Junts fins a la mort (Colorado Territory) (1949)

És un dels grans western de Raoul Walsh. El guió, de John Twist i Edmund N. North (“Ultimàtum a la Terra”, Wise, 1951), adapta la novela de cine negre “High Sierra” (1940), de William Riley Burnett. Se roda en escenaris naturals de Warner Ranch (Calabazas, CA), Gallup (Nou Méxic) i Sedona (Arizona). Produit per Anthony Veiller (“Dallas, ciutat fronterera”, Heisler, 1950) per a la Warner, s’estrena el 11-VI-1949 (EUA).

La acció dramàtica té lloc a partir del 15-VI-1871, en localitats dels estats de Missouri i Kansas i de l’anomenat Territori de de Colorado fins que es converteix (1876) en un estat de la Unió. Wesley “Wes” McQueen (McCrea), fill de grangers, és un foragitat que ha estat jutjat per assalt, robatori i assassinat en el Jutjat del Comtat de Clay (Missouri) i es troba pendent de sentència, previsiblement de mort. Gràcies a l’ajut que li envia el seu cap, Dave Rickard (Ruysdale), aconsegueix fugir dels calabossos del Jutjat abans de ser traslladat a la presó de Leavenworth (Kansas). A petició de Dave, participa en un darrer assalt al tren de Denver-Río Grande, amb el ferm propòsit de retirar-se i convertir-se en granger. Wes, idealista i generós, aspira a redimir-se, no desitja fer-se ric i es vol casar.

El film suma drama, història d'amor i western. Desplega un relat centrat a explicar la força inexorable del destí i la fatalitat. Ningú no pot lluitar contra els designis de la fortuna i menys encara sostreurer-s'hi. Aquesta es fa present per mitjà d’elements intangibles (o ambientals) i tangibles, com és el pas pel Canó de la Mort, un dels més famosos canons del riu Colorado. S’anomena de la mort per la forma de tenebrosa calavera que té la roca inmensa que el presideix. A ella s’atribueixen influències maléfiques i el contagi de desgràcies a les persones que se li acosten.

A causa de la seva influència, l’antiga missió espanyola de Todos los Santos va ser abandonada en el passat, després de ser assolada per epidèmies i terratrèmols. En el present la fatalidad del lloc afecta els que es refugien en les runes de l’antiga missió, als que converteix en víctimes de deslleialtats, traicions, engans, delacions, etc. Perseguits per la desgràcia, les seves vides són un calvari i la seva existència esdevé un malson sense sense fi.

Amb el suport de fons sonors inquietants, d’una fotografia predominantment obscura i llòbrega en interiors i amb imatges exteriors dominades per un paisatge de formes excèntiques, desèrtiques, desconcertants i amenaçadores, el film transmet a l’espectador sentiments opressius. També la desgràcia va afectar en el passat els habitants del poblat indi “La ciutat de la Lluna”, enclavat a la roca del canó, des de fa temps abandonat i en runes.

Com a western conté toda la iconografía del gènere. Hi ha la diligència, les partides de persecució de forajidos, els assalts al tren i a la diligència, genets al galop, cavalcades, el xerif, la mossa del “saloon”, els colons nouvinguts, els trets, les bregues a cops de puny, els paisatges oberts i immensos, els anuncis de recompenses, etc. No hi manquen tocs d’humor, com ara la falsa visita de la velleta, la comunicació d’un missatge codificat a través de l’ingenu guardià del calabós, la afectada postura intel·lectual d‘un dels forajidos, etc. La sensualitat que destil·la una delicada Dorothy Malone i una sug·gerent Virginia Mayo, a la qual Walsh sempre va dirigir amb especial encert.

D’obscur passat (ballarina i cantant d’una sala de festes de El Paso), enamorada, decidida, atractiva i valenta, transmet a l’erotisme que desprèn la seva figura una vibració molt especial. No hi manquen algunes manifestacions masclistes: a una pregunta de la Colorado Wes respon amb supèrbia dient-li “Les preguntes les faig jo”.

La cinta associa drama i violència. Aquesta es fa present, sobretot, a través d’una mort cruel, que es mou sigilosament i traidorament, i que es cobrala vida d’antigues núvies, assaltants i defensors de la diligència, condemnats, víctimes de linxaments, malalts, ancians, etc.

La interpretación de Joel McCrea és correcta en un paper que sembla fet a la seva mida. Intervé encertadament Henry Hull en el paper de Fred Winslow i Basil Ruysdale en el de Dave Rickard. Sobresurt la apassionada intervenció de Virginia Mayo, que desborda simpatía, erotisme, naturalitat i convicció. És magnífica la seva aparició súbita a la pantalla mitjançant un emocionant i inspirat primer pla. No menys sorprenent és la progressió de la seva imatge a partir del reflex dels seus ulls felins a l’obscuritat.

Són escenes destacades l’inesperat intent de delació por diners d’una xicota, el primer pla d’una estreta de mans, el linxament de dos assaltants, l’enfrontament a trets d’una noia valenta amb els seus perseguidors, etc. Adapta la mateixa novel·la que “L’últim refugi” (Walsh, 1941). Malgrat el fet de compartir una història similar, els dos films tenen desplegaments diferents. Un és una excel·lent cinta de cine negre i l’altre és un notable western que focalitza l’atenció en l’anàlisi de la fatalitat.

La banda sonora, de David Buttolph (“Missió d’audaços”, Ford, 1959), ofereix melodies líriques i romàntiques al costat d’altres de profund sentit dramàtic. Compon una atractiva partitura que fa funcions d’acompanyament, descripció, explicació i evocació de sentimients. La fotografia, de Sidney Hickox (“Al roig viu”, Walsh, 1949), en B/N, crea imatges de gran bellesa. Amb arquitectures erosionades pel pas del temps, runes insòlites i paisatges de formes fantasmagòriques, suggereix l’estat d’ànim dels protagonistas i la orientació de les seves emocions.