A boca de canó (1967)

Segon llargmetratge del realitzador britànic John Boorman (Shepperton, Anglaterra,1933). El guió, d’Alexander Jacobs, David Newhouse i Rafe Newhouse, adapta lliurement la novel·la “The Hunter” (1962), de Richard Stark, pseudònim del novel•lista nord-americà Donald Westlake (1933-2008). Se roda en escenaris reals de l’illa d’Alcatraz (Badia de San Francisco), L.A. (aeroport, Santa Mònica, West Hollywood...) i en platós dels MGM Studios (Culver City, L.A.). Produït per Judd Bernard i Robert Chartoff per a MGM, s’estrena el 30-VIII-1967 (EEUU).

L’acció dramàtica té lloc a la ciutat de L.A., Santa Mònica i rodalies el 1965/66, amb un pròleg anterior en el temps a l'illa d'Alcatraz. Walker (Marvin) és un ex presidiari d’Alcatraz, dedicat a la delinqüència i relacionat amb un grup mafiós anomenat col•loquialment “l’organització”. Després d’assaltar (1965) un grup de lladres a Alcatraz juntament amb la seva dona, Lynne (Acker), i el seu millor amic, Mal Reese (Vernon), és traït, tirotejat i abandonat per aquests, que el deixen aparentment mort en una antiga cel·la de la presó d’Alcatraz (clausurada el 1963). Mesos després, recuperat de les ferides, decideix cercar (1966) la parella d’amants a la ciutat de L.A. Walker és un personatge solitari, fred, físicament fort, obsessiu, turmentat, venjatiu i pervers.

El film suma crim, gàngsters, cinema “neo-noir”, drama, acció, intriga, misteri i thriller. Construeix una història vigorosa de venjança a tota costa entre malfactors, que s’inscriu en la tradició del cinema negre americà. El relat incorpora una dona fatal, personatges turmentats, deslleialtats personals, traïcions, caràcters obscurs i tristos, ambients angoixosos, antiherois, etc.

La narració adquireix un to crispat, al·lucinant, tens i pertorbador. Fa ús d’acurats canvis de ritme, efectes sonors inquietants (crits d’una dona esglaiada que es barregen amb els d’una cantant), un nivell de violència superior a l’habitual en el moment de l’estrena, escenes colpidores de sexe, imatges urbanes desolades, salts de temps cap endavant i cap enrera, canvis sobtats d’ubicació, repeticions insistents d’escenes, etc. Afegeix una admirable descripció d’ambients i una construcció sòlida de caràcters. Els diàlegs són concisos, tallants i estilitzats. Walker esdevé un dels personatges més durs, cruels i malvats del cinema americà.

Boorman demostra la seva cinefilia i la seva condició d’eficaç aprenent de tot allò que li agrada. En el film reflecteix la influencia de la “nouvelle vague”, en especial dels bots temporals d’Alain Resnais (“Hiroshima mon amour”, 1959). S’inspira en “Alphaville” (1965), de Godard, per a la definició de la psicologia del protagonista. Descobreix la seva afecció al cinema negre clàssic nord-americà (“Scarface”...) i al “western”, del qual pren esquemes narratius i descripcions de personatges. S’aprecien paral•lelismes amb la cinta “Els assassins” (1964), realitzada per Don Siegel tres anys abans, amb la mateixa parella protagonista (Marvin i Dickinson). Més enllà de les influències i fonts d’inspiració, el film revela l’anticonvencionalisme del realitzador i la seva recerca apassionada de llibertat narrativa i expressiva. D’altra part, el film duu impresa la marca personal de l’autor i el segell d’originalitat característic de Boorman (“Infern en el Pacífic”, “Defensa”, “El general” ...).

Extreu de Lee Marvin una interpretació antològica, una de les millors de la seva carrera. L’acompanya una coratjosa Angie Dickinson, que aconsegueix atreure l’atenció del públic, a pesar de l’enorme força de la presència abassegadora de Marvin. Són escenes destacades, la dels passos de Walker en el corredor subterrani, la seducció de la xicota, els cops d’autodefensa de la dona que l’esgoten i la fan caure al terra, etc. Parla de venjança, gelosia, violència urbana, honor, lleialtat, etc. La narració conserva la força i la frescor originals. La cinta està puntetjada de tocs d'un humor subtil.

La banda sonora, de Johnny Mandel (“Vull viure”, Wise, 1958), es basa en una partitura que combina talls melòdics i suaus amb fragments de música de jazz. Com a música adaptada, afegeix un tall de l’obertura de l’òpera “Els mestres cantors de Nuremberg”, de Richard Wagner; un de la cançó “Mighty God Times”, a càrrec de The Stu Gardner Trio; i un tercer de les trompetes i els trombons de la banda de Tommy Dorsey. La fotografia, de Philip H. Lathrop (“Dies de vi i roses”, Edwards, 1962), en color (metrocolor) i panavisió, construeix les imatges amb gran sentit de la visualitat. Presenta enquadraments inquietants i paisatges urbans deserts i desolats. Abunden els ambients obscurs, soterranis i nocturns. No hi manquen projeccions d'ombres i escenes en llocs tancats claustrofòbics, a la manera de l'antic expressionisme del gènere negre.


Bibliografia

- Karen KRIZANOVICH, “A quemarropa”, ‘1.001 películas que hay que ver...’, pág. 478, Grijalbo ed., Barcelona 2010 (edició ampliada).
- Ángel COMAS, “A quemarropa”, ‘La Vanguardia’, 18-II-1992.