Els ponts de Madison (1995)

Drama romàntic de Clint Eastwood (San Francisco, 1930). El guió, de Richard LaGravanese (Brooklyn, 1959), adapta amb fidelitat la novel·la d’èxit “The Bridges of Madison County” (1993), de Robert James Waller . Se roda en escenaris naturals d’Iowa (Adel, Winterset, pont Holliwell i pont Rosemon). És nominat a un Oscar (actriu principal). Produït per C. Eastwood i Kathleen Kennedy per a Amblin/Malpaso i la Warner, s’estrena el 2-VI-1995 (EEUU i Canadà).

L’acció dramàtica té lloc en una granja del comtat de Madison (Iowa), durant 4 dies de 1994. Francesca Johnson (Streep), mestressa de casa, casada amb Richard Johnson (Haynie) i mare de Michael (Slezak) i Carolyn (Corley), d’uns 45 anys, nasqué a Bari (Itàlia). Durant la IIGM coneix un soldat nord-americà destinat a Itàlia. Se casen (1946) poc després d'acabar la guerra. Vint anys més tard Francesca coneix casualment a Robert Kincaid (Eastwood), fotògraf de “National Geografic”. Ella és senzilla i somniadora. Ell té uns 60 anys, està divorciat i és d’esperit aventurer.

El film suma història d’amor, drama, drama romàntic i vida rural. La narració composa un relat sensible i vigorós que s'explica amb elegància, realisme, naturalitat i esperit poètic. L’acció se presenta embolcallada en una atmosfera onírica, de somni o d’ensomni, que es mou entre allò que és real i la irrealitat. No es moralitzant ni sensiblera. No conté gestos violents. Construeix la història des del punt de vista d’una dona, que és a la vegada la protagonista i la narradora. No hi ha efectes especials ni enganys visuals o sonors. Parla amb mesura, equilibri, transparència i veracitat. Les escenes d’amor no contenen gestos exagerats ni artificiosos. El film respira l’aplom i la densitat del classicisme del realitzador.

Explica una història d’amor arravatat, incontenible, sense límits i sense barreres, entre dues persones madures a les quals l’edat ha situat en posicions pròpies d’aquells que han superat urgències i pressions, viuen una etapa d’assossec emocional, no esperen grans emocions i no busquen noves il·lusions. La història romàntica no implica adolescents ni persones joves. Construeix una esplèndida història d’amor madur, una insòlita història d’amor vertader.

La narració juga amb dos nivells de temps. En el present narratiu, situat el 1995, mitjançant flashbacks s’evoquen fets esdevinguts 30 anys abans, coneguts a través d’un escrit autobiogràfic de la protagonista, que vol que els seus fills coneguessin uns fets singulars que ella va viure. Els dos temps tenen un passat comú: la relació de Francesca i Richard a l’Itàlia de la IIGM. La combinació de temps diferents confereix al film un dinamisme molt atractiu.

El ritme és pausat i assossegat per donar temps perquè les emocions arribin a les profunditats de l’esperit. El muntatge és excepcional, sobretot en la composició de l’escena del pont, on s’aconsegueixen uns moments inusuals de gran profunditat i d’intensitat emocional. La interpretació de Meryl Streep és magnífica. Li dóna justa rèplica un extraordinari Eastwood.

La cinta presenta paral·lelismes amb “Breu encontre” (Lean, 1945) i “Cartes d’una desconeguda” (Ophüls, 1948). A les tres pel·lícules la narració va a càrrec d’una dona, a les tres se respiren aires onírics, els tres amors són impossibles, les tres obres són d’un dramatisme intens, etc. Wong Kar-Wai s'hi inspira per a la definició d’alguns elements de la seva obra més coneguda, “In the Mood for Love” (2000).

El film ens parla de l’amor, de l’amor que no coneix edats, de la senzillesa de la vida en el camp, de sinceritat, veracitat, espontaneïtat i transparència, de la magnífica realitat de l’amor entre persones grans, de l’amor-passió i del seu pols capriciós entre joves i també entre persones madures, de la dignitat i respectabilitat de l’amor que se presenta quan s’ha arribat a la maduresa de la vida, de l'elogi que mereix l’amor de les persones madures, de la possibilitat que l'amor duri tota la vida, de l'amor romàntic i de l'amor conjugal, etc. Són escenes memorables la de la pluja i el semàfor, la de la veïna inoportuna i sorollosa, la del reportatge de fotografies d’ella tot just al costat del pont de Rosemon (quan descobreix que és desitjada), la detallada seqüència de la preparació a la cuina del menjar per a la família, la de la banyera, la del pont i altres.

La banda sonora, de Lennie Niehaus, col·laborador habitual d’Eastwood com a arranjador, ofereix una partitura de ritmes pausats i profunds, que combinen jazz (“This is Always”), blues, i melodies populars (“Gardènia blava”), amb talls de música d’òpera (“Norma” de Bellini, “Samsó i Dalila” de Saint Saëns). El tema d’amor (“Doe Eyes”) és de gran bellesa. La fotografia, de Jack N. Green, en color (technicolor), crea composicions d’escassa i escasíssima llum, d’acord amb el gusts del realitzador, i mostra preferència pels espais oberts, els paisatges immensos, la veritat i el realisme.


Bibliografia

- Carlos AGUILAR, “Los puentes de Madison”, ‘Clint Eastowood’, Cátedra ed., pàg. 215-222, Madrid 2009.
- Ángel FERNÁNDEZ SANTOS, “Los puentes de Madison”, ‘El País’, 24-X-1995.