en documentals i pel·lícules singulars, com “Happiness”(Solondoz, 1998), crea ambients predominantment obscurs, tancats i opressius, que evoquen la desempara del protagonista. Abunden les preses de seguiment dels actors amb la càmera a la mà. A l’efecte s’usa una càmera molt lleugera de súper 16 mm, inquieta, nerviosa i diligent.


Bibliografia

- Garrett CHAFFIN-QUIRAY, “El luchador”, ‘1.001 películas que hay que ver...’, Grijalbo ed., pàg. 939, Barcelona 2010 (10ªena edició, actualitzada).
- Antonio José NAVARRO, “La derrota del guerrero”, ‘Dirigido por’, núm. 386, febrer 2009.
- José Manuel LÓPEZ, "El luchador", 'Cahier du cinéma. España', núm. 21, pàg. 30-32, març 2009.